És ben
entrada la tarda, quan en Joan agafant el camí, que sortint de la casa, enfila
per el costat dels corrals, cap el bosquet de bedolls.
S’atura,
no tant sols per recuperar l’alè, sinó, per escoltar el cant del bosc, on
l’ocell refila acomiadant el dia, i l’aire remuga per entre les branques, fent
un acompanyament suau i melodiós.
Desprès,
segueix fins a dalt del turó.
Li
agrada restar en aquell lloc, en solitud. Abastar l'entorn amb la mirada.
La
vall als seus peus. El poble. El riu al fons, serpentejant, entre pollancres.
Sent
una immensa joia, per allò, que considera tant seu.
La
mirada s'enfila, invariable, per l'altre cantó de la vall. Esquerpes parets.
Records
sempre presents. La Mercè, l'Oriol, en Bru...
Les
pujades per el gorg, dies de joia, i companyonia.
Del
sarró en treu la flauta, aquella que ell mateix va fer, en els dies d'obligada immobilitat. I la toca suau, traient el so, d'aquella cançó
estimada, cançó de joia i d'enyorança.
El sol
s'amaga, darrera el seu propi esplendor rogenc, on l'Esparver, fa el seu últim vol. En Joan resta mirant el cel, l'hi
agrada descobrir les mil formes dels núvols, vaixells amb rogenques veles,
feres de perfils inquietant, àngels, volums... res no escapa a la seva
imaginació, que traspassa valls i muntanyes, darrera d'aquell sol, corrent
cingles i corriols, mentre llença a l'aire, forta i brillant, l'ultima nota
d’aquella cançó. Desprès, silenci, pau.
Retorna
la flauta al sarró, i ajudant-se de les crosses, s'aixeca penosament. Llavors, lentament, amb una llàgrima a la galta, retorna pel camí del bosc.
Es
fosc, però el coneix prou bé, de fer-lo cada dia.
Cada
recó, cada pedra, cada revolt, cada
viarany, és amic. És tot el que l'hi queda, des d'aquell dia, que enfilant-se
per les cingleres, va caure a l'abisme.
Ara
sols una llàgrima d'enyorança, un xic de tristor en el so de la flauta, quant
llença al vent, els seus records, i la seva esperança.
