Em vaig convèncer que
aquell era un planeta especial.
Havia de ser un matí. Es feia
difícil esbrinar-ho.
Feia anys que havíem sortit
del nostre planeta amb la missió d’explorar una secció molt concreta i
desconeguda de l’Univers.
Des de la nau matriu havíem
detectat un gran sector ric amb hidrogen i oxigen. Podria ser el símptoma de
grans quantitats d’aigua, en aquell planeta que se’ns presentava com el gran
desconegut, en el llindar allunyat d’aquella nova galàxia.
No hi havia sol, segurament
ni tant sols lluna. El cel era com pinzellades ràpides, curtes, infinites i
indefinides. Com taques sospeses en un cel per les que circula atret per
aquella massa.
En un principi m’hi vaig posar
content.
Verdor als meus peus... volia
dir vida.
Però de sobte, l’optimisme
se’m va fer feixuc, semblava que inexorablement era atret per un pou sense
fons.
L’esfera amb la que
viatjava, queia lentament, suspesa d’aquell paracaigudes.
Havia vist passar la nau
matriu, ben a prop meu, esmicolada.
S’havia disparat el
ressort, que va llençar fora la nau, l’esfera de salvament, abans de que l’engolís
aquella onada gegant, de corrents electromagnètics.
La segona cosa de la que
vaig ser conscient va ser el constatar que aquell paracaigudes, aguantava bé
l’esfera de la violenta caiguda que hauria tingut i me’n vaig alegrar, tot que
suspès d’aquella manera en aquell cel estrany que no sabia on m'hi podria portar.
Aquells fets em donaven una
certa seguretat que en arribar en aquella, diguem terra, hi tindria aigua i oxigen. Els aparells indicaven una gran concentració d’hidrogen, tot i comportar de la
mateixa manera un elevat nivell de d’oxigen.
Una mostra del que em
podria trobar me la donaven les pantalles dels sensors exteriors. Semblava com
si estigués entrant en un cràter format per plantes, plantes de les més
variades formes i colors. Plantes mogudes per un vent, que si bé feia brandar
un xic l’esfera, la sostenia estable.
Aquella planta va passar a
frec del vidre de l’escotilla principal. Era una planta? Era un rostre? Què era aquella forma
indefinida?
A mida que l’esfera s'hi anava
endinsant en aquella espècie d’embut vegetal, la llum es feia més intensa. Era
evident que com més endins anava, més llum percebia.
La llum m’oferia una
extensa variació de colors i formes.
Pensava en que en qualsevol
moment arribaria a una espècie de terra sòlida que, per el meu raonament, havia
d’existir.
L’existència de tota
aquella verdor no es podia sostenir del no res. I la terra, tal i com la
coneixia en el meu origen, era l’únic element capaç de sostenir-ho.
No hi vaig tenir cap
sotrac, tot era suau.
Vaig estar molta estona
quiet, sense fer cap acció per sortir de l’interior de l’esfera.
A l’exterior es produïa una
moviment suau i constant. Com si una suau brisa, fes moure aquell entorns.
Confesso que em va costar
sortir de la seguretat del meu catau. Tenia un cert respecte a l’entorn. Eren plantes,
sí... però, de fet, éssers vius. O es que havia caigut en un planeta de grans
dimensions, on la meva mida, insignificant em donés una petita mesura de mi
mateix.
Em trobava potser enmig
d’un bosc? D’un camp on hi vivien uns éssers de grans dimensions? Fins i tot
mitològics?
El silenci era total, només
el soroll de l’aire. Com un alè, passant per entre tiges gegants. Tiges que en
moltes ocasions s’alçaven dretes i fermes fins a altes dimensions, perfilant-se
en el que a la terra en diríem cel i aquí, pel que veia, aquest cel era una àmplia
gamma de diferents colors, una multitud estranya, de pinzellades encastades les
unes a les altres.
Vaig sortir de la nau prenent
totes les precaucions de que era capaç... A mida que avançava en el meu caminar s’anava formant, als meus peus, un estret
corriol, com si aquells éssers planta, s’apartessin al l’intuir que podia
trepitjar alguna de les seves acolorides parts.
Sortint d’aquell indret, un
estret corriol es negà a portar-me al fons del que estava veient. Flors, tiges
acabades amb fulles o flors, dels més variats colors. Va ser com si retirés la
seva consistència i em llancés en un precipici
Mentre lliscava per aquella
pendent, em topava amb les plantes del camí.
–Perdona! –vaig sentir-me
dir a mi mateix.
Vaig acabar el periple al
peu d’un rierol i vaig haver de pessigar-me
amb força, per estar segur que seguia despert. L’indret fins on arribava la meva
vista, era extraordinari. Ple de colors, de petits camins que s’obrien davant
meu, i sorolls.
Per fi soroll que podia percebre, un rierol, mes enllà... Darrera
unes tiges, va aparèixer un estany, on hi desembocava una gran cascada. Semblava com si el soroll ho vulgués omplir tot. M'hi vaig haver de tapar les
orelles, era ensordidor.
No vaig resistir la
temptació apropant la meva cara a l’aigua. La vaig enfonsar, bevent amb
verdadera golafreria d’aquella aigua fresca. Si era estrany estar entre aquelles
grans i inquietants plantes, més estrany em va semblar obrir els ulls dintre de
l’aigua. Era com obrir els sentits a un nou microcosmos format per infinitat de
líquens, de tots colors, vermells, verds, blancs. Arrapats a la terra del fons.
–Gorka, tenim detectada
l’esfera, estigues a punt, la nau de rescat arribarà d’un moment a l’altre...
Va ser com un xoc.
Afanyant-me com vaig poder vaig retrocedir per els corriols que m’havien portat
a aquell indret. El lloc més complicat va ser agafar la pendent però... oh,
sorpresa! Semblava que el pendent que m’havia fet baixar fins al rierol,
s’aplanava per facilitar la pujada.
Allà estava l’esfera! Va ser el temps just, tancar la porta de seguretat i sentir un sotrac extraordinari, per la mira de la nau vaig poder veure com volava per l’espai. Aquells tres pals semblaven atreure l’esfera.
Vaig passar ben a prop. Les
mans del porter van fregar la pilota.
–GOOOOL! Es va sentir per
tot el camp.
