La
Garriga.
Dissabte,
12 de novembre de 1988, dos quarts de sis de la tarda.
Carrer
Negociant. Garatge de can Mur.
L’aigua
cau a doll.
—
Hi podran venir els de Barcelona?
—
Si hi venen amb cotxe potser que ho tinguin malament.
—
Joan, passa el martell.
—
Aquest any farà patxoca el taló.
—
Hem d’assegurar aquells plafons del fons.
Activitat
febril. Nerviosisme. Inquietud en els presents...
—
Mira que si no hi podessin venir...
—
Qui? Els de Barcelona? Segurament vindran amb tren. No hi ha massa temps, a la
nit caldria fer un assaig general. Falta lloc per dormir un dels actors! Qui té
un llit disponible?
—
Noi o noia?
—
I s’ha de convertir aquest garatge en un teatre de veritat.
—
Tanta feina!
—
Bé podríem fer la funció al Patronat! Tenint un teatre com Déu mana...
—
Fa molt temps que el Patronat està malament. No funcionen els llums, té goteres...
—
A més aquí es el nostre Teatrí...
—
Calla, home, calla...Tot queda molt pengim-penjam... i a sobra venen el grup de
Barcelona!.
—
Es aquí on s’ha de fer la funció! En el nostre teatrí.
—
Ei, nois! El taló ja funciona.
—
Us recordeu d’aquella primera funció? Ni taló, ni res de res.
—
Però vàrem gaudir com animals!
—
Sí. Els nervis que vaig passar!
—
Són coses del teatre!.
—
Jordi, primer sortirem nosaltres? —Pregunta la
Raquel.
EL
FANTASME DEL CASTELL. Adaptació infantil de la novel·la “El fantasma de
Canterville” interpretat per els nens i nenes del carrer.
—
Com farem que neixin les flors a l’arbre? —Pregunta l’Elena,
la més petita de sis anys.
Fantasmes,
follets, majordom, bessons entremaliats, el pare i la filla. Tots hi són
preparats.
—
Jordi, que et sembla?... Per l’obra dels de Barcelona, com es el segon acte, hi
posarem aquest quadre, i allà els sellons... et sembla bé?
—
Perfecte... i aquesta entrada ja ens servirà... per aquí entrarà i sortirà el
pare de la noia.
—
Mur, l’ajuntament no es va comprometre a portar-nos unes tarimes?
—
No patiu, serà al matí, però no ens fallaran! He parlat aquest matí amb l’alcaldessa.
UN
PROMETATGE d’Anton Txèkhov, com a segon acte, interpretat pel grup d’aficionats
del Batibull de l’entitat Torxa, de Barcelona.
Com
a final, TRES I NO RES representat per els veïns del carrer.
—
Però escolta, després de la funció tota la paret quedarà pintada?
—
Sí, però no hi fa res! Com som els últims en actuar... En Mur ja hi està
d’acord!
Diumenge
dia 13 de novembre de ja fa anys, són les 5 de la tarda, a la Garriga plou, la
gent dins l’improvisat teatre s’apinya, no hi fa fred.
Tots
proven de posar-se la cadira, que cada un s’ha portat de casa seva, de manera
que hi pugui veure millor.
Ja
és l’hora!... S’aixeca el taló...
Crònica de Gorka Bas
Anys
després, s‘arregla el Patronat... Les coses, les condicions han millorat. Tot
és més professional, evidentment molt millor, però per els més vells del carrer
Negociant de la Garriga, aquell garatge particular, pomposament anomenat Teatrí
de ca’n Mur, va ser un centre social, on els nens empenyien...
—
Jordi quan assajarem una altre comèdia?
—
Podríem fer un grup de bicicletes...
—
Els més grans us haureu d’organitzar.
—
Recordeu que la segona quinzena tenim el campionat de petanca, venen fins i tot
els de Vic.
—
De Montmeló i de Mollet, també.
—
Joan, recorda que hem de tenir les copes a punt.
—
No patiu!
—
I l’arròs? Quant el farem aquest any?
Ja
són records en el temps.
La
mort del bon amic Josep Mur, és un punt cabdal per que quedin sense efecte
moltes de les coses i projectes, que no feien més que portar companyonia, i afecte.
L’altre
punt molt important és l’asfaltat del carrer, que amb el pas dels cotxes,
reclou a les respectives llars, als veïns, dispersant voluntats.
Són
temps passats...Temps de records.
2 comentaris:
Ja m'ho pensava que seria molt maco, es exactament com me las explicat aquesta tarda,però amb molta més literatura.felicitats!
Roser
Que no ho he fet be?
Publica un comentari a l'entrada