No és que la feina l’entusiasmés. Li va venir donada a la mort del seu oncle Bernat, que era el director i l’havia fet entrar a la Companyia. De seguida li va agradar la feina. Darrere d’aquella taula de despatx, i davant del possible client, perdia la seva timidesa. Se sentia proper a la gent, doncs li agradava el seu tracte, i se sentia més desinhibit del que era amb el tracte normal i es transformava en una persona amable i servicial.
En Carles feia honor a la seva característica d’home tranquil, pausat, sense buscar-se maldecaps ni coses estranyes. Potser per aquesta raó, encara era solter i sense compromís als seus 35 anys. Potser també influenciava la seva aparença física. No per la seva estatura, més aviat minsa, sino per la seva cara de nen.
En Carles Solana vivia sol en aquella gran ciutat, en un carrer normal de certa circulació, des que el va deixar la seva mare, després d’una malaltia llarga i penosa.
Li agradava la música clàssica, el cinema i el teatre; especialment el cinema on s’identificava plenament. Amb la foscor de l’anonimat que l’envoltava, i amb les històries que li entraven pels ulls.
Preferia una bona pel·lícula, fos en el cinema o en la televisió, a un bon llibre. I, millor encara, s'estimava més una bona pel·lícula que hagués tingut el seu origen en un “west-seller”.
En Carles Solana, no tenia relacions fora de la feina.
Amb el Teo, íntim amic de l’adolescència, hi va perdre tota relació quan aquella noia es va interposar entre ells; els dos es varen enamorar de la Xènia, però aquesta va preferir en Teo.
Potser la ràbia continguda el va marcar després, en la seva relació amb els altres. Especialment amb les noies, a les que veia, que no podien mai arribar a omplir les expectatives que en el seu temps havia sentit.
Ja feia temps que es deixava portar per la rutina. Llevar-se..., esmorzar a la granja de l’Enric..., agafar l’autobús fins a la feina havent comprat, prèviament, el diari al quiosc de l’Antoni.
