Crispí. El fantasma, el capitài la Gisela. (2a. part)

Crispí. El fantasma, el capità i la Gisela. (2a. part)

Freqüentment em preguntava, si va ser voluntat del capità el fet d'obrir la porta, i deixar al castell... Perquè ho va fer?

Per fugir d'aquesta presó en què havien estat tancats?

Jo havia de donar un càstig exemplar, a aquell lladre de capità.

Però en trobar mig oberta aquella porta, em va fer posar molt nerviós. Em va deixar ben espantat. Vaig apressar-me a tancar-la.

Què m'havia mogut a fer-ho? Aaah...! El capità no havia merescut altra cosa. M'havia pres la Gisela.

Era realment empipador, quan ens creuaven per algun dels passadissos, haver de veure com ella mostrava la seva tendresa pel capità i, en canvi, el menyspreu per mi.

És clar que érem fantasmes i havíem transcendit a un altre nivell. Un nivell en el qual ens havíem de comportar eternament... Una eternitat en què no podria suportar veure com aquella dona, actualment translúcida i a la que havia estimat en vida, ara mostrava aquella indiferència per mi.

Malgrat tot no pensava que tancant aquella porta la fes fora a ella.

Tampoc estava segur de desfer-me definitivament del capità.

Al cap i a la fi, era un fantasma com jo mateix que podia travessar portes i parets, per molt gruixudes que fossin. Però no pensava que també feia fora a l'estimada Gisela.

A partir d'aquell dia no els vaig poder trobar, ni al capità, ni a ella. A totes les estances i racons del castell.

Ja feia molts anys em vaig envalentir, per esbrinar que és el que havia passat...! No volia saber, no estava preparat pel pitjor.

On era la Gisela?

Vaig baixar a les masmorres, per veure expressament si aquells dos esquelets, continuaven en el seu lloc... No! Els grillons eren buits... era una mostra de la transformació que havien sofert. Vaig entrar a la masmorra, la meva condició de fantasma, i l'orgull ferit, no m'havien permès fer aquell pas, però vaig poder comprendre definitivament el que havia fet.

Ara, tot eren records. De temps i temps. Ara, tot era allà. Tancat en aquells murs, amb els dubtes que em donaven... Aquell turment etern...

Quan més capficat estava en els meus pensaments, vaig sentir les pessigolles.

Em vaig girar apressadament. L'aranya, vella i lletja, havia llençat un dels seus fils enganxifosos, que en girar-me se m'havien penjat del nas.

—Maleïda aranya! Estic tip de trobar-me les teves teranyines a la cara, quan vaig amunt i avall. —vaig exclamar empipat.

—T'atreveixes a maleir-me...? A hores d'ara ja hauries d'estar acostumat...

—Faig el cor fort però, quan et veig de cara, em fas una certa basarda.

—No et puc fer res...! No pateixis, no et faré cap mal.

—La punyeta em fas!

—Podria teixir una tela tan forta, que no en poguessis sortir...

—Ja te'n guardaràs prou! Tinc molts altres mitjans.

—Ja saps que a l'hora d'espantar a la gent, sóc un perfecte complement per a tu. La gent s'enganxa amb els meus fils...

—Però tu què en treus?

—Molt! Hi ha gent que en entrar per la porta gran, els segueixen mosques i altres insectes o animalons de tota mena, que representen menjar per a mi. No veus el grassonet que estic? A més, m'agrada fer-te la punyeta.

—Ets un paràsit...

—No m'insultis. No sóc cap paràsit. Sóc una aranya, tant fantasma i vella com tu.

—Si jo t'expliqués...

—Mira, ara deixem-ho... Jo me'n vaig a dormir una mica... però tu no vinguis...! M'empipa quan et deixes anar des de dalt del dosser, fins a tocar-me el nas.

—Tens pessigolles?

—Sí! Em fas pessigolles...!

—Però ara..., tens coses ben estranyes!... Què hi fas aquí palplantat davant d'aquesta porta?

—La veritat és... que no ho sé.

—No ho vols saber! El teu orgull t'ha tancat tot raonament... Vols fer com el vell capità? Què et penses que així tornarà la Gisela?

—Sortint de tu aquest nom em fa mal... És veritat que va sortir per aquesta porta?

—I... Encara no ha tornat... El vell capità enyorava el mar...! Jo el volia seguir, saps? És el meu secret, però jo estimava al capità!

—Tu?

—Sí. Jo hauria marxat amb ell. Fins i tot em vaig amagar en una de les seves corretges, però de res em va servir... La Gisela, sempre la Gisela...! L'espantaven les aranyes... No em va caure mai bé aquella dona... vaig tenir la desgràcia, o pot ser la sort, que em va veure de seguida, doncs potser llavors jo hauria estat un bon menjar per aquells peixots. Saps què et dic? Hi ha massa aigua en el mar!

—Parla'm de la Gisela, jo la vaig estimar...

—Prou que ho sé... Tots estaven enamorats de la Gisela. Haig de reconèixer que era tota una dama, molt bonica, encara que jo no sóc qui millor ho pugui dir.

—Què va passar?

—No et facis l'innocent...! Pots contar... el que acostuma a passar en aquests casos.

—I què és el que acostuma a passar en aquests casos?

—Sembla estrany que siguis un fantasma. Potser per això no pots pensar més enllà. Ets un marit gelós i malcarat, amb el que ningú volia tenir res a veure. La Gisela era una dona boniqueta... el capità un fadrí eixerit. En el castell, hi ha moltes cambres amagades.

—Sí, era la meva tragèdia...

—Es van enamorar. La cosa va durar... No ho recordes? Però, aquell dia... això ho hauries de saber prou bé, no et refiaves de ningú. Els vas vigilar i quan vares tenir la certesa, vas fer tancar al capità a la masmorra, deixant-lo a pa i aigua.

—Però ella, no!, ella havia de restar al castell.

—Se't va escapar de les mans... Ella va protestar molt i va dir que si no alliberaves al capità de la cel·la, es tancaria amb ell. No t'ho vares creure, però així ho va fer.

—No havia d'haver-ho fet... Jo l'estimava.

—Sí, tu l'estimaves, això ho has repetit fins a la sacietat, des de llavors... però la teva mentalitat...! Et pensaves ser qui sap què! Allò et va ofuscar, no podies pensar...! Amb un règim com aquell, només a pa i aigua, poc van durar... Havies de fer com jo... Jo m'ho feia venir bé, saps? Jo estimava al capità i aquella Gisela em queia molt malament.

—Tu vas tenir res a veure?

—No!, però no va ser per falta de ganes.

—Podríem fer una segona part! M'està entrant una son...!

—A tu el que t'ha passat... Sempre veus només allò que t'interessa veure.

—He dit que ho deixem!

—Però el que ve és molt interessant....

—Un altre dia! M'ho expliques un altre dia.

—Però, no!, ara ho tinc tot al pap! Deixa'm continuar, és el tros que més m'agrada.

—Prou!

—Res de prou!

—Què fas?

—Apoderar-me de la teva orella ara. No podràs deixar d'escoltar-me... Saps una cosa? Jo vaig estar en els últims moments del capità i de la Gisela, quan el vaixell va arribar al fons del mar. Els dos amants em feien enveja. Jo estava amb el capità, però aquells peixots em van mirar molt malament. Sempre he estat grassoneta i, qui sap, que es devien pensar en veure'm. Així és que, apel·lant la meva constitució d'aranya fantasma, vaig preferir materialitzar-me fora del vaixell. Em va costar, ja que estàvem un xic allunyat de la terra ferma. Em va fer falta recordar tots els meus coneixements de segles d'existència.

-I què va ser de la Gisela?

—Els dos enamorats van quedar allà, fortament abraçats, en aquell vaixell enfonsat en el mar. Pot ser que encara siguin els fantasmes del vaixell. Veus? Tants esforços, tant patir i ni un ni l'altre podem gaudir d'un futur amb esperança. 

Tot i que la nostra és una vida eterna.

                                            Gorka Bas 2017