Viatge amb tren

Viatge amb tren                      dissabte, 22 / octubre / 2016   11:41

Em feia il·lusió. Podia haver agafat el cotxe, però vaig pensar que aquest em deixava presoner de la carretera i, anant amb tren, podia evadir-me, com també el fet de deixar d'estar vigilant el que fessin els altres conductors que gaudien, com jo mateix, de la carretera. Em podria aixecar del meu seient en quant el cansament d'estar enquibit fos massa insuportable i, a més, desconeixia el terreny per on havia de passar.

Aquell castell llunyà... El poble, malgrat només veure l'estació o només poder distingir el campanar de l'església del poble que passa..., aquell poble, que realment forma part de l'entorn, com a part indestriable del paisatge.

A més, és evident que el transport col·lectiu era un mitjà per relacionar-se. Potser fins i tot fer amistats.

Una vegada, ja fa temps d'això, en un viatge com aquest, vam coincidir la meva senyora i jo amb un altre matrimoni de Burgos. Xerrant, xerrant, vam saber de la seva família, dels fills, dels monuments de la ciutat. Jo vaig exposar allò que bonament coneixia, per fulletons i llibres. A vegades i, ho confesso, apropiant-me de definicions que havia sentit o llegit sobres aquella terra. Bé doncs, al que anava, ja hem anat dues vegades a aquella ciutat. Convidats a casa d'aquella família, que ens han portat a visitar la província. I ells també han vingut a Barcelona, i han quedat meravellats.

Però és veritat, viatjant en tren també hi ha moments de tensió, com aquella vegada en què van entrar en el vagó on érem nosaltres, un seguit de gent, que es volia fer seu l'espai, descansant els peus en el seient del davant, cridant desmesuradament, proferint insults i paraules de mal sonar, sent desconsiderats amb gent gran que havien d'estar dempeus.

Fins que, ajudat per uns altres passatgers, vam aconseguir fer veure als incívics, l'error de la seva actitud. Amb això també hi va contribuir l'aparició del revisor, que amb l'amenaça de fer-los abaixar del tren, va aconseguir deposar aquella actitud.

Malgrat tot el que hi pugui sorgir, prefereixo viatjar amb el tren.

Algú que llegeixi això pensarà que també s'està subjecte a horaris poc seriosos. A la desídia de professionals que, més que fer un servei, preferirien estar en una platja paradisíaca i no es fan càrrec de la seva responsabilitat de servei. També hi ha de corruptes o gent poc responsable, malgrat el lloc que ocupen, que darrere d'un despatx pensen que són els reis i, no precisament, els reis mags sinó, els reis de l'Edat mitjana que estan per sobre de la gent, que els hi deuen vassallatge i a vegades fins i tot dret de pernada.

Tot sovint veiem o llegim que hem d'utilitzar els serveis públics, hem de ser solidaris amb el món, amb els problemes del planeta, de la ciutat i tantes coses! Es diuen... Però ens titllen o consideren insolidaris als pobres que anem amb les nostres necessitats a les mans. Als que no podem complir amb els horaris de treball, amb compromisos adquirits en temps d'enganys. Algú ha pensat que no som solidaris amb el salari que estan guanyant qui, a vegades, gaudeix del doble del pobre vassall. Que no som solidaris per al neguit d'estar al seu treball a l'hora. Que no són solidaris qui té hora per una visita de metge i que si es passa, es veurà retardada un o dos mesos, fins que el metge pugui donar-li un dia i hora nous.

Cal pensar que no sols els altres han de ser solidaris, sinó que tots, a mesura de cada possibilitat i de cada lloc, hem de ser solidaris amb els altres.

A vegades la solidaritat no és tant per les grans coses... que ha de ser, sinó per aquelles petites coses de cada dia.

De jovenet em van ensenyar que havíem de fer una BO* cada dia i, certament, a mi em preocupava allò... i fins que no havia complert, no restava tranquil... Al cap dels anys, si bé canvien les coses, procuro deixar el meu voltat una mica millor del que l'he trobat. Potser això és una contribució minsa en una societat com l'actual. Transgressora, impersonal, feta de reptes, de posar el Jo per davant del món, de curses per no quedar trepitjats per les circumstàncies que, per altra part, nosaltres hem contribuït a crear. No defujo el meu tros de responsabilitat.

                                                                                      © Gorka Bas

* BO: Bona Obra

LA PÀGINA EN BLANC

PAGINA EN BLANC

Pàgina blanca, esperant el llapis inspirat, que li doni la vida.

Estic en un lloc esperant. Inquiet. L'avís era molt calar.
—Restaràs en aquella taula fins que quelcom inesperat te'n faci sortir. Vaig tornar a guardar el paper.

Quelcom inesperat! Res més. Ni remitent, ni cap pista que em donés una idea del que s'esperava de mi. Si ho arribo a saber! Tot era normal, la gent anava i venia, de prompte una explosió em llença de la cadira, d'esquena no podia veure el que estava passant! 

L'explosió es va produir verdaderament de forma inesperada, deixant-me mig sord. El cotxe s'allunyà molt de pressa del lloc perdent-se per un carrer lateral. Després, res. La foscor.

—Mal parit!— Vaig pensar— És que se'm volien carregar? No era conscient de si algun enemic volia acabar amb la meva presència física en aquesta vida.

No recordava si ni tan sols tenia algun enemic, que volgués acabar amb mi.

La següent cosa que recordo és un llarg passadís, un desfilar de fluorescents sobre el meu cap, tot mig confús. Garbuix del qual semblaven veus, amb tons greus, inintel·ligibles.

Soroll de portes metàl·liques, de lleves que es tancaven.

L'aire fred atavellava el meu cos. Semblava que la roba havia estat fugissera... sols les mans per tapar aquell fred i, de sobte, aquell soroll que intentava, endebades, d'endevinar. 

Un ventilador? Sí, potser era el més semblant... potser un motor... El fred es feia cada vegada més palès.

Comencen a espetegar-me les dents.

L'aire fred esdevé calent. Semblava voler pal·liar la fredor. Però aquell fred que sentia es transformava cada cop més en insuportable escalfor.

De cop, em sento elevat. Com agafat per un ternal... soroll de cadenes... Vull mirar a terra. No puc, el sostre sembla cada cop més proper.

Passeres elevades metàl·liques, ombres inquietants, figures retallades en un fons vermell. Respiro fum, passo uns tubs de gran diàmetre. En un costat, el tub era roent, em crema la pell.

De sobte, la superfície a què estic lligat és arrossegada per quelcom. Són unes figures negres sense cara, sense ulls... Els ganxos m'estiren en la seva direcció, voldria plorar però, no puc. On sóc?

Què m'està passant?

El contenidor on m'han encabit queda dipositat en una cinta sens fi. Amb els peus per endavant, puc veure la cinta com es dirigeix a una obertura dins de la qual es distingeixen les flames. Vull cridar amb totes les forces, però no surt cap so de dintre meu. Estic perdut! Aniré a parar dins d'aquell forn, el foc farà que esdevingui cendra.

No! No vull acabar d'aquella manera!
Inexorablement, entro en aquell forn. No sento res. A mesura que el cubicle passa, les flames es van apagant. La calor és insuportable, sembla que la suor del meu cos comenci a bullir.

Però no em fa mal... Estic mort? Què és la mort? És un estat de buit total? Sí, m'hi sento buit. Sento com el meu cos s'esmicola. Em sento com teia sense flames.

No tinc dolor, floto en l'espai. Esdevinc cendra, esdevinc fum.

Allà, en el fons, un rellotge. Les partícules del meu cos l'embolcallen.

Aquell dringar fort es posa al cervell, trigo a adonar-me'n d'on estic. Els llençols, xops de suor. A la llunyania, transitar de cotxes. Aquell raig de sol sembla que em cremi la pell...

Obro els ulls. Tot esdevé normal. El cap! Aquell cap em fa mal! Segur que dec tenir febre. M'aixeco, les cames. Quasi no m'aguanten, miro a l'exterior... Estic viu! 

Els cotxes circulen omplint l'asfalt. Un clàxon retruny en el meu cervell. El cel esdevé clar, el núvol allà al fons sembla que em somrigui.

—Gorka! Són les vuit, faràs tard. Ja fa una mica que ha tocat el despertador!

Era un dia qualsevol, en un lloc qualsevol.

El paper, resta sobre la taula de despatx. En blanc.

© Gorka Bas. 2016.

A LA CONQUESTA

LA SORTIDA

Va quedar sorprès, no s'esperava aquell bullici. El moll era un anar i venir de gent, carros carregats per abastir els vaixells que estaven en el port.
—Eh, vailet! Fuig d'aquí, si no vols prendre mal.
—Vull parlar amb el capità.
—Ara no és el moment! Fuig o faré que els soldats et treguin d'aquí.
—Però...
—No hi ha però que valgui, no hi pots ser en aquest lloc.

En Sebastià no les tenia totes si els soldats el prenien. Vés a saber com se'n podria sortir. El més segur és que el tornarien al poble, a la masia i allà l'esperava una de bona.
Volia embarcar-se, però no anar a galeres. Encara que ell, en ser tan jovenet, de la mateixa manera que no l'hi feien cas, esperava que tampoc el poguessin fer anar a galeres. Però ben segur, que algun altre càstig li cauria a sobre.

Havia sortit feia dies de Conesa. Havia caminat tota la cinglera del Montclar.
A la llera del riu Biure hi buscava aixoplugar-se a les nits, a les nombroses cavernes, per no deixar-se veure massa. Quan l'amo s'assabentés de la seva fugida, ben segur que el faria anar a buscar per tota la conca, i es quedaria esclavitzat en aquella terra, sense poder abastar el seu somni.
Havia estat un rumor, podria ben ser que aquell viatger, arribat de Santes Creus, on havia pernoctat, s'hagués inventat tota la historia.

—Us ben asseguro que el rei en Jaume en prepara una de grossa. Tarragona i, especialment Cambrils, és un formiguer de carros, de traginar fusta per les drassanes... Ja es comencen a albirar les veles d'algun vaixell acabat, que no para de fer viatges a Barcelona i més enllà. Ja us dic que s'està preparant una de grossa. I no parlem d'homes d'armes a cavall, amunt i avall, especialment entre les torres de guaita. A la que et veuen, encara que siguis lluny, surten armats fins a les dents.

Havia sortit ja feia un parell de dies. Procurava caminar per la cinglera per poder abastar algun possible soldat o àrab infiltrat del qual amagar-se.

Aquell viatger, amb el seu relat, a la vegada que l'havia empès a fer aquell salt, també l'havia posat la por al cos. Però eren més grans les ganes d'arribar al mar i, deslliurar-se de les dificultats en què podia trobar-se, que la por que podia tenir.
—Vés, fill meu, escapa d'aquest infern.
—Aniré a veure al Rei i l'hi explicaré.—Ho deia amb la boca petita doncs com podia pensar que fos escoltat pel gran Rei en Jaume. Ell que no era més que un nen, i el que era pitjor... on el trobaria?

De mica en mica les paraules de la mare i de la germana el van fer veure, els nombrosos entrebancs. Si es quedava a la masia, l'amo no el deixaria marxar mai, doncs sempre necessitava vassalls per treballar les terres o per lluitar contra altres senyors de properes contrades amb qui tenia litigis. I si, de totes maneres, ho arribés a superar, es trobaria amb el Senyor de Queralt.

Si es quedava a la masia, a mercè d'aquell amo, ja sabia el que li podia esperar. Havia esclavitzat la mare i ara la germana, volent-la fer la seva concubina. Aquell amo era un dèspota que es valia d'haver lluitat a la Marca, i ser el millor Home, vassall del Senyor de Queralt.

El tercer dia de viatge es va trobar amb Aljub. Va ser inesperat. L'Aljub era un noi mossàrab de, si fa o no fa, la mateixa edat que ell. Havia quedat atrapat en terra conquerida en una ràtzia que els cristians havien fet al seu poble, i d'on havien pres algun home per treballar. O bé noies per aparellar-se. S'amagava com podia per les cavernes que hi havia en el congost. Ferit a una cama, mirava de superar la seva situació com podia. Parava trampes per agafar algun conill amb ferotge competència amb guineus i llops.
Una certa amistat es va produir entre els dos nois. On no arribava ell, l'Aljub era allà, per prendre la iniciativa.

Arribant a la Pobla, prenent-los per infiltrats, els van perseguir un bon tram. L'Aljub era considerat com un enemic. En Sebastià va aconseguir que fos vist com un vailet del poble. Saltaren per les muntanyes el que avui és el poble de Constantí i, seguint mig amagant-se, van arribar al moll de pescadors, en un dels braços on almenys, sis vaixells estaven a punt d'aparellar-se.

Sebastià es va sentir fortament agafat pel coll.
—Estic perdut—va pensar— L'Aljub, igualment entre dos soldats, petejava per sortir-se'n...
—Que hi feu aquí?
—Miràvem...
—Deixa'ls! No són més que dos marrecs.
—Volem ajudar —va dir, de sobte l'Aljub— veiem que aquí hi teniu molta feina i quatre mans més no us faran destorb.
—Veus? Són petits, però espavilats.
—Són petits.
—Va, Jeroni... Mira aquests dos marrecs... Volen treballar.
—Vatua el fum! Bé, us en cansareu ben aviat!

Certament, es varen cansar. Però aquell punt de tossuderia, els va fer aguantar més del que el tal Jeroni podia esperar.

En Jeroni va quedar admirat de la voluntat de servei que els dos vailets mostraven. I s'acostumà a la seva presència. Els va ajudar per tal que la càrrega fos més lleugera... La cama de l'Aljub es va curar amb el saber de la Carme, la companya del Jeroni, a la que deien La Llavadora, doncs era ben coneguda per totes les dones que acompanyaven als treballadors de les Dàrsenes.

L'Agost del 1229, sota la calor infernal, l'ebullició es va fer més forta. Semblava que tothom tenia les hores comptades. Els homes d'armes, cada cop, eren més nombrosos. Fins i tot n'hi havien arribats de terra endins, i més enllà de l'Ebre.
Feia dies que els rumors de sortida, eren més forts. Es deia que el Rei en Jaume, havia arribat a Cambrils on havia fondejat el que havia de ser el vaixell reial.

Era el 5 de setembre de l'any del Senyor de 1229
—Hisseu les veles!— Un crit unànime va sortir dels vaixells... I de la gentada que esperava en el moll, la marxa de la flota.

Ningú s'havia adonat de la presència de dos vailets a bord de la Nau Capitana. L'Aljub, en el centre d'aquell rotllo de corda, a coberta, procurava ni tan sols respirar. En Sebastià, prop seu, observava embadalit les maniobres.

En Jeroni havia estat molt clar, sense assegurar res. Podria respondre d'un dels nois.
—És un nebot meu—Havia pensat dir en cas necessari, però l'Aljub, per la seva presència de pell una mica més fosca, no quedava tan clara l'excusa. A més, a l'Aljub se l'hi notava una certa dificultat en caminar, que faria perillar les seves intencions d'acompanyar al seu amic. Ben segur que, si el sorprenien abans de salpar, l'haurien tornat a terra.

De totes maneres, les circumstàncies se'ls hi havien de posar de cara. Va ser difícil que els cavalls embarcats, que eren dels principals capitans i fins i tot del mateix Rei, no estiguessin excessivament nerviosos pel que estaven vivint. Fins i tot el cavall del Rei, malgrat les atencions que rebia es va posar a petejar i renillar com no ho havia fet mai.

Segons deien, calia fer alguna cosa. El cuidador responsable de la bèstia, entre el moviment del vaixell, el fet de petejar del cavall i l'estómac que se l'hi havia destarotat, no l'aconseguia tranquil·litzar. Restava subjecte a la borda, sense poder-se'n separar, tornant a l'aigua tot el que l'hi entrava.

Aquesta situació va fer que qualsevol ajut fos necessari.
L'Aljub, sortint del seu amagatall, va ser de gran ajut, gràcies al seu saber tractar aquesta mena d'animals, com ho havia fet de petit entre els seus. El cavall sentint-se acomboiat s'encalmà.

Veient aquests fets, el monarca s'assabentà de qui eren aquells vailets que s'havien amagat en el vaixell. Destinà a l'Aljub que cuidés el cavall mentre durava la travessia. En Sebastià va ser acollit pel mateix Rei, amb qui va tenir llarga conversa, sobre els abusos del seu amo i la seva condició de serf.

Era el 10 de setembre que les tropes amb el seu Rei al davant, desembarcaven a l'illa. Però no va ser fins al 31 de desembre que les tropes catalanes no entraven a la capital de Madina Mayurqa.

L'amistat entre en Sebastià i l'Aljub, va perdurar en el temps, allà a la Conca, un cop l'amo dèspota, fos jutjat i expulsat de les seves terres.

I... Així és com m'ho van contar... i conte contat, conte acabat.


© Gorka Bas. 2016.