EL SALT DE LA NINA (complet)

EL SALT DE LA NINA (complet)

El dia era bo. El Sol treia el nas per darrere del cim de la muntanya, fent cas omís dels núvols feixucs que envoltaven més enllà de l'horitzó.

Havia sortit ben aviat de la masia on m'hostatjava. En Pink m'havia mirat amb cara de pensar "On va tan d'hora aquest home?", però de seguida, fent un saltiró de satisfacció es va posar al meu costat, tot remenant la cua, content.

Al Pink l'hi agradava sortir per aquells camins de muntanya. Córrer darrere un saltamartí o posar-se a l'aguait amb la presència d'una simple sargantana que deixava després d'haver-li bordat un parell de vegades.

—Pink! Calla, que despertaràs a tots els habitants del bosc.

Com si endevinés qui eren aquells habitants, deixava de bordar, tot seguit. I es posava a guaitar aixecant una pota del davant i mantenint estirada, de manera quasi incomprensible, la cua.

El camí era costerut, i les gotes de suor no van trigar a fer acte de presència... El bastó que portava, a manera de bordó, m'ajudava a seguir dret al camí.

Una cançó, gaudint de les muntanyes, m'omplia el cap a la vegada que records cofois i altres que no n'eren tant, venien imperiosament de lluny.

Recordava que una gran pedra em donaria ocasió de descansar aquelles cames adolorides, perquè ja no era capaç de fer grans caminades malgrat que l'esperit i les ganes no em faltaven. Aquella antiga ferida de guerra, m'havia contrariat en les meves ganes d'anar més enllà.

L'horitzó se'm presentà amb tota la immensa bellesa. Des d'aquell pujol quedava palesa la diversitat d'un país. Els pujols propers, coberts de pins i alzines, eren el preludi d'aquell segon terme grisós, en què el pi roig, entre boires, amagava la vida d'espais que segellaven el paisatge per davant del riu, que serpentejava des dels darrers del pujol del Roc Negre, fins a perdre's en la plana, abans del salt definitiu de la nina.

Vaig conèixer la Nina molts anys abans. Amb ella, saltàvem i rèiem cofois, sempre esperant retrobar-nos durant la propera celebració de les festes dels dos pobles.

Jo esperava amb delit aquells dies. En primer lloc pel retrobament amb els amics, que formàvem un verdader grup aventurer, d'exploracions de llocs desconeguts, i inesperats, però pel que era més important, el meu retrobament amb la Nina...

Era bonica la Nina... semblava tal com manifestava el nom... Una nina de porcellana.

Aquell dia arribaren els soldats, ningú els havia demanat que vinguessin, però van fer acte de presència. 

—¡Cumplimos órdenes!, —van dir, omplint el poble.

Tampoc varen dir als altres soldats, que vinguessin... I parlaven idiomes diferents. No s'entenien entre ells, però les armes que portaven a les mans sí, elles si, parlaven el mateix idioma, un idioma de mort, i de por, amb sorolls semblants com un mateix idioma.

Va ser per sorpresa. Què eren aquells sorolls tan forts que se sentien al lluny?

—Estan eixamplant la carretera. Però de seguida vam veure a la gent esporuguida, refugiant-se, amb els racons que formaven les cases.

—Nois!, fugiu del carrer! Amagueu-vos! Venen soldats!

Soldats!, allò era una cosa nova.

—Anem allà... ho podrem veure millor!

—A mi em fa por... —em va dir la Nina.

—No, mireu, mireu... porten armes.

—Escopetes! —Va dir en Palau, al mateix temps que una força desconeguda arribada del lluny, el feia caure a terra.

Tots ens vam ajupir. Allò no era un joc! En Palau restava allà, a terra. Immòbil... Una cama mal torçada, una ma aixecada com si volgués senyalar aquell cel roig, de mort.

Aquella casa no va ser prou per guardar-nos. Ben aviat s'acostaren aquells soldats. Les seves armes dirigien la seva guaita vers nosaltres, que ens arraulíem, sense atrevir-nos a moure'ns.

En Toni somreia. En Toni tenia una facilitat extrema per somriure's de tot, A vegades ens burlàvem d'ell per aquell motiu, però a la vegada tots acabàvem rient.

Ell va ser el següent que va quedar estirat a terra, mostrant-nos com aquella sang vermella del nostre amic, no era motiu de riure.

La Nina s'arrapà a mi. —Tinc por!

Dos d'aquells soldats no els devia agradar que la Nina s'agafés a mi. La van agafar dels braços i se la varen emportar.

Recordo la mirada del soldat, era un noi, potser com jo mateix. Recordo, com si fos avui, el fred que vaig sentir a la cama i com, després, aquell fred es va convertir en foguera, en sortir la sang.

Vaig veure com se l'emportaven, sense miraments. Ella cridant espantada i plorosa.

Un altre tret se m'incrustà a l'os de la cama. Sols em quedà la visió d'ella, emportant-se-la els soldats, bo i arrossegant-la.

No va ser fins mesos després, que ens vam trobar en dos llits de l'improvisat hospital de campanya, amb el Josep.

Ell havia aconseguit amagar-se i, amb desig de venjança, els va seguir. Amb llàgrimes als ulls, m'explicà com, fent cas omís dels precs de la Nina, li van treure els vestits i la van violar repetidament. Després, fent-la pujar sobre el Roc Negre, a la punta, on les aigües començaven la seva davallada cap al fons de l'abisme, en caiguda lliure. Allà, apostats a la vorera en terreny segur, feien punteria fins a fer-la caure ensangonada.

De fa temps, quan vaig per aquell indret, la meva vista va cap enllà, vers aquell indret llunyà. Em sembla veure a la Nina, rebent aquells trets, i precipitant-se vers el gorg.

En aquest punt del meu record, la llàgrima, corrent rostre avall, es precipita a terra. Després del penós record, quedo callat i els ulls forçats per arribar a veure la punta d'aquell roc negre.

                       Com si fos ara
                       Nina de cara blanca
                       Estimat record.

En Pink udolà amb plany. Ell no va conèixer la Nina. Però sentia, amb mi, aquell sentiment de por, de dolor i venjança, contra l'espècie humana. Contra una humanitat enfrontada i violenta.

I visc ara els fets, fruit d'una solidaritat no existent, que segueix repetint-se, constantment en l'espècie humana, amb guerres, víctimes de salvaments no autoritzats, en deportacions massives, en diferencies de sexe. Tot fruit d'una humanitat, malaltissa.

Jordi Bas (Gorka). Gener 2019