La Candelera
Aquella figura em mirava... L'havia agafat pel coll i, entre els dits, vaig sentir una esgarrifança, que em va fer deixar la figura sobre la taula.
Era un pastor. Portava una ovella al coll.
—Ja toca?
Qui em parlava d'aquella manera? Què és el que tocava?
—Ens podries deixar uns dies més...
Jo no entenia res. Aquella veu era un misteri o és que se m'havien creuat les neurones. Diu que, a vegades, passen aquestes coses. Vaig mirar aquell pastor de prop, no vaig observar res que fugís del normal. Un vestit pintat de color blau amb un xai a l'esquena.
Quina ximpleria!, pensar que aquella veu sortís d'una figura de fang!
Sense més vaig agafar un tros de paper de diari i el vaig embolicar deixant-lo dins la capsa que a l'exterior havia escrit, molt temps enrere, FIGURES DEL PESSEBRE, amb retolador negre.
Era un costum que va començar quan, un any, vaig observar que el refrec d'una figura amb l'altre, hi havia alguna en la que la pintura s'havia malmès.
—Però un cop posades a la caixa les figures no es mouen.
—Naturalment! Però... Però que estic fent? És possible que jo faci un diàleg amb mi mateix?
Estaré perdent tot sentit de la realitat? És impossible que jo pugui mantenir una conversa amb una figura de fang.
—Coses més difícils s'hi veuen...
—Eh! Qui parla ara? —el meu cap era un embolic.
Vaig córrer a desembolicar el pastor que havia deixat a mitges. La cara del pastor no em deia res. Seriós amb el seu xai a l'esquena.
Vaig trobar la diferència quan, agafant un dels camells, se l'hi va torçar el coll.
—Vaja! Ja déu haver-se trencat! Són unes figures força velles per al proper pessebre. Hauré de comprar els tres mags amb els seus camells perquè un camell sol, no s'adirà amb el que pugui trobar. A la fira de Santa Llúcia.
—Es pot enganxar.
—Si és clar, es pot enganxar... però que és el que estic dient?... És clar que es pot enganxar! Però que carat m'està passant pel cap? Com puc estar sentint que les figures de fang em diguin... el que haig de fer! I com ho haig de fer!
Jordi, hauries d'anar a dormir una estona, estic desvariant!
—Qüestió de sensibilitat!
—I ara, qui és?
Aquella figura em mirava... L'havia agafat pel coll i, entre els dits, vaig sentir una esgarrifança, que em va fer deixar la figura sobre la taula.
Era un pastor. Portava una ovella al coll.
—Ja toca?
Qui em parlava d'aquella manera? Què és el que tocava?
—Ens podries deixar uns dies més...
Jo no entenia res. Aquella veu era un misteri o és que se m'havien creuat les neurones. Diu que, a vegades, passen aquestes coses. Vaig mirar aquell pastor de prop, no vaig observar res que fugís del normal. Un vestit pintat de color blau amb un xai a l'esquena.
Quina ximpleria!, pensar que aquella veu sortís d'una figura de fang!
Sense més vaig agafar un tros de paper de diari i el vaig embolicar deixant-lo dins la capsa que a l'exterior havia escrit, molt temps enrere, FIGURES DEL PESSEBRE, amb retolador negre.
Era un costum que va començar quan, un any, vaig observar que el refrec d'una figura amb l'altre, hi havia alguna en la que la pintura s'havia malmès.
—Però un cop posades a la caixa les figures no es mouen.
—Naturalment! Però... Però que estic fent? És possible que jo faci un diàleg amb mi mateix?
Estaré perdent tot sentit de la realitat? És impossible que jo pugui mantenir una conversa amb una figura de fang.
—Coses més difícils s'hi veuen...
—Eh! Qui parla ara? —el meu cap era un embolic.
Vaig córrer a desembolicar el pastor que havia deixat a mitges. La cara del pastor no em deia res. Seriós amb el seu xai a l'esquena.
Vaig trobar la diferència quan, agafant un dels camells, se l'hi va torçar el coll.
—Vaja! Ja déu haver-se trencat! Són unes figures força velles per al proper pessebre. Hauré de comprar els tres mags amb els seus camells perquè un camell sol, no s'adirà amb el que pugui trobar. A la fira de Santa Llúcia.
—Es pot enganxar.
—Si és clar, es pot enganxar... però que és el que estic dient?... És clar que es pot enganxar! Però que carat m'està passant pel cap? Com puc estar sentint que les figures de fang em diguin... el que haig de fer! I com ho haig de fer!
Jordi, hauries d'anar a dormir una estona, estic desvariant!
—Qüestió de sensibilitat!
—I ara, qui és?
 |
—Un àngel?, a veure... Tu ets el que estaves sobre la porta de la cova.
—El del vestit groc amb tocs platejats.
—Si, perquè el que estava a l'anunciata va de blau claret, amb tocs daurats.
Crec que m'estava tornant boig. Asseient-me, vaig tancar els ulls. Com una roda pel cap van passar, el ruc al qual havia batejat com Orellut, el bou, aquell altre pastor que anava tocant la simbomba. Fins i tot el gos dels pastors de l'anunciata amb un bub... escadusser que també protestava al ser prèviament embolicat i guardat a la capsa.
Quan vaig adormir-me? No sé el temps que vaig tenir els ulls tancats. Ni tampoc sé, si realment vaig dormir o que és el que va passar, fins que una veu em va despertar.
—Jordi, au va, a sopar!
Tot passant cap al menjador vaig observar, amb no certa sorpresa, el moble on fins llavors havia estat el pessebre.
El pont, les muntanyes, els arbres fins i tot el riu, havien desaparegut. Les caixes ben apilades amb el nom a cada una d'elles.
Les Figures
El pont, el paller, la font...
Tot ben guardat i retolat, per un altre any en què les muntanyes, donaran pas al riu, al camí per on arribaran als pastors, als mags damunt dels seus camells, arribats de terres llunyanes, amb els seus presents, d'or, encens i mirra i arribaran fins aquella cova, que no se sap com serà, potser una olla d'aram, potser un sostre de suro, potser les simples branques d'un arbre. En un paisatge enfarinat de neu.
Jordi Bas (Gorka). Gener 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada