Un món a l'inrevés (Primera part)

Els arbres formaven una cúpula. 

Els arbres formaven una cúpula, sobre el meu cap.

El Sol es filtrava entre les branques, pessigollejant-me el nas.

Vaig emprendre el camí que sortia per la dreta de la casa, al principi mig asfaltat, però encara no havia caminat cinc-cents metres que deixava l'asfalt, per esdevenir un camí de terra, que es mantenia per un bon tram més.

A partir d'aquí, formava una bifurcació. A la dreta esdevenia el camí pel qual hi anava. Era més estret i gaudia de l'ombra que donaven les branques que s'entrellaçaven amb els de l'altre cantó.

El camí seguia fins a travessar el petit rierol que corria, saltironant per les pedres, en un suau pendent.

Una passera feta amb troncs de fusta, construïda qui sap per qui, facilitava al pas del rierol. A partir d'aquell lloc, el camí forçava un petit pendent a l'esquerra, enmig d'arrels que sortien del terra de manera fortuïta però, de mica en mica, i a mesura que el pendent es feia més acusat, facilitava la pujada.

A la dreta, quedava la boca de la vauma que s'endinsava cap a les grans pedres que barraven el pas, d'on descobries, imperceptible davant d'aquella magnificència, l'estret forat que, sols reptant, et permetia el pas cap a les grans cúpules d'estalactites i estalagmites que donaven aquella gran visió del centre de la muntanya. Així ho recordava de feia temps, en què hi havia entrat. Vaig encendre la llanterna.

Però alguna cosa havia canviat. Al principi aquelles arrels que, a l'exterior, t'ajudaven a progressar per l'estret camí, semblaven voler evitar que seguissis endavant; grosses arrels, que esdevenien troncs d'arbre, semblaven voler escampar-se pel terra de la cova en arbres sensacionals invertits... La llum es transformà en una llum diàfana semblant a l'exterior de la cova. No calia la llanterna, la llum era com si vingués de sota els peus.

En molts llocs, el que per a mi seria terra on trepitjar segur, era espai buit d'un blau perfecte. Semblava pintat. Uns quants núvols blancs hi esdevenien pintures. Era un cel d'on provenia la llum. Vaig haver-me d'agafar fort a una de les branques per a no lliscar avall... o amunt... ja no ho sabria dir. Que era el dalt? Que era el baix? Hi havia un terra tangible?

Sense deixar d'agafar-me a les branques d'aquells arbres capgirats, vaig avançar. Els peus no prenien terra, si és que hi havia un terra, cosa que cada vegada se'm feia més difícil d'acceptar.

Què és el que havia passat en aquella cova on el terra que jo coneixia, formava les estalactites i estalagmites? On era aquell llac interior on, un dia, m'hi vaig banyar entre els reflexos a l'aigua de les estalactites?

Ara, era tot blau. Era tot cel. Els núvols hi donaven un atractiu sentit a la llum que arribava d'on abans era terra. El Sol, que m'embolcallava, semblava molt més viu que no a l'exterior de la cova...

Però, era veritat que em trovaba dins d'una cova?

Una gran au em va passar fregant les cames. Era una au de rapinya, sens dubte, vaig poder veure de ben de prop el seu bec preparat per descarnar una víctima.

Amb aquella agilitat que encara tinc, vaig poder evitar aquelles urpes que anaven per mi.

Fallat el cop, vaig veure allunyar-se aquella bèstia que es feia translúcida en aquell cel blau mentre un núvol travessava, de manera estranya, el seu cos.

Torçà el cap, tot allunyant-se.

La branca en què estava suspès, lliscava de les meves mans. Vaig intentar pujar una mica a plom.

—Tornarà... —vaig sentir una veu sense saber d'on venia, no podia veure res. Sobre el meu cap, aquella volta que formaven aquells arbres invertits. El gran ocell, retallat en el cel, em desconcertava.

Sota meu, el cel blau, el sol resplendent, aquells núvols i, de nou, aquella au que havia girat en el seu vol i semblava venir cap a mi. Vaig doblegar les cames per esquivar el cop... Les mans em van permetre aferrar-me a aquella bifurcació de la branca.

—Queda't aquí quiet. Tindrà por que l'hi quedin les ales atrapades entre les branques, no s'atrevirà...

—Però qui em parla? On ets?

—Un xic més amunt que tu. A la teva esquerra... Hola.

La sorpresa per a mi va ser majúscula. Era una figura humana? Com podia estar d'aquella manera, com si flotés en el buit? El seu perfil era estàtic. La seva cara, completament rodona, somreia. Darrere d'aquella poma verda, la corbata vermella es destacava en aquella figura majoritàriament negra sobre el fons blau de l'espai. Desplegà un braç, tot agafant el barret bombí que duia, i aixecant-lo, em saludà. 

No vaig poder veure més doncs el gros ocell translúcid l'engolí, emportant-se'l en el seu vol. En passar a prop meu, vaig tenir el temps de veure, dins del que podia ser el pap d'aquell ocell, com anava brandant el barret, saludant-me.

Em vaig quedar tan sorprès que va anar d'un tris que no m'hi vaig deixar anar de la branca a la qual estava fortament agafat.


Continuarà.

^®Gorka Bas 2017.
Il·lustracions: Pintures de Magritte.