L’ARBRE
DEL RIU
No
ho puc negar... aquell arbre... vist de prop, feia por.
La
petita Laia, se m’arrapà als pantalons. La Mireia va fer mans i mànigues per
tal de que no esdevingués, per a la petita, un rebuig indefugible.
Feia un bon dia quan havíem sortit del poble per fer un passeig per la vora del riu. Poca cosa es podia fer al poble per passar una bona tarda.
Passejar pel riu era una de les opcions. Endinsar-s'hi pel camp d’oliveres, i arribar fins a la torre del castell, era de les que més s'en feien, doncs la Torre era un lloc sobre la cinglera des d'on s’abastava un ampli paisatge.
Al centre proper d’aquest paisatge es podia veure el riu, no de gran cabal, però s'hi podia veure el magnífic serpentejar platejat que marxava paral·lel
a la cinglera, fins força més avall ajuntant-se amb el més gran que donava nom
geogràficament al fluir de l’aigua.
El poble... Quatre cases mal comptades, amb carrers pedregosos, on els cotxes no hi podien passar... Sols el petit tractor de l’oncle Miquel, s’atrevia a passar per aquells quatre carrers de pedres soltes i fangueig, especialment quan excepcionalment plovia.
Sobre
el que podíem dir promontori, que formaven aquelles quatre cases, destacava l’església on, de tant en tant, hi venia Mossèn Lluís des del poble més proper per celebrar,
tres o quatre vegades l’any. Una d’elles amb la pompositat, que requeria la
Festa major. La resta de festes de guardar, Mn. Lluís instava a la gent que anessin
a l’església de l’altre poble que distava tres quilòmetres, caminant sota el Sol
que cremava, doncs no era tant per uns bons creients. En quant als forasters,
que hi tenien casa, bé havien arribat allà amb cotxe...!
Però
centrem-nos en aquella tarda. El cel net no feia preveure que a la tarda
canviés el temps.
Havíem sortit de casa a mitja tarda. El Sol queia a plom i no permetia sortir abans.
—Amb
aquesta calor...
—Podríem
anar fins al riu. Els àlbers de la llera i el tros dels pollancres de la dreta.
—Pare...
ens podrem banyar?
—Bona
idea! Què et sembla Mireia? Puc agafar aquella bossa amb banyadors i tovalloles?
—Però
on anirem del riu?
—A
la bassa plana. Hi ha un bon tram de sorra on podem estar i en aquell lloc
l’aigua no es tant profunda com en el gorg de més amunt.
Ens vam poder banyar una estona, però ben aviat el cel s’encapotà, quedant tot gris. Amb aquells núvols negres que semblaven que caurien d’un moment a l’altre.
—Els
núvols no cauen —va dir la petita.
—És veritat, però a vegades descarreguen tant de cop que fan feredat.
—Abans
ho haguéssim dit aquestes gotes que comencen a caure, no fan cap bon presagi...
Laia, deixa les pedres... hem de marxar de pressa.
—No
cal vestir-nos... quedarem com gallines mullades.
—Poso
la roba a la bossa.
—Anem
de pressa! Estem a la llera del riu i, si ha plogut més amunt, pot baixar
torrentada.
—No
m’espantis! Afanya’t Laia!
La
Laia de la mà de la Mireia i jo, carregat amb la bossa, les sabates a mig posar...
ens afanyàrem cap el baixador que feia el camí del poble.
Ho veia impossible... no era una riuada però l’alçada de l’aigua ens arribava cada cop mes amunt.
En arribar a l'alçada de l'arbre gran, l'aigua ja queia a doll i amb la que baixava per la llera de més amunt, no es presentava la cosa massa bé. La Mireia va agafar la bossa mentre jo em carregava a collibè la petita Laia. Vaig voler pujar el talús directament, pensava que no arribaríem a la pujada... Ja estava preocupat... Més que preocupat!
De
cop una veu forta.
—Travesseu,
cap a l’arbre.
No hi veia res! Pel meu cap ressonaven unes paraules que ni tan sols sabia d'on
venien ni es veia ningú que les hagués pogut pronunciar.
Però va ser com un acte reflex. Mirant cap a la corba que la llera feia més amunt, semblava com una cortina que s'ens tirava a sobre. Vam entrar en el forat de l’arbre, el temps just per a que la cortina d’aigua arribés forta i tremenda. El forat de l’arbre semblava que s’ompliria però, almenys, l’arbre ens havia parat aquella força que en hauria arrossegat llera avall.
—A
la dreta! Pugin per aquest pendent...!
No em va costar de trobar, al tacte dels peus, el pendent que anava pujant pel mateix centre de l’arbre.
Havíem arribat a un nou nivell, on un altre forat a l’arbre, em va permetre veure com l’arbre quedava mig negat. Vora el nou forat, una estreta plataforma ens acollí per tal que hi cabéssim encara que d'una manera justa. La Laia estava espantada i no parava de plorar, la Mireia agafava fortament les nostres pertinences. No s’hi podia veure gran cosa. La llum del Sol, que ho havia il·luminat tot feia tant sols uns moments, ara esdevenia inexistent. Si afegim a aquets elements, que el llamp de tempesta va començar a fer acte de presència, pot endevinar, l’apreciat lector, que semblava un factor indesitjable que feia posar els cabells de punta, com se sol dir... Però semblava que l’aigua, si més no, no augmentava el nivell.
Amb
l’esplendor dels llamps que s’anaven succeint vaig intentar esbrinar on érem i
si hi havia alguna altra persona amb nosaltres, o potser hi havia un altre passadís
dintre d’aquell tronc d’arbre tan gran. Jo ho havia sentit ben clarament.
—Travesseu
cap a l’arbre...!
Res
vaig poder notar, res vaig poder veure... L’aiguada va anar remetent. Havia
baixat l’aigua que havia descarregat riu amunt i la que va caure en el indret
on érem, mica en mica, el nivell va deixar de pujar. Al contrari semblava que
anava baixant, la plataforma on érem anava perdent el gruix de l’aigua, el pas
per on havíem arribat al segon forat, anava quedant, poc a poc, més descobert.
Jo encara no m’ho acabava de creure... procurava mirar a tots racons per esbrinar que era el que havia passat i, especialment, de qui podia ser aquella veu que ressonà fortament, aconsellant-nos anar fins a l’arbre. Aquella veu que en definitiva podíem assegurar que ens havia salvat de ser arrossegats per la riuada.
Malgrat
haver anat al lloc en dies posteriors, no hi vaig poder
esbrinar res. Del misteri del crit salvador, no en vaig poder descobrir l’origen,
ni cap dels naturals del poble amb qui en vaig parlar. Si ho explicava, més
aviat la reacció era de pensar:
—Pobre home, per aquell indret, no es coneixia cap lloc habitat, la circumstància el déu haver trastocat.
No existia en aquell indret res que fes suposar quelcom coherent, ni res que fes suposar que alguna persona ens hagués posat en alerta.
—Pobre home, per aquell indret, no es coneixia cap lloc habitat, la circumstància el déu haver trastocat.
No existia en aquell indret res que fes suposar quelcom coherent, ni res que fes suposar que alguna persona ens hagués posat en alerta.
No hem deixat d'anar al poble... És un indret que ens agrada, on hi tenim una
segona residència, però les sortides cap al lloc del riu on hi ha aquell gran i
estrany arbre, les limitem tant com podem...
Quin va ser el misteri de l’arbre? Havien de passar anys per poder-ne esbrinar una possibilitat del que podia haver estat aquell misteri... Però aquesta es una altra historia...
©
Gorka Bas
