EL GORG DEL TOSSAL

Terreny pla. Color groc, casi uniforme, terra seca. Les espigues de blat, omplen l’horitzó. Al fons, com decorat estrany, muntanyes grises i negres.

Al bell mig, un petit promontori. Cal Bepus, senyalat pel Lledoner, del costat del pou, que agafava la beta d’aigua del rierol, al que anomenaven pomposament riu Pollis. El riu corre paral·lel a la polsosa pista de terra que porta fins al poble, pla com la resta del terreny.

Entre el riu i la pista, una corrua d’àlbers, absorbint la platejada i escassa aigua que corre per les seves arrels on la vida s’hi ha dipositat. Algun cranc de riu, algun peix escàs i petit, doncs són massa els depredadors. A vegades, alguna serp pot tocar-te els turmells si decideixes posar-hi els peus en remull (serp d’aigua, res perillós).

A la nit, les granotes, inexistents de dia, surten del llot i canten a la Lluna, en la frescor de la nit.

A partir de cal Bepus, es pot veure l’extensió d’oliveres amb les seves fulles platejades. Arreu, les taques del verd de les alzines que serveixen d’ombra i aixopluc a merles, estornells, garses i altres ocells tan ben acostumats a l’aridesa del terreny.

A partir del pont que uneix Gallipolis amb el poble més proper, Carretas del Puente, que a la vegada es cap de partit, el petit riu s’ajunta amb el Gallis, de major cabal, precipitant-se pocs metres més enllà, en un salt que tothom coneix com Salt de la Nina, formant a la seva base, el gorg del Tossal o de la Nina.

El mateix nom de Salt de la Nina, ja és per els habitants d’aquells pobles, un cert misteri, sembla que va succeir fa anys.

La casa de Sarrià

Havia de ser un dia com tants d’altres. L’àvia feia vuitanta anys i ho volíem celebrar d’una manera que fos difícil d’oblidar.

—Trobem-nos a casa meva... —va dir la tieta Carla.

La casa de la tieta Carla era una torre de les que encara es poden trobar a Sarrià. L’havien comprat amb l'oncle, però ella hi quedà sola després que morís ell. La casa era gran, per això la Tònia hi havia anat a viure amb ella quan va tornar del seu periple hippy. La casa era de dos pisos; a la part de baix hi havia un menjador, un saló, una habitació i un llarg passadís que acabava amb una gran estança. Tancava amb una vidriera tota l’amplada de la casa, per on es podia sortir al pati. Per una escala interior es pujava al pis de dalt, on hi havia les habitacions.

El pati era un lloc ombrívol on hi confluïen un llimoner i un parell de ficus de fulla ampla i brillant. Al voltant, un parterre modernista on les plantes que hi creixien, semblaven voler amagar les rajoles que hi havia. L’oncle sempre havia sostingut que la casa havia estat propietat de un llibertí doncs, a moltes de les rajoles que l’envoltaven, a part de motius florals, s’hi podien descobrir escenes, en certa manera, pujades de to que, a mi, em divertien molt.

Per acabar-ho d’arreglar l'anomenat pomposament pati, quedava envoltat de noves edificacions, que l’hi treien l’aire, el sol i a vegades les ganes d’estar-hi.

Allà ens trobàvem tota la família, apart de l’àvia. La tieta Carla, l’altra tieta Rita, la cosina Mònica, l’Oriol, el seu marit, amb la petita encara de bolquers, jo... De l’altra part de la família, la Tònia, amb el seu gos Grill.

No sé per qué li van posar Grill de nom, a la pobre bèstia. Per a mi que això el tenia, acomplexat. Ès clar que... hi ha noms més difícils d’acceptar perquè, a vegades, quan es crida a un gosset no saps si hi apareixerà o anirà corrent cap al cantó contrari.

Aquest no era el cas. El gos era Grill, encara que, si anèssim a mirar prim, el pobre animaló, també es debia sentir un xic trasbalsat. Grill, sent una gosseta... Però és que... Grilla? Grillada? No! Era evident que no!

Per sort, la petita de la meva cosina, es deia Sareta... Per què no li deien Sara?

Val més mirar cap a un altre lloc... Jo mai entendré als grans... Val més que no hi pensi... si anem a mirar, jo mateix... El meu nom és Josep... A que no sabeu com em deien?

Un dia clar en el riu

UN DIA CLAR EN EL RIU

Feia una dia clar. El sol em pessigollejava el nas després d’aquell hivern, llarg, gris i pesat.

Em vaig dirigir al riu. No sé quina mena de fascinació he tingut de sempre, per l’aigua que llisca tranquil·lament per la llera d’un riu. És refrescant. Sempre canviant, banyant amorosament les arrels d’aquells arbres propers.

Per el centre del cabal, uns trossos de glaç donaven senyal de la fi de l’estació, fent palés la duresa de la temperatura a que havíem estat exposats tant sols feia una setmana.

A la petita illa, del centre del riu, la vegetació es mostrava ufanosa. L’arbre que el coronava, semblava haver crescut. Jo sempre ho mirava... era el meu lloc predilecte, prop del camí del poble, sobre les roques que et mantenien elevat de l’aigua. Des d’aquell indret, podies fixar la canya de pesca, quan les ordenances ho permetien.

Estava convençut que la proximitat de la petita illa afavoria que les víctimes s’apropessin i decidissin picar l’ham.

La majoria de nois del poble, en aixecar-se la veda, ens reuníem en aquell punt, encara que fos per veure saltar els peixos. Si, a més, tenies l’emoció de disposar d’una canya de pescar, ja era pràcticament un èxtasi... tots fèiem gran celebració si la canya es movia, en  senyal de captura.

Aquell no era un dia assenyalat, per poder tirar la canya. En Cisco, que feia les funcions de Guarda Forestal, era vigilant des del turó de l’altra riba. Tots ho sabíem, malgrat que ell procurava restar entre les branques per passar inadvertit. De vegades, fins i tot, es feien juguesques de si es veia o no el brillar del seus binocles, o si ell apareixeria per la dreta o per l’esquerra, amb la bicicleta que l’Ajuntament l’hi havia proporcionat com a vehicle oficial.

Distret com estava amb les meves observacions i pensaments, em va sobtar aquella cosa estranya... Volava? Sens dubte era un ocell!

Va passar-me, tot fregant l’orella i, en el meu gest d’ensurt, vaig lliscar de la pedra i, sense ni tant sols poder-me fer a l’idea, em vaig veure envoltat d’aigua. Aquella part no era gaire fonda, però era suficient per quedar xop com una gallina mullada. En sortir, em feia mal el cap..., tot palpant-me vaig treure la mà ensangonada... Semblava com si el cap amb donés voltes... Ara en sóc conscient, que vaig seure en una de les roques.

—Que t’ha passat? —la Jordina arribava amb la seva bicicleta— t’està sortint sang...

—He relliscat... i...

Sóc incapaç de saber què és el que va passar després.

EL CASALOT

L’Alfons enfilà el camí de terra que partia d’aquell revolt. Havia deixat el cotxe patrulla al costat de la reixa de ferro, que donava entrada a la propietat.

Al costat de la reixa una curta cadena davant d’una placa metàl·lica amb lletres gravades “ESTIREU LA CADENA”.

Sempre havia estat un casalot estrany. Sempre tancat, des que els senyors de la casa havien venut les terres del voltant, que incloïen dos pobles, els quals havien crescut al voltant dels masos que conformaven la major extensió de la propietat.

Els masos havien esdevingut, amb el temps, els pobles de Mas de Cavalls i Mas de Gallers separats pel riu de Gallet amb el pont gran.

Al bell mig dels dos pobles, el cementiri, que ajuntava el bo i dolent dels dos.

Durant la guerra, havia esdevingut refugi i defensa de carlins i isabelins, alternativament. Amb el temps, es va anant degradant. Molt temps després ni les tropes franquistes havien volgut ocupar l’indret en el seu avanç d’ocupació.

Les llegendes havien anat creixent al voltat d’aquell lloc. Llegendes que, en la majoria de vegades, no feien esment expressament del casalot però sí ho feien del terreny que n’havia estat propietat.

Va ser una espera de cortesia. L’Alfons sabia perfectament que era inútil esperar una resposta, el casalot estava, i havia estat, buit de feia dècades. Des que els besavis propietaris van marxar a Madrid.

L’edifici havia agafat aquell color fosc de dècades de deixadesa... La façana cendrosa poc destacava d’aquell cel negrós. Sols la verdor de les plantes, que en tapaven una bona part de la façana, hi donava vida quan el dia era clar o, a la tardor, quan el verd es transformava amb color rogenc. Però aquell era un dia gris i plujós. L’edifici se li presentava com fosc, misteriós..., desagradable.

Com podia ser que a la sots-inspectora, se l’hi hagués acudit donar una ullada en aquell indret...?