Un món a l'inrevés (Segona part)

ALLÀ PASSAVEN COSES 

Allà passaven coses... Em va semblar que era de sobte, que començaren a caure senyors amb bombí i poma a la cara. L'ocell va tornar, s'apressava a agafar-ne tants com podia i, en quant passava prop meu, els podia veure en el pap traslluït. Em saludaven, fins i tot, em va semblar que somreien.
Jo pensava, Que passarà ara?

No va caldre pronunciar paraula. Una veu va contestar als meus pensaments.

—No s'hi pot fer res...!, els portarà a la gran roca, ha d'alimentar als seus pollets.

Semblava una bogeria. Jo m'apressava a mirar a un cantó i un altre. D'on venia aquella veu?

—Sóc aquí, amagat entre les branques. Encara no he baixat prou.

—No et veig, però vols dir que tots...

—Som l'aliment, jo estic una mica verd encara.

—Vols dir que també seràs engolit per l'au?

—Em caçarà al vol quan caigui.

—Us conformeu amb aquest destí?

—Què hi vols fer?... per aquesta raó som aquí. Què hi podem fer?

—Escapar ...!

—A on...? Si no ens agafa l'ocell, ens pot agafar el peix o l'amazona que sempre està a l'aguait enmig dels arbres.

—Amazona...? Peix...? —M'estàs enganyant. Jo no veig res del que em dius.

—T'hi has de fixar molt...! El millor és esperar que passi l'amazona i procurar caure al revés de l'arbre, del cavall o del que quedi a l'altre cantó. Amaga't!

—El cavall saltirona entre els arbres... Les seves potes i el seu cos pot quedar a un cantó o l'altre del tronc del... propi cavall, o el que sigui que es pugui posar en aquell moment al davant. Et deixa visible o invisible, és la sort... Si caus al cantó invisible, estàs salvat. Si et veu l'amazona, t'agafa pels banquets de palau.

—Palau? De què em parles?

—Del palau que hi ha al capdamunt de la gran roca No el veus?

—Però... com s'aguanta aquella gran roca allà al mig?

—No ho sé.

—Encara no t'he pogut veure... digues-me, ja que sembla que ho saps tot d'aquest lloc, com puc sortir-ne?

-No ho sé ...

—Vaja! És veritat que no ho saps? O bé, és que no m'ho vols dir?

—És veritat que no ho sé... Tampoc no sé mentir.

—Quin desastre...! Què és el que sabeu?

—Jo, ara mateix, sé que estic lliscant avall i que ben aviat estaré al pap de l'ocell, a no ser que aquest s'endarrereixi i caigui a l'aigua abans que arribi.

—I si passés això?

—Encara em quedaria el peix... També s'ha d'alimentar.

Vaig mirar tota aquella superfície d'aigua sota meu. Vaig poder observar un peix que confonia el seu cos transparentant-se amb les onades de l'aigua. En un moment donat vaig poder distingir, en lloc d'una cua, unes cames humanes.

Què era tot allò? El cap em donava voltes, no podia entendre res... Jo havia entrat en una cova, en què, per altra part, ja hi havia estat una altra vegada...

No hi havia temps per pensar... havia de fugir d'aquell lloc. Semblava que la gran roca suspesa s'acostava, posant-se per sobre d'on estava. M'hi vaig moure. Havia de poder sortir d'aquell lloc impossible!

D'aquell somni? Em feia mal el cap. Seria una possible vianda per al peix que tenia sota...? Si queia, m'agafaria l'ocell...? Com es podia aguantar aquella roca tan voluminosa a l'aire? Què hi havia en aquell castell? Qui menava tot aquell despropòsit...?

El cap em feia cada vegada més mal. M'hi vaig passar la mà. Semblava que hi tenia alguna cosa.

En treure la mà i mirar-la, era totalment vermella, estava sagnant. Què m'havia passat? Allà, al meu costat, la mà va topar amb alguna cosa. La vaig retirar tot seguit. Era el meu casc d'espeleologia.

De cop se'm van enterbolir les coses del voltant i, a la vegada, m'anava tornant un xic de lucidesa del que em podia haver passat.

Si aquell tros d'estalactita, que tallava com un ganivet, era tacada de sang, segur que no vaig tenir ni el temps de posar-me bé el casc quan havia topat amb ella.

^®Gorka Bas 2017.
Il·lustracions: Pintures de Magritte.