dimarts, 26 de març del 2019

Aitona (Un món paral·lel)


Aitona


Era una noia bonica i amable. Tots la consideraven i volien esdevenir amics seus. Però la noia tenia coses que ningú imaginava.

En el seu interior volia esdevenir una líder. S'entrenava, en la soledat de les golfes de casa seva, en la dicció, en discursos imaginaris... Es plantejava problemes municipals, en principi inexistents, que en tot cas, encara no havien esdevingut.


En les seves llargues disquisicions, assajava el to, la contundència i les paraules més adients, que podia trobar en cada cas.


En tals sessions tenia un oient atent, el seu germanet Ernest que, en tals ocasions i amb els quatre anys que tenia, era incapaç de qüestionar tals raonaments. També tenia un altre oient encara més ferm que aquell germanet. Era el gos. Aquell gos que va trobar un dia abandonat per la carretera del poble. No era massa gran, per això l'hi agradava a l'Aitona. Era ben bé de la seva mida. El pare sempre s'havia oposat a tenir un gos a casa però, com que aquella bèstia era d'una mida acceptable, com acostumava a dir, va tenir clar que era el gos de la filla. Després el 'Quatrepotes', nom que l'hi van posar d'entrada, va acabant essent, només el 'Potes'. I, era evident que tenia quatre potes, quatre potes amb peus que resultaren de color blanc, després de rentar-lo bé. L'animal agraït s'adaptà, de seguida, als costums de la casa i, especialment, al voler de l'Aitona, a la que acompanyava a passejar o es passava les hores al bell mig de les golfes, on la noia assajava els seus discursos... i podríem dir que l'escoltava embadalit, per molt que la bèstia no entenia un borrall.


Aquell dia, estrany de boira intensa, l'Aitona va sortir a passejar, com cada dia, seguida d'en 'Potes'. No tenia intenció d'anar gaire lluny pel dia que feia i, a més, per què se l'hi havia acudit un tema a tractar, que per ella podia resultar important.


Coneixia perfectament el camí. Sortiria de casa, creuaria el pont de la riera, seguiria el camí per l'altre cantó, fins al paller de cal Nat, i tornaria pel camí que rodejava l'edificació. En retornar, es tornaria a trobar amb el pont i al recte a la casa on vivien. A vegades ho feia corrent i a vegades simplement caminant. Aquell dia, sols pel neguit d'abordar el tema que li ballava pel cap, en un començament es posà a mitja marxa i travessà la riera pel pont. I allà va ser que alguna cosa semblava que no esdevenia adequadament.


En 'Potes' hi va desaparèixer. El va cridar, però l'únic que va aconseguir va ser un lladruc melangiós, i estrany. L'Aitona es va estranyar. S'avocà al pont... Quelcom estrany hi havia a l'aigua, l'hi va fer l'efecte d'un tronc que potser havia arrossegat l'aigua per la pluja que havia fet el dia abans. Passat el pont un corriol facilitava poder arribar fins a la llera. L'Aitona era una xicota valenta i encuriosida, per això no va tenir problema a baixar fins a tocar l'aigua. Semblava un tronc que havia quedat enganxat a la llera, on s'acumulava la sorra i els troncs que, amb la pluja, havien estat desplaçats aigües avall. Era evident que allò era un tronc que es veia important. L'Aitona va pensar de seguida que aquell tronc, aigües avall, quedaria en el pas estret que formava la llera en aquell indret. Tots ho sabien per altres ocasions que havia passat, l'aigua desbordaria i aniria directe a negar els horts de cal Simó. No era gaire però a aquell pobre home, sempre li tocava rebre. Va considerar que el millor que podia fer era avisar a en Simó que l'ajudés a netejar el pas, traient aquell tronc.


S'acostà més, fins que aquell tronc ja no va ser un tronc normal, a no ser que algú s'hagués entretingut a embolcallar-lo amb roba.


Els lladrucs d'en 'Potes' esdevenien, cada vegada, més forts, com si volgués assabentar a la seva mestressa, d'un perill cada cop més imminent.


Va ser quan va allargar la mà per intentar agafar aquell tronc que un moviment es va produir. L'Aitona es va sentir agafada de la seva mà. Alguna cosa semblava forçar-la a ficar-se en aquella aigua.


Si va veure empesa, en 'Potes' va deixar de bordar, L'Aitona va intentar obrir els ulls. El seu cap era totalment dintre de l'aigua i aquella cara que tenia davant la mirava amb un gest irònic, semblava realment un tronc. Sí, un tronc que l'empenyia cada cop més endins.


Com podia ser? En aquell indret l'aigua no era tan profunda. Però ella semblava que seguia baixant com si s'hagués produït una succió, que la forçava. Se sentia agafada per mil dits.


Tenia la sensació que s'ofegava, cada cop era més i més difícil respirar. Allò que ella coneixia com un revolt del riu, sense cap mena de perill, on hi havia posat tantes vegades els peus en remull la xuclava irremeiablement cap al fons. Un fons profund on no podia distingir l'acabament.


En la seva curta percepció l'aigua semblava atreure-la cap al que podia semblar un furat entre dues roques.


Ja no hi podia pensar en res més. Anava directe cap aquell lloc i allà quedaria sense poder sortir agafada en aquell fenomen estrany. Ja no podia retenir més la respiració. Els seus pulmons semblaven no poder aguantar més la pressió. I va quedar, sense poder veure res més. El seu cos, agafat entre aquelles dues roques que formaven el pas, semblava reduir-se, per facilitar el pas, per aquell indret. A la fi, es va sentir alliberada. Va ser llavors que tot va esdevenir negre. Els seus ulls encara que totalment oberts, no podien veure. Era morta? Ofegada? Què era allò, tan estrany, que l'hi estava succeint?


De cop, no s'ho podia explicar, la llum es va fer! Tot s'aclaria de cop. Els seus ulls podien esdevenir testimonis del que l'envoltava.


Allò era el poble. El seu poble? Molt semblant al que havia deixat quan va sortir a passejar amb el 'Potes', però semblava extremadament petit. Semblava que es trobava en una platja.


Si volia trobar una explicació plausible, no la podia trobar.


Mirant al seu voltant, veia allà, per sobre d'ella, el pont pel qual, moments abans, havia passat, bordant desesperat en 'Potes', en el moment en què l'animal es llençava a l'aigua.



L'Aitona no va trigar a veure el seu gos, arribar al seu costat. Els ulls tancats de l'animal, li donaven l'aparença que l'animal era mort. L'abraçà, plorosa. El 'Potes' l'havia seguit. Va tenir un punt d'esperança quan va veure i va notar, físicament, com la cua de l'animal, entrava en aquell estadi, en què mostrava sempre la seva alegria, quan l'acariciava.

El sol lluïa sobre els seus caps, l'Aitona es va posar dempeus. El camí seguia cap a l'altre costat del pont, vorejant el paller de cal Nat.


Confosa, sense poder trobar una explicació plausible al que havia viscut, va arribar a casa, al final del camí recte.


L'Ernest estava jugant davant de la porta. El 'Potes' llepà la cara del nen, però en veure que l'Aitona pujava a les golfes, la segui tot content. La cua l'hi anava com un molinet. El 'Potes', en trobar-se allà, es rebolcà en la catifa, com si...


Què et passa 'Potes'?... Estàs mullat!


Sí, en 'Potes' estava mullat. Fins llavors l'Aitona no fou conscient que la roba que portava també era mullada.


Què l'hi havia passat?


Imaginació? Realitat? Existia un món paral·lel?


© Jordi Bas (Gorka). 2019.

dimecres, 13 de març del 2019

EL SALT DE LA NINA (complet)


EL SALT DE LA NINA (complet)

El dia era bo. El Sol treia el nas per darrere del cim de la muntanya, fent cas omís dels núvols feixucs que envoltaven més enllà de l'horitzó.

Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava. En Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home?", però de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua, content.

Al Pink l'hi agradava sortir per aquells camins de muntanya. Córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait amb la presència d'una simple sargantana que deixava després d'haver-li bordat un parell de vegades.

Pink! Calla, que despertaràs a tots els habitants del bosc.

Com si endevinés qui eren aquells habitants, deixava de bordar, tot seguit. I es posava a guaitar aixecant una pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.

El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència... El bastó que portava, a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí.

Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplia el cap a la vegada que records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny.

Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides, perquè ja no era capaç de fer grans caminades malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat en les meves ganes d'anar més enllà.

L'horitzó se'm presentà amb tota la immensa bellesa. Des d'aquell pujol quedava palesa la diversitat d'un país. Els pujols propers, coberts de pins i alzines, eren el preludi d'aquell segon terme grisós, en què el pi roig, entre boires, amagava la vida d'espais que segellaven el paisatge per davant del riu, que serpentejava des dels darrers del pujol del Roc Negre, fins a perdre's en la plana, abans del salt definitiu de la nina.

Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella, saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles.

Jo esperava amb delit aquells dies. En primer lloc pel retrobament amb els amics, que formàvem un verdader grup aventurer, d'exploracions de llocs desconeguts, i inesperats, però pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...

Era bonica la Nina... semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.

Aquell dia arribaren els soldats, ningú els havia demanat que vinguessin, però van fer acte de presència. 

—¡Cumplimos órdenes!, —van dir, omplint el poble.

Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... I parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí, elles si, parlaven el mateix idioma, un idioma de mort, i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.

Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?

—Estan eixamplant la carretera. Però de seguida vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, amb els racons que formaven les cases.

—Nois!, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Venen soldats!

Soldats!, allò era una cosa nova.

—Anem allà... ho podrem veure millor!

—A mi em fa por... —em va dir la Nina.

—No, mireu, mireu... porten armes.

—Escopetes! —Va dir en Palau, al mateix temps que una força desconeguda arribada del lluny, el feia caure a terra.

Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà, a terra. Immòbil... Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig, de mort.

Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats. Les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.

En Toni somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient.

Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.

La Nina s'arrapà a mi. —Tinc por!

Dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi. La van agafar dels braços i se la varen emportar.

Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo, com si fos avui, el fred que vaig sentir a la cama i com, després, aquell fred es va convertir en foguera, en sortir la sang.

Vaig veure com se l'emportaven, sense miraments. Ella cridant espantada i plorosa.

Un altre tret se m'incrustà a l'os de la cama. Sols em quedà la visió d'ella, emportant-se-la els soldats, bo i arrossegant-la.

No va ser fins mesos després, que ens vam trobar en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.

Ell havia aconseguit amagar-se i, amb desig de venjança, els va seguir. Amb llàgrimes als ulls, m'explicà com, fent cas omís dels precs de la Nina, li van treure els vestits i la van violar repetidament. Després, fent-la pujar sobre el Roc Negre, a la punta, on les aigües començaven la seva davallada cap al fons de l'abisme, en caiguda lliure. Allà, apostats a la vorera en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.

De fa temps, quan vaig per aquell indret, la meva vista va cap enllà, vers aquell indret llunyà. Em sembla veure a la Nina, rebent aquells trets, i precipitant-se vers el gorg.

En aquest punt del meu record, la llàgrima, corrent rostre avall, es precipita a terra. Després del penós record, quedo callat i els ulls forçats per arribar a veure la punta d'aquell roc negre.


                       Com si fos ara
                       Nina de cara blanca
                       Estimat record.

En Pink udolà amb plany. Ell no va conèixer la Nina. Però sentia, amb mi, aquell sentiment de por, de dolor i venjança, contra l'espècie humana. Contra una humanitat enfrontada i violenta.

I visc ara els fets, fruit d'una solidaritat no existent, que segueix repetint-se, constantment en l'espècie humana, amb guerres, víctimes de salvaments no autoritzats, en deportacions massives, en diferencies de sexe. Tot fruit d'una humanitat, malaltissa.

Jordi Bas (Gorka). Gener 2019