EL GORG DEL TOSSAL

Terreny pla. Color groc, casi uniforme, terra seca. Les espigues de blat, omplen l’horitzó. Al fons, com decorat estrany, muntanyes grises i negres.

Al bell mig, un petit promontori. Cal Bepus, senyalat pel Lledoner, del costat del pou, que agafava la beta d’aigua del rierol, al que anomenaven pomposament riu Pollis. El riu corre paral·lel a la polsosa pista de terra que porta fins al poble, pla com la resta del terreny.

Entre el riu i la pista, una corrua d’àlbers, absorbint la platejada i escassa aigua que corre per les seves arrels on la vida s’hi ha dipositat. Algun cranc de riu, algun peix escàs i petit, doncs són massa els depredadors. A vegades, alguna serp pot tocar-te els turmells si decideixes posar-hi els peus en remull (serp d’aigua, res perillós).

A la nit, les granotes, inexistents de dia, surten del llot i canten a la Lluna, en la frescor de la nit.

A partir de cal Bepus, es pot veure l’extensió d’oliveres amb les seves fulles platejades. Arreu, les taques del verd de les alzines que serveixen d’ombra i aixopluc a merles, estornells, garses i altres ocells tan ben acostumats a l’aridesa del terreny.

A partir del pont que uneix Gallipolis amb el poble més proper, Carretas del Puente, que a la vegada es cap de partit, el petit riu s’ajunta amb el Gallis, de major cabal, precipitant-se pocs metres més enllà, en un salt que tothom coneix com Salt de la Nina, formant a la seva base, el gorg del Tossal o de la Nina.

El mateix nom de Salt de la Nina, ja és per els habitants d’aquells pobles, un cert misteri, sembla que va succeir fa anys.

—Diuen, encara, els més vells del lloc, que la Joana, filla del mas del Tossal, jugant vora el riu se li va escapar la nina amb la que jugava i, surant riu avall, va arribar al salt del Gorg, on s’hi va precipitar. La nena, amb el delit de recuperar-la, la va seguir, caient al Gorg, d'on no hi va sortir més.

—Expliquen que es va buscar pels voltants i, fins i tot de la capital, hi va arribar un equip de salvament que, després de molts dies de cerca, va haver d’abandonar.

—Ja ho he sentit dir... A més, hi ha el cas d'en Quimet.

—Però en Quimet en va sortir.

—Sí..., un xic tonto, el pobre.

—No diguis això Sònia, que en Quimet no és tonto...

—Tocadet sí que ho està!

—Després d’haver estat dies perdut en el fons del llac... Com volies que sortís?

—Això és mentida! Una persona no pot estar dies en el fons d’un llac i sortir-ne com si res.

—El que dic...! Tocat del....

—Calla!

Érem allà, a la vora del gorg... Tots en coneixem la història, però aquell lloc té per tots nosaltres un atractiu que ens hi porta malgrat tot. Fins i tot, hi ha qui s’hi banya per refrescar-se de la xafogor de l’agost.

Aquest no és el nostre cas. Des de la riba, ens entretenim a llençar pedres per veure qui les fa botar més vegades per sobre de l’aigua.

Amb això, el Toni és un mestre. Sempre ens porta avantatge. Si les nostres pedres s’enfonsen després de botar dues o tres vegades, les que llença ell aguanten dos o tres bots més. La fita és fer arribar la pedra fins a l’altra riba del gorg, on hi ha aquell arbre gran.

Aquella tirada, sí, el Toni no me la pot millorar. La pedra s’ha perdut cap al final del gorg.

—Au! Millora això, si pots!

—Ja ho veuràs, enretireu-vos una mica...

M’he quedat bocabadat.

—Toni, ha estat un tir espectacular! Ho haig d’admetre.

—Estic segur que, fins i tot, ha entrat en el forat del tronc.

—Ha arribat a les mateixes arrels... —diu la Sònia.

—Sóc el millor!

—Bé, nois... Jo haig de marxar, si no la “bronca” de ma mare, serà sonada.

La Sònia recull la bicicleta i es disposa a marxar quan una pedra li pica amb una certa força a l'esquena. 

                  

—Ai! Burro! Que fas mal!

—Què t’ha passat Sònia?

—Qui m’ha tirat la pedra?

—Jo no he fet res!

—Jo tampoc.

—Mireu! La pedra ha rebotat per l’aigua... Mireu els senyals!

—És veritat! L’han llençada des de l’altre cantó del gorg.

—Atenció, Toni...! Una altra!

—Què és el que passa?, —em va de poc, si no em toca una altra pedra.

En Toni fa un salt i es posa darrere uns matolls. Al temps just, una altra pedra rebota en un dels arbres del nostre costat.

Protegits per aquella gran roca podem veure que encara dos o tres pedres arriben a nosaltres.

—Marxem d’aquí! —diu la Sònia, a la vegada que un dels projectils rebota al terra, al seu costat.

Hi sortim disparats... Pugem el pendent que ens porta fins al camí i, en arribar al pont, ens aturem.

—No ens hi aturem...! — crida la Sònia.

—M’agradaria poder veure si hi ha algú a l’altre cantó del gorg.

—És plé de matolls i esbarzers..., impossible! —diu en Toni.

—Doncs, com t’ho expliques? Encara em fa mal l’esquena!

Passat el pont, retrobem de nou el polsós camí que ens ha de tornar a casa. L’escàs cabal, encara que no ho sembla, ens refresca el camí..., o pot ser son els àlbers que serpentegen a la llera. El Sol és alt. S’aixeca la pols al pas de les bicicletes. Tornem a l’aridesa del terreny. Al lluny es pot sentir a la mare de la Sònia.

—Sòniaaaaa... On ets?... A dinaaar...!

El silenci és tan pla, com l’altiplà en el que estem.

Una sargantana aixeca el cap... aquest cop se n’ha sortit, de ser envestida per les rodes de les bicis. La pols l’ha encegada. De la vorera en surt una serp... serà un profitós dinar.

^© Gorka Bas