dimecres, 15 de novembre del 2017

Octubre 2017


Aquest 1 d'octubre els carrers, les places dels pobles i ciutats de Catalunya, han esdevingut el temple de la Pau i la llibertat, on el meu poble ha celebrat la seva missa, la MISSA DEL POBLE.


El meu poble ha proclamat l'Evangeli pels carrers:

Feliços els pobres que només tenim una papereta a les mans.
Feliços els humils, joves, adults, avis i nens donant-se les mans.
Feliços els qui ploren sota les porres i la violència dels dictadors.
Feliços els qui tenen fam i set de llibertat i de justícia.
Feliços els qui miren els violents amb un clavell i un somriure.
Feliços els que perdonen als que violenten els drets humans.
Feliços els qui amb les mans alçades obertes, són víctimes innocents per la Pau.
Feliços els perseguits per causa de la justícia, perquè d'ells serà una Catalunya lliure.
Feliços vosaltres quan us insultaran i perseguiran i diran falsament tota mena de mal contra vosaltres.
Alegreu-vos i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa serà gran; que així és com van perseguir els profetes que us han precedit.

Al·leluia, Al·leluia, Al·leluia!
La Història de Déu ha entrat en la Història Humana!

Aquest text inspirat en la pregaria de les benaurances, ha arribat a les meves mans. No en sóc l'autor però sí en soc el transcriptor, en aquesta pagina de bloc, doncs crec que, fent-ne difusió, faig un homenatge als anònims (i no tant anònims) d'aquell dia.   
1 d'Octubre de l'any 2017, a Catalunya.



Jordi Bas 'Gorka'. 2017.

dimecres, 8 de novembre del 2017

Davant les adversitats


No es això companys! No és això...
No als cants de sirena!
No a les mentides!
No a la por!


La nostra bandera són quatre barres de sang,
que sempre ha estat acollidora,
per els que han vingut del nord
o del sud.


Els de terra endins i de mar enllà
Quantes més barres de sang
acariciar
SERENITAT! 

                                    

Gent... Us estimem!
Ara necessitem solidaritat,
com la vam tenir en un temps
amb les Urdes.


Jo ja sóc gran, però recordo colla de gent de la meva edat que, quan érem joves, ens posicionàvem per ajudar a pobles necessitats, creant fons per ajudar a les Urdes, per exemple, i a altres pobles. Ajuts que no feien cacics, que eren més propers..., d'una terra anomenada Espanya.

Allà han quedat arrelats cognoms catalans, fins i tot famílies que hi han aportat els seus cognoms, les seves descendències posant les seves arrels.

Recordo aquella família, ja no recordo el seu cognom, que tenia gana, que els fills tenien gana, i que un company de Sabadell els va ajudar, trobant-los aquella feina a la seva ciutat.

Sí, estem interrelacionats, però Espanya no és una.

Apel·lar a la solidaritat dels pobles Ibèrics pel nostre esperit de Llibertat i no d'insolidaritat, ja que, a vegades, aquesta no ve de Llibertat, aquesta ve de porres, d'agressions, de negacions. Sense mida.

LIBERTAD

Llibertat
                                 llibertat 
Freiheit
                        Sloboda
                                         Libertad
Llibereco   Askatasuna                         Freedom                     Saoirse
Libertà            Fräiheet      
Vrijheid
    Liberdade

                                         Свобода.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

Arbres


Arbres.

Camí del bosc,
camí fugisser.
Vent xiuxiuejant
entre branques.
Paraules silencioses,
paraules d'amor
omplin el pit
de dolçor i enyor.

Nit d'estels,
brillant.
Embolcallant,
entre branques,
als amants,
enduts pel desig,
de cossos
brandats d'amor.



®Jordi Bas 'Gorka'. 2017.

dimecres, 18 d’octubre del 2017

Un món a l'inrevés (Primera part)


Els arbres formaven una cúpula. 

Els arbres formaven una cúpula, sobre el meu cap.


El Sol es filtrava entre les branques, pessigollejant-me el nas.

Vaig emprendre el camí que sortia per la dreta de la casa, al principi mig asfaltat, però encara no havia caminat cinc-cents metres que deixava l'asfalt, per esdevenir un camí de terra, que es mantenia per un bon tram més.

A partir d'aquí, formava una bifurcació. A la dreta esdevenia el camí pel qual hi anava. Era més estret i gaudia de l'ombra que donaven les branques que s'entrellaçaven amb els de l'altre cantó.

El camí seguia fins a travessar el petit rierol que corria, saltironant per les pedres, en un suau pendent.

Una passera feta amb troncs de fusta, construïda qui sap per qui, facilitava al pas del rierol. A partir d'aquell lloc, el camí forçava un petit pendent a l'esquerra, enmig d'arrels que sortien del terra de manera fortuïta però, de mica en mica, i a mesura que el pendent es feia més acusat, facilitava la pujada.

A la dreta, quedava la boca de la vauma que s'endinsava cap a les grans pedres que barraven el pas, d'on descobries, imperceptible davant d'aquella magnificència, l'estret forat que, sols reptant, et permetia el pas cap a les grans cúpules d'estalactites i estalagmites que donaven aquella gran visió del centre de la muntanya. Així ho recordava de feia temps, en què hi havia entrat. Vaig encendre la llanterna.

Però alguna cosa havia canviat. Al principi aquelles arrels que, a l'exterior, t'ajudaven a progressar per l'estret camí, semblaven voler evitar que seguissis endavant; grosses arrels, que esdevenien troncs d'arbre, semblaven voler escampar-se pel terra de la cova en arbres sensacionals invertits... La llum es transformà en una llum diàfana semblant a l'exterior de la cova. No calia la llanterna, la llum era com si vingués de sota els peus.

En molts llocs, el que per a mi seria terra on trepitjar segur, era espai buit d'un blau perfecte. Semblava pintat. Uns quants núvols blancs hi esdevenien pintures. Era un cel d'on provenia la llum. Vaig haver-me d'agafar fort a una de les branques per a no lliscar avall... o amunt... ja no ho sabria dir. Que era el dalt? Que era el baix? Hi havia un terra tangible?

Sense deixar d'agafar-me a les branques d'aquells arbres capgirats, vaig avançar. Els peus no prenien terra, si és que hi havia un terra, cosa que cada vegada se'm feia més difícil d'acceptar.

Què és el que havia passat en aquella cova on el terra que jo coneixia, formava les estalactites i estalagmites? On era aquell llac interior on, un dia, m'hi vaig banyar entre els reflexos a l'aigua de les estalactites?

Ara, era tot blau. Era tot cel. Els núvols hi donaven un atractiu sentit a la llum que arribava d'on abans era terra. El Sol, que m'embolcallava, semblava molt més viu que no a l'exterior de la cova...

Però, era veritat que em trovaba dins d'una cova?

Una gran au em va passar fregant les cames. Era una au de rapinya, sens dubte, vaig poder veure de ben de prop el seu bec preparat per descarnar una víctima.

Amb aquella agilitat que encara tinc, vaig poder evitar aquelles urpes que anaven per mi.

Fallat el cop, vaig veure allunyar-se aquella bèstia que es feia translúcida en aquell cel blau mentre un núvol travessava, de manera estranya, el seu cos.

Torçà el cap, tot allunyant-se.

La branca en què estava suspès, lliscava de les meves mans. Vaig intentar pujar una mica a plom.

—Tornarà... —vaig sentir una veu sense saber d'on venia, no podia veure res. Sobre el meu cap, aquella volta que formaven aquells arbres invertits. El gran ocell, retallat en el cel, em desconcertava.

Sota meu, el cel blau, el sol resplendent, aquells núvols i, de nou, aquella au que havia girat en el seu vol i semblava venir cap a mi. Vaig doblegar les cames per esquivar el cop... Les mans em van permetre aferrar-me a aquella bifurcació de la branca.

—Queda't aquí quiet. Tindrà por que l'hi quedin les ales atrapades entre les branques, no s'atrevirà...

—Però qui em parla? On ets?

—Un xic més amunt que tu. A la teva esquerra... Hola.

La sorpresa per a mi va ser majúscula. Era una figura humana? Com podia estar d'aquella manera, com si flotés en el buit? El seu perfil era estàtic. La seva cara, completament rodona, somreia. Darrere d'aquella poma verda, la corbata vermella es destacava en aquella figura majoritàriament negra sobre el fons blau de l'espai. Desplegà un braç, tot agafant el barret bombí que duia, i aixecant-lo, em saludà. 

No vaig poder veure més doncs el gros ocell translúcid l'engolí, emportant-se'l en el seu vol. En passar a prop meu, vaig tenir el temps de veure, dins del que podia ser el pap d'aquell ocell, com anava brandant el barret, saludant-me.

Em vaig quedar tan sorprès que va anar d'un tris que no m'hi vaig deixar anar de la branca a la qual estava fortament agafat.


Continuarà.

®Gorka Bas 2017.

Il·lustracions: Pintures de Magritte.

Un món a l'inrevés (Segona part)


ALLÀ PASSAVEN COSES 

Allà passaven coses... Em va semblar que era de sobte, que començaren a caure senyors amb bombí i poma a la cara. L'ocell va tornar, s'apressava a agafar-ne tants com podia i, en quant passava prop meu, els podia veure en el pap traslluït. Em saludaven, fins i tot, em va semblar que somreien.
Jo pensava, Que passarà ara?

No va caldre pronunciar paraula. Una veu va contestar als meus pensaments.

—No s'hi pot fer res...!, els portarà a la gran roca, ha d'alimentar als seus pollets.

Semblava una bogeria. Jo m'apressava a mirar a un cantó i un altre. D'on venia aquella veu?

—Sóc aquí, amagat entre les branques. Encara no he baixat prou.

—No et veig, però vols dir que tots...

—Som l'aliment, jo estic una mica verd encara.

—Vols dir que també seràs engolit per l'au?

—Em caçarà al vol quan caigui.

—Us conformeu amb aquest destí?

—Què hi vols fer?... per aquesta raó som aquí. Què hi podem fer?

—Escapar ...!

—A on...? Si no ens agafa l'ocell, ens pot agafar el peix o l'amazona que sempre està a l'aguait enmig dels arbres.

—Amazona...? Peix...? —M'estàs enganyant. Jo no veig res del que em dius.

—T'hi has de fixar molt...! El millor és esperar que passi l'amazona i procurar caure al revés de l'arbre, del cavall o del que quedi a l'altre cantó. Amaga't!

—El cavall saltirona entre els arbres... Les seves potes i el seu cos pot quedar a un cantó o l'altre del tronc del... propi cavall, o el que sigui que es pugui posar en aquell moment al davant. Et deixa visible o invisible, és la sort... Si caus al cantó invisible, estàs salvat. Si et veu l'amazona, t'agafa pels banquets de palau.


—Palau? De què em parles?

—Del palau que hi ha al capdamunt de la gran roca No el veus?

—Però... com s'aguanta aquella gran roca allà al mig?

—No ho sé.

—Encara no t'he pogut veure... digues-me, ja que sembla que ho saps tot d'aquest lloc, com puc sortir-ne?

-No ho sé ...

—Vaja! És veritat que no ho saps? O bé, és que no m'ho vols dir?

—És veritat que no ho sé... Tampoc no sé mentir.

—Quin desastre...! Què és el que sabeu?

—Jo, ara mateix, sé que estic lliscant avall i que ben aviat estaré al pap de l'ocell, a no ser que aquest s'endarrereixi i caigui a l'aigua abans que arribi.

—I si passés això?

—Encara em quedaria el peix... També s'ha d'alimentar.

Vaig mirar tota aquella superfície d'aigua sota meu. Vaig poder observar un peix que confonia el seu cos transparentant-se amb les onades de l'aigua. En un moment donat vaig poder distingir, en lloc d'una cua, unes cames humanes.

Què era tot allò? El cap em donava voltes, no podia entendre res... Jo havia entrat en una cova, en què, per altra part, ja hi havia estat una altra vegada...

No hi havia temps per pensar... havia de fugir d'aquell lloc. Semblava que la gran roca suspesa s'acostava, posant-se per sobre d'on estava. M'hi vaig moure. Havia de poder sortir d'aquell lloc impossible!


D'aquell somni? Em feia mal el cap. Seria una possible vianda per al peix que tenia sota...? Si queia, m'agafaria l'ocell...? Com es podia aguantar aquella roca tan voluminosa a l'aire? Què hi havia en aquell castell? Qui menava tot aquell despropòsit...?

El cap em feia cada vegada més mal. M'hi vaig passar la mà. Semblava que hi tenia alguna cosa.

En treure la mà i mirar-la, era totalment vermella, estava sagnant. Què m'havia passat? Allà, al meu costat, la mà va topar amb alguna cosa. La vaig retirar tot seguit. Era el meu casc d'espeleologia.



De cop se'm van enterbolir les coses del voltant i, a la vegada, m'anava tornant un xic de lucidesa del que em podia haver passat.

Si aquell tros d'estalactita, que tallava com un ganivet, era tacada de sang, segur que no vaig tenir ni el temps de posar-me bé el casc quan havia topat amb ella.

®Gorka Bas 2017.
Il·lustracions: Pintures de Magritte.

dimecres, 4 d’octubre del 2017

Crispí. El fantasma, el capitài la Gisela. (2a. part)

Crispí. El fantasma, el capità i la Gisela. (2a. part)

Freqüentment em preguntava, si va ser voluntat del capità el fet d'obrir la porta, i deixar al castell... Perquè ho va fer?

Per fugir d'aquesta presó en què havien estat tancats?

Jo havia de donar un càstig exemplar, a aquell lladre de capità.

Però en trobar mig oberta aquella porta, em va fer posar molt nerviós. Em va deixar ben espantat. Vaig apressar-me a tancar-la.

Què m'havia mogut a fer-ho? Aaah...! El capità no havia merescut altra cosa. M'havia pres la Gisela.

Era realment empipador, quan ens creuaven per algun dels passadissos, haver de veure com ella mostrava la seva tendresa pel capità i, en canvi, el menyspreu per mi.

És clar que érem fantasmes i havíem transcendit a un altre nivell. Un nivell en el qual ens havíem de comportar eternament... Una eternitat en què no podria suportar veure com aquella dona, actualment translúcida i a la que havia estimat en vida, ara mostrava aquella indiferència per mi.

Malgrat tot no pensava que tancant aquella porta la fes fora a ella.


Tampoc estava segur de desfer-me definitivament del capità.

Al cap i a la fi, era un fantasma com jo mateix que podia travessar portes i parets, per molt gruixudes que fossin. Però no pensava que també feia fora a l'estimada Gisela.

A partir d'aquell dia no els vaig poder trobar, ni al capità, ni a ella. A totes les estances i racons del castell.

Ja feia molts anys em vaig envalentir, per esbrinar que és el que havia passat...! No volia saber, no estava preparat pel pitjor.

On era la Gisela?


Vaig baixar a les masmorres, per veure expressament si aquells dos esquelets, continuaven en el seu lloc... No! Els grillons eren buits... era una mostra de la transformació que havien sofert. Vaig entrar a la masmorra, la meva condició de fantasma, i l'orgull ferit, no m'havien permès fer aquell pas, però vaig poder comprendre definitivament el que havia fet.

Ara, tot eren records. De temps i temps. Ara, tot era allà. Tancat en aquells murs, amb els dubtes que em donaven... Aquell turment etern...

Quan més capficat estava en els meus pensaments, vaig sentir les pessigolles.

Em vaig girar apressadament. L'aranya, vella i lletja, havia llençat un dels seus fils enganxifosos, que en girar-me se m'havien penjat del nas.


—Maleïda aranya! Estic tip de trobar-me les teves teranyines a la cara, quan vaig amunt i avall. —vaig exclamar empipat.

—T'atreveixes a maleir-me...? A hores d'ara ja hauries d'estar acostumat...

—Faig el cor fort però, quan et veig de cara, em fas una certa basarda.

—No et puc fer res...! No pateixis, no et faré cap mal.

—La punyeta em fas!

—Podria teixir una tela tan forta, que no en poguessis sortir...

—Ja te'n guardaràs prou! Tinc molts altres mitjans.

—Ja saps que a l'hora d'espantar a la gent, sóc un perfecte complement per a tu. La gent s'enganxa amb els meus fils...

—Però tu què en treus?

—Molt! Hi ha gent que en entrar per la porta gran, els segueixen mosques i altres insectes o animalons de tota mena, que representen menjar per a mi. No veus el grassonet que estic? A més, m'agrada fer-te la punyeta.

—Ets un paràsit...


—No m'insultis. No sóc cap paràsit. Sóc una aranya, tant fantasma i vella com tu.

—Si jo t'expliqués...

—Mira, ara deixem-ho... Jo me'n vaig a dormir una mica... però tu no vinguis...! M'empipa quan et deixes anar des de dalt del dosser, fins a tocar-me el nas.

—Tens pessigolles?

—Sí! Em fas pessigolles...!

—Però ara..., tens coses ben estranyes!... Què hi fas aquí palplantat davant d'aquesta porta?

—La veritat és... que no ho sé.

—No ho vols saber! El teu orgull t'ha tancat tot raonament... Vols fer com el vell capità? Què et penses que així tornarà la Gisela?

—Sortint de tu aquest nom em fa mal... És veritat que va sortir per aquesta porta?

—I... Encara no ha tornat... El vell capità enyorava el mar...! Jo el volia seguir, saps? És el meu secret, però jo estimava al capità!

—Tu?

—Sí. Jo hauria marxat amb ell. Fins i tot em vaig amagar en una de les seves corretges, però de res em va servir... La Gisela, sempre la Gisela...! L'espantaven les aranyes... No em va caure mai bé aquella dona... vaig tenir la desgràcia, o pot ser la sort, que em va veure de seguida, doncs potser llavors jo hauria estat un bon menjar per aquells peixots. Saps què et dic? Hi ha massa aigua en el mar!


—Parla'm de la Gisela, jo la vaig estimar...

—Prou que ho sé... Tots estaven enamorats de la Gisela. Haig de reconèixer que era tota una dama, molt bonica, encara que jo no sóc qui millor ho pugui dir.

—Què va passar?

—No et facis l'innocent...! Pots contar... el que acostuma a passar en aquests casos.

—I què és el que acostuma a passar en aquests casos?

—Sembla estrany que siguis un fantasma. Potser per això no pots pensar més enllà. Ets un marit gelós i malcarat, amb el que ningú volia tenir res a veure. La Gisela era una dona boniqueta... el capità un fadrí eixerit. En el castell, hi ha moltes cambres amagades.

—Sí, era la meva tragèdia...


—Es van enamorar. La cosa va durar... No ho recordes? Però, aquell dia... això ho hauries de saber prou bé, no et refiaves de ningú. Els vas vigilar i quan vares tenir la certesa, vas fer tancar al capità a la masmorra, deixant-lo a pa i aigua.

—Però ella, no!, ella havia de restar al castell.

—Se't va escapar de les mans... Ella va protestar molt i va dir que si no alliberaves al capità de la cel·la, es tancaria amb ell. No t'ho vares creure, però així ho va fer.

—No havia d'haver-ho fet... Jo l'estimava.


—Sí, tu l'estimaves, això ho has repetit fins a la sacietat, des de llavors... però la teva mentalitat...! Et pensaves ser qui sap què! Allò et va ofuscar, no podies pensar...! Amb un règim com aquell, només a pa i aigua, poc van durar... Havies de fer com jo... Jo m'ho feia venir bé, saps? Jo estimava al capità i aquella Gisela em queia molt malament.

—Tu vas tenir res a veure?

—No!, però no va ser per falta de ganes.

—Podríem fer una segona part! M'està entrant una son...!

—A tu el que t'ha passat... Sempre veus només allò que t'interessa veure.

—He dit que ho deixem!

—Però el que ve és molt interessant....

—Un altre dia! M'ho expliques un altre dia.


—Però, no!, ara ho tinc tot al pap! Deixa'm continuar, és el tros que més m'agrada.

—Prou!

—Res de prou!

—Què fas?


—Apoderar-me de la teva orella ara. No podràs deixar d'escoltar-me... Saps una cosa? Jo vaig estar en els últims moments del capità i de la Gisela, quan el vaixell va arribar al fons del mar. Els dos amants em feien enveja. Jo estava amb el capità, però aquells peixots em van mirar molt malament. Sempre he estat grassoneta i, qui sap, que es devien pensar en veure'm. Així és que, apel·lant la meva constitució d'aranya fantasma, vaig preferir materialitzar-me fora del vaixell. Em va costar, ja que estàvem un xic allunyat de la terra ferma. Em va fer falta recordar tots els meus coneixements de segles d'existència.


-I què va ser de la Gisela?

—Els dos enamorats van quedar allà, fortament abraçats, en aquell vaixell enfonsat en el mar. Pot ser que encara siguin els fantasmes del vaixell. Veus? Tants esforços, tant patir i ni un ni l'altre podem gaudir d'un futur amb esperança. 


Tot i que la nostra és una vida eterna.



                                            Gorka Bas 2017

dimecres, 6 de setembre del 2017

Crispí. El fantasma enamorat. (1a. part)

Crispí (El fantasma enamorat)-1

Estava avorrit. Feia tant de temps que l'únic que l'importava era donar ensurts a la gent, riure-se'n i veure com fugien esperitats, que no pensava en què podia fer per distreure's i sortir d'aquella roda en què s'havia convertit la seva existència de fantasma.

La seva vida feia temps s'havia convertit en un seguit de rutines.

Després d'arrossegar cadenes la major part de la nit, pel castell, anava a la seva cambra favorita, per ajaçar-se una mica.

Ja feia temps que havia canviat les cadenes rovellades, per unes altres més noves i lleugeres.


No n'estava segur però, després de fer un parell de proves, va considerar que si bé no feien tant soroll com les altres, si hi afegia el seu udol, quedava prou bé en el silenci de la nit.

Però... A qui volia espantar? Era una pregunta que últimament es feia amb una certa freqüència.

Si no tenia públic... Quin objecte tenia en passejar-se tota la nit arrossegant aquelles cadenes? Allò era com un gos que es mossegava la cua.

Si espantava la gent, cada cop el castell era menys freqüentat.

Si la gent no hi anava, a qui coi volia espantar?

El dilema arribava a ser insoluble. El treia freqüentment de polleguera i no el deixava dormir, si bé es retirava cada cop més tard, quasi en sortir el Sol, per tal de tenir més són.

Sí! He dit dormir... o és que us penseu que els fantasmes no es mereixen un bon descans després d'arrossegar les pesades cadenes, amunt i avall del castell?

A en Crispí li costava adormir-se. Feia amb tanta intensitat la seva feina...! Anar amunt i avall des de les masmorres fins a l'últim graó de la torre... que l'exercici el deixava esgotat.

Eren moltes les vegades que en arribar a l'últim graó, s'hi havia quedat una estona, pensatiu, davant d'aquella porta que donava accés a l'exterior. No li hauria costat gens travessar-la, com ho feia en qualsevol dels murs i portes interiors, que eren més gruixuts, i fer una visita a l'exterior del castell...! 

Però... En aquells moments, quelcom dolorós, inexplicablement l'hi venia al cap. Era la figura seriosa i misteriosa del vell capità... És clar que el vell capità, en un moment inesperat, també va marxar. Bé, marxar era un dir...


Era un episodi en què no volia pensar, però que el va tenir molt preocupat durant molt temps. De llavors ençà, tots els seus pensaments, arribaven fins aquella porta, al capdamunt de l'escala, i que un dia va tancar, Si no hagués estat tan rabiüt, en aquell moment...!

Sabia perfectament que deixava el seu rival a l'exterior. Ell seria, a partir d'aquell moment, l'únic Senyor del castell. Tancant la porta posava fi a una etapa, que havia estat dolorosa!

© Gorka Bas




dissabte, 19 d’agost del 2017

Pare nostre del cel

                                                 
                                   Preguem per tots aquells que no tenen ni han tingut por.

                                   Un record sincer per tots ells.  Agost del 2017 Barcelona


                                                 GLOSSA  AL   PARENOSTRE
                                                 Pare nostre del cel!
                                        que us sapiguem dir Pare
                                        amb pietat i amb enteresa,
                                        ni revoltats, ni arraulits;
                                        fills, no criatures.
                                        Que us sentim com a
                                        font de vida,
                                        exigència de ser,
                                        creador de llibertat,
                                        eliminador de pors.
                                        Que no us atribuïm cap actitud
                                        que no toleraríem en un pare de la terra.
                                        Que no us coneguem amb cap altre nom
                                        que aquell amb què el Fill
                                        ens ensenyà d’anomenarvos:
                                        Pare!


                                        Feu-vos reconèixer com a Pare per tothom
                                        a través de la vida
                                        dels qui ens diem fills en el Fill.
                                        Obriu els nostres cors
                                        a la realitat única
                                        de Pare entranyable.
                                        Feu-nos expressar en tot moment
                                        com a fills.
                                        Que aquesta consciència de fills
                                        sigui punt de referència
                                        constant i únic
                                        de tota la nostra vida.
                                        Que tothom glorifiqui,
                                        al cel i a la terra,
                                        el nom sant, únic
                                        amb què el Fill
                                        únic també i sant
                                        us ha revelat als homes:
                                        Pare!  

           Del llibre PARE NOSTRE de Miquel Estradé glossant-lo. Moltes n'han estat fetes. Ell ens proposa una més, que pot ser alhora  un resum de tot el que ha dit en el seu llibre.
           Com que serà difícil trobar aquesta obra que va ser premiada amb el premi Francesc Eiximenis de l'any 80, publicada a la col·lecció SAURÍ, em permeto amb un permís tàcit d’oferir-vos-la.            Tingueu un record amable per el pare Estradé. 

Esdevingui record i pregaria per tots aquells que han petit els fets de Barcelona                      Gorka


diumenge, 30 de juliol del 2017

Una lliçó de l'altre mon

UNA LLIÇÓ DE L'ALTRE MÓN                      TROBALLES D’EN GORKA

Sóc un astronauta que, en un dels meus viatges interplanetaris, van oferir-me la possibilitat d'arribar fins al Xb3N

—Un d'aquests mons perduts a molts anys llum d'aquí...
—Després de la preparació i el clàssic... 3,2,1... 0... Ssrrrmmm!

Va, som-hi! "Il y a" que diria un francès. A obrir camí vers l'espai!

Un temps després ja em passejava entre els habitants "Xeix-Be-Tres-Enexos" com si fos per casa meva.

Aquells éssers tenien una mena d'aparells com de telèfons, amb els quals podien demanar el que desitgessin i l'endemà mateix ja en podien gaudir. Una meravella!

Podies demanar, per exemple, una moto que pugés parets verticals, i té: Te la portaven a casa.

Jo només feia que demanar i demanar. Van passar els dies i gairebé no em quedava imaginació per demanar coses cada cop més sorprenents.

Hi havia, però, un aspecte intrigant en aquell planeta. Cap dels habitants allí nascuts no demanava el que a mi m'agradava. I no per això no deixava de veure'ls sempre amb cara de pasqües.

Em calia conviure un temps amb ells, per arribar a descobrir el perquè del seu estil.

A ells no els hi passava pel cap de demanar coses estranyes. En tenien prou i de sobres amb les coses més humils i ben poc valuoses a l'entendre de la majoria dels habitants de la Terra.

Jo demanava i demanava... fins que va arribar un dia en què ja res no em feia gràcia.

-Llavors va tenir lloc la meva conversió: vaig veure clarament, que el que havia de demanar no eren coses que satisfessin les meves ganes de divertir-me, sinó allò que pogués omplir les meves ganes de ser feliç.

Vaig haver de reflexionar llargament per descobrir què fa de debò feliç, i... sabeu?

Vaig entendre de cop als meus amics d'aquell planeta. Vaig veure ben clar perquè els "Xeix-Be-Tres-Enexos" no demanaven les mateixes coses que jo per aquella mena de telèfon.

En retornar a la Terra m'he trobat amb molta gent que només desitja posseir moltes andròmines d'aquelles, que jo tan fàcilment havia aconseguit.

Aquí, savis i tècnics de mica en mica les van assolint totes, però... voleu dir que quan les tindrem, farem un posat gaire més joiós que el d'ara?


Escrit per Cisco Barrachina (Un bon record per ell)


Les troballes d'en Gorka.
Són un seguit d'escrits d'amics i, d'altres persones, que m'han arribat i agradat en determinat moment i que considero que no es poden perdre, deixant-los en l'oblit, al fons d'un calaix o en la doble filera d'una lleixa.


                                                                                     Gorka Bas® 2017

dimecres, 19 de juliol del 2017

Poema de Begur

Poema de Begur
A la cimera
un castell.
Uns pins
que formen
llances.
Un jardí
feréstec.
Una llar
que escalfa


Begur, la ben trobada
La mar llunyana.
Sol.
Veles al vent.
Sorra a la platja.


Sa Riera fou la maca
Aires de
Tramuntana.
Ones altes.
Les Medes.
Entre boirines,
la barca parada

És la Costa Brava.


Fragment del Poema d’en Ramón Bas. 2017