dijous, 24 de setembre del 2015

BENAURANCES (Santuari del Carme) de Barcelona

En la aportació d’avui al bloc, vull mostrar, amb l’autorització del dipositari (SANTUARI DEL CARMEL DE BARCELONA) el meu treball, fet en aquell indret.

Dels quatre plafons que expressen les BENAURANCES, a la capella del Santuari, de les que pren el seu nom.

Els plafons són fets sobre fusta de 100 x 140 cm, emprant l’estil matèric, en la seva realització.

Canyes, roba, ciment, pintures i materials de diferents tipus.

Tot acompanyat d’elements treballats amb ceràmica, per posar en relleu escenes o elements concrets enriquidors; com un pa corpori, fet de ceràmica. Els raigs d’un sol ple de color. Uns personatges, que sortint físicament del pla, clamen l’Altíssim, o una creu alliberadora a les que es van incorporant trossos de ceràmica, alliberant-se de les cadenes d’esclavatge.


                                                                                             Gorka Bas











dijous, 17 de setembre del 2015

La gelera (4a part). Epíleg.

Continua de la tercera part...

L’empatia entre les dues noies s’enfortí.
La recuperació de la Sonia era lenta encara que amb bons auguris.
Però inexorablement el temps en què la Sonia podia estar a l’hospital s’acabava.
— Què et passa? Avui et veig trista
— Hauré de deixar l’hospital ben aviat.
— Això es bo!
— No... Mourien. Ho he perdut tot! Que faig ara? Torno al poble en que vaig néixer en ple Pirineu? Allà, camins pedregosos a mitja alçada del turó. No em podré moure de dintre la casa, però això no és res... podria retrobar les muntanyes davant, on sempre hi veuré al Rafa... Però em sentiré tant culpable!. Mai podré pensar altra cosa... que vaig tallar la corda i...
— No ploris, hauries mort amb ell.
Van tornar aquells dies crítics. Els plors continuats, els silencis...
La Mourien passava moltes estones acompanyant la Sonia, veia el seu posat seriós, els lacrimals rogencs de la noia, que s’apressava a eixugar.
Aquell silenci la colpia al cor, sentia una creixent desesperació en veure-la d’aquella manera.
Era divendres. Mourien va entrar a l’habitació, els auxiliars de l’Hospital havien preparat la marxa de la Sonia, s’havia acabat el termini, ni l’assegurança ni els seus escassos mitjans donaven per més.
Sonia, asseguda a la cadira de rodes al costat de la finestra, seriosa, amb llàgrimes als ulls, sense saber el que passaria...
Mourien l’acaronà.
— Tot s’arreglarà.
— Que faré ara? Esperava una resposta de casa meva.
— Tornaries al poble?
— No tinc altre solució.
Restaren molta estona callades. Va sonar el telèfon.
Mourien veia com s’anava trasmudant la cara de la Sonia, el plorar silenciós però abundant esclatà.
— Sonia!
— No vindran... per a ells també vaig morir a la muntanya...
— Sonia, vine a casa meva, si vols. Ja t’he dit alguna vegada que estic amb un apartament adaptat a planta baixa, un loft, on et podries moure tranquil·lament amb la cadira de rodes. 
A la Sonia li va costar, sempre havia pensat que no volia molestar, però la va vèncer l’actitud de la Mourien.
Ho sospitava.
Mourien, molt amatent amb ella, l’havia guanyat el cor.
Passaven llargues estones, Sonia asseguda a la cadira de rodes o a la catifa davant la llar de foc. Aquella desesperació que sentia, anava deixant pas a un sentiment estrany, un sentiment de joia quant la Mourien estava amb ella.
La Mourien la feia riure. La feia moure. L’acompanyava. Era freqüent veure empènyer la seva amiga, amb la cadira de rodes, per els carrers de Bern.
— Un dia podríem anar a Zermatt. Ni tant sols he pogut veure on varen enterrar en Rafa.
— Per què?... No m’agradaria que tornessin les teves tristors.
— No és això, precisament, el que vull és deixar-les enrere.
— Estàs segura?
— Sí..., molt segura.
Hi anaren un cap de setmana. Sonia va volgué enfilar el carrer que duia al cementiri, la vistositat era extraordinària vorejant al riu. S’aturaven freqüentment, al lluny, el cercle nevat, d’allà es podia distingir el Mönch on la gelera havia esdevingut tragèdia, l’,, en Rafa en parlava freqüentment...
— Destres del Mönch el Eiger.
Presidint el paisatge, al lluny, el Matterhorn... A la Mourien li feia dolor aquella visió.
A mida que s’anaven acostant, patia per l’efecte sobre la Sonia, quant van recuperar el cos del Rafa, en el cementiri dels alpinistes hi trobà etern repòs.
Cada vegada que s’aturaven, el tornar-se a posar en marxa es feia mes feixuc.
Faltava poc per arribar.
— Mourien tornem —va dir las Sonia de cop.
— No vols arribar a la làpida?
— No, em fa dolor al pit.
Havien donat la volta, Mourien se sentia alleugida, Sonia tornava a somriure. Va ser un moment, potser una sensació, la ma de la Sonia, s’allargà fins a prémer la de la seva amiga.
No va ser cap sensació, Sonia l’havia agafat la ma i portant-la als llavis la besà suaument.

Mourien i la Sonia viuen a l’actualitat a Bern, en el loft de la Mourien. Segueix treballant a l’hospital cantonal de Bern.
L’activitat de les dues és frenètica. En principi, les anades al llac Neuchatel fent llargues passejades. Més endavant, quant la Sonia n’era capaç, la participació en l’activisme, dels moviments reivindicatius, les fan realment populars, tenint en compte que poques hi ha visiblement compromeses que es serveixin de cadira de rodes.

En un altre sentit, la Sonia, es va descobrir com una perfecta mestressa de casa.
Un any més tard, en un viatge a Amsterdam, van esdevenir parella.
Actualment la Sonia i la Mourien segueixen vivint a Bern, on agafant el cotxe elèctric adaptat s’apropen tot sovint al parc regional d’Euhant per passejar pels frondosos camins, o bé es queden a la vora del llac.

FI.

                                                                        Gorka Bas



dijous, 3 de setembre del 2015

UNA TARDA DE TEATRE. (Sèrie: Són records...)

La Garriga.
Dissabte, 12 de novembre de 1988, dos quarts de sis de la tarda.
Carrer Negociant. Garatge de can Mur.
L’aigua cau a doll.
   Hi podran venir els de Barcelona?
— Si hi venen amb cotxe potser que ho tinguin malament.
— Joan, passa el martell.
— Aquest any farà patxoca el taló.
— Hem d’assegurar aquells plafons del fons.
Activitat febril. Nerviosisme. Inquietud en els presents...
— Mira que si no hi podessin venir...
— Qui? Els de Barcelona? Segurament vindran amb tren. No hi ha massa temps, a la nit caldria fer un assaig general. Falta lloc per dormir un dels actors! Qui té un llit disponible?
— Noi o noia?
— I s’ha de convertir aquest garatge en un teatre de veritat.
— Tanta feina!
— Bé podríem fer la funció al Patronat! Tenint un teatre com Déu mana...
— Fa molt temps que el Patronat està malament. No funcionen els llums, té goteres...
— A més aquí es el nostre Teatrí...
— Calla, home, calla...Tot queda molt pengim-penjam... i a sobra venen el grup de Barcelona!.
— Es aquí on s’ha de fer la funció! En el nostre teatrí.
— Ei, nois! El taló ja funciona.
— Us recordeu d’aquella primera funció? Ni taló, ni res de res.
— Però vàrem gaudir com animals!
— Sí. Els nervis que vaig passar!
— Són coses del teatre!.
— Jordi, primer sortirem nosaltres? Pregunta la Raquel.

EL FANTASME DEL CASTELL. Adaptació infantil de la novel·la “El fantasma de Canterville” interpretat per els nens i nenes del carrer.



— Com farem que neixin les flors a l’arbre? Pregunta l’Elena, la més petita de sis anys.
Fantasmes, follets, majordom, bessons entremaliats, el pare i la filla. Tots hi són preparats.
— Jordi, que et sembla?... Per l’obra dels de Barcelona, com es el segon acte, hi posarem aquest quadre, i allà els sellons... et sembla bé?
— Perfecte... i aquesta entrada ja ens servirà... per aquí entrarà i sortirà el pare de la noia.
— Mur, l’ajuntament no es va comprometre a portar-nos unes tarimes?
— No patiu, serà al matí, però no ens fallaran! He parlat aquest matí amb l’alcaldessa.

UN PROMETATGE d’Anton Txèkhov, com a segon acte, interpretat pel grup d’aficionats del Batibull de l’entitat Torxa, de Barcelona.
Com a final, TRES I NO RES representat per els veïns del carrer.
— Però escolta, després de la funció tota la paret quedarà pintada?
— Sí, però no hi fa res! Com som els últims en actuar... En Mur ja hi està d’acord!

Diumenge dia 13 de novembre de ja fa anys, són les 5 de la tarda, a la Garriga plou, la gent dins l’improvisat teatre s’apinya, no hi fa fred.
Tots proven de posar-se la cadira, que cada un s’ha portat de casa seva, de manera que hi pugui veure millor.
Ja és l’hora!... S’aixeca el taló...
                                                                Crònica de Gorka Bas

Anys després, s‘arregla el Patronat... Les coses, les condicions han millorat. Tot és més professional, evidentment molt millor, però per els més vells del carrer Negociant de la Garriga, aquell garatge particular, pomposament anomenat Teatrí de ca’n Mur, va ser un centre social, on els nens empenyien...
— Jordi quan assajarem una altre comèdia?
— Podríem fer un grup de bicicletes...
— Els més grans us haureu d’organitzar.
— Recordeu que la segona quinzena tenim el campionat de petanca, venen fins i tot els de Vic.
— De Montmeló i de Mollet, també.
— Joan, recorda que hem de tenir les copes a punt.
— No patiu!
— I l’arròs? Quant el farem aquest any?

Ja són records en el temps.
La mort del bon amic Josep Mur, és un punt cabdal per que quedin sense efecte moltes de les coses i projectes, que no feien més que portar companyonia, i afecte.
L’altre punt molt important és l’asfaltat del carrer, que amb el pas dels cotxes, reclou a les respectives llars, als veïns, dispersant voluntats.


Són temps passats...Temps de records.