EL POLLÍ CANSAT

Estava cansat de donar tantes voltes que li feia mal la pota. Des que tenia us de raó que estava lligat en aquella roda. Les orelleres limitaven la seva visió al solc dels seus propis passos, en aquella terra polsosa.

I de ben segur que tenia sort! No estava obligat a portar grans càrregues de llenya o els sacs de gra molt com havia de fer, des que podia recordar, la seva mare.

Sembla que l’amo, de primer, es volia desfer d’ell, però qui l’hauria volgut, sent coix com era? El va lligar en aquella sínia.

El dia era clar. El Sol era vida, deien, però ell tenia molta sort d’estar sota aquell cobert. S’estava bé quan hi passava un xic d’aire; et tranquil·litzava i feia menys feixuc el treball.

No obstant això, aquell rodar i rodar, era massa monòton. Quan va néixer recordava aquella palla seca. La mare, com l’ajudava a posar-s’hi dempeus i a fer el seu primer pas… Recordava un gran sostre blau. Després va saber que li deien cel. 

En aquella volta tan bonica i lluminosa, quan va ser més gran, va pensar que li agradaria ser com aquells ocells que a vegades l’envoltaven i podien anar amunt darrere d’aquell color. Els ocells eren els seus amics. A vegades se li posaven a sobre i li picotejaven les orelles. Ell preferia aquells ocells voladors, que no aquells altres empipadors i empallegosos que també volaven i que havia sentit que els hi deien mosques.

Resignadament, va pensar que aquell seria un dia de mosques, l’envoltarien i no tindrien commiseració.

No els va veure venir però els va sentir. Qui parlava era el seu amo.

—Potser voleu dir aquest?

—El mestre ens ho va dir ben clar! “Un pollí lligat en una sínia i que no hagi estat mai muntat per cap home”

—Sí. Aquest pollí no ha estat mai muntat... Però, no serveix per gran cosa, només lligat a la sínia pot complir amb la seva feina. Jo no us vull enganyar… el pollí és coix, i no té prou força a les potes per portar càrrega.

Els dos homes li van palpar les potes. El pollí es va sentir un xic inquiet. Què volien fer amb ell?

Però aviat es va posar content. L’amo, li llençà per sobre una galleda d’aigua i els dos homes el van treure d’aquell cobert.

Es va trobar estrany, molt estrany, baixant aquell camí pedregós. En més d’una ocasió va tenir la sensació de caure… Si tingués una mica de força en aquella pota, ben segur que tot aniria millor.

Cada vegada hi havia més gent… Aquells edificis que es veien, semblaven acaparar l’atenció de tots.

On el portaven?

El van fer aturar, li van posar una roba a la gropa.

Llavors el va veure, el mirava d’una manera molt especial. Aquells ulls l’hi parlaven... Semblaven dir-li: “No tinguis por”.

Ell no en tenia de por! Millor dit, si en tenia.

Aquell home semblava voler pujar-l’hi a sobre. I si se li doblegava la pota? L’home i ell, tots dos, anirien a terra. Quin fracàs per a un pollí com ell! Davant de tanta gent!

I tota aquella cridòria el feia posar nerviós.

L’aguantava a sobre. Això era bo! Però semblava que el volien fer passar per el mig de tota aquella gent, alguna palma d’aquelles ja l’hi havia picat la orella. Si allò continuava d’aquella manera potser preferiria que no l’haguessin tret de la sínia.

Llavors va ser especial. Aquell home que el muntava li va posar la mà sobre la crina. L’acariciava…, i allò…, l’hi donava un no sé què!  

Va sentir, de cop, menys feixuga la càrrega. La pota ja no li feia tant mal i es va veure capaç de seguir amb la seva feina. Veia gent que s’hi acostava. Nens que el volien tocar. Ja no sabia cap a on havia d’enfocar les seves orelles. 

Semblaven uns cants d’al·leluia, que li arribaven de tots cantons. I, des que va deixar la sínia, es va sentir content.

Una cosa com aquella havia trencat aquella monotonia! 

Ja nomes li faltaven aquelles ales… com els ocells, que el portessin vers aquella volta meravellosa de color blau.

                                                      

^® Gorka Bas