Fantasia?
Records llunyans?
Suggeriments del dia a dia?
Participo en un taller d’escriptura creativa. Se’m proposa una temàtica? No. Les pautes són escriure cada dia de la setmana, una idea, una paraula o frase i, amb allò, fer un relat de la setmana.
M’hi estavello!
Una aventura? Per què no?
L’aventura sempre ha estat un estil que m’ha agradat, en el que, potser, he tingut una certa facilitat. Precisament per deixar anar la imaginació en situacions i llocs misteriosos, inesperats, irreals.
“L'Imagination au Pouvoir" Com deien en el Maig francès
Full en blanc... blanc escèptic, fluorescents de llum blanca.
LES SENYORETES VAMPIR...
És evident el tema!
Sóc a l’Hospital de Sant Pau, Barcelona, esperant que em treguin sang per unes anàlisis. La senyoreta vampir de torn, em mira amb un somriure. No hi ha ullals, no hi ha taques de sang, ni una sola marca, ni dolor. Ni tan sols vaig sentir res... No hi ha dubte de la extraordinària experiència d’aquella dona, amb ullals ben esmolats.
Les seves faccions em parlen de terres llunyanes, d’altres cultures. Això, l’endemà, en que es posi un èmfasi extraordinari, amb la paraula HISPANITAT. Per a mi es com un cop de puny al pit... sento l’expropiació sistemàtica d’aquelles cultures ancestrals. Les vides sacrificades a una eliminació metòdica dels costums i la història d'aquells pobles.
Em dol la festa! Em dol que s’hagin menystingut pobles. Que s’hagin sotmès cultures i ànimes i encara se celebri, amb joia, desfilades, fent palès una creguda superioritat, moral i cultural.
M’he proposat escriure una aventura que em portés a volar per l’espai... però crec que fins ara no ho aconsegueixo...
—Demana la Independència.
—Que vols dir?
—Diuen que si som independents quedarem donant voltes per l’espai... Ja tens l’aventura...
M’imagino anant d’un planeta a l’altre... potser dins un taüt? Això serà que el pobre mort està davant meu, té un rostre rígid, no podria ser d'una altre manera.
Ha mort el pare del meu amic, estava molt malalt i era d’avançada edat. Feia temps que esperàvem la notícia. Després d’abraçar al meu amic, vaig estar allà en aquell ample passadís. No coneixia a ningú, en realitat jo no era un conegut de la família. Aquell mig somriure per ser amable, però no massa accentuat, doncs podria ser de molt mal gust, una rialla, veient alguna cara tragicòmica en aquell lloc, en aquella situació.
Es feien rotllanes. Parlaven de les gràcies del mort en alguna de les rotllanes. En altres, reien dissimuladament o parlaven animadament de les coses i records que sorgien en el retrobament d’uns i altres.
No. No era un taüt donant voltes per l’espai. Podia ser una esfera suspesa en un paracaigudes.
Una esfera transparent.
De dintre estant veig desfilar, tot caient, amb una lentitud inesperada, un paisatge estrany. És una mena d’embut, on imperen les plantes.
No són precisament plantes el que veuré avui, amb insistència malaltissa, malgrat que portaré una planta a aquella senyora, no sé si per celebrar, per agrair o per simple convenció social. Per el fet que ha sortit bé de l’operació.
La Nau... Segueixo amb voler escriure un viatge per l’espai.
Ho deixo, agafo tintes i dissolvent. Sento la necessitat de dibuixar aquelles il·lustracions per el bloc.
Decepció! Tots al voltant de la taula, fills, gendre, nets. Tots amb el WhatsApp a la mà i a l’altra, la forquilla.
Diumenge, teatre. Genial! Molt bona interpretació.
Dilluns al matí, Musical! Haydn S. nº6. Tanco els ulls... M'hi deixo portar.
