El misteri de l'arbre del riu. Segona part.

Continua de: El misteri de l'arbre del riu (1a part)

El misteri de l'arbre del riu

Ja feia temps que no pujava al poble i és que, des de l'afer que ens va tocar viure a la llera del riu, la pujada s'havia fet menys atractiva per la família.

La petita Laia ja era tot una senyoreta de quinze anys, tenia a la ciutat la seva colla d'amics i amigues provenint de l'escola.

Mai havia volgut saber res de grups d'esplai, escoltisme o semblants. L'hi feia pànic recordar aquella tarda ficada a l'interior d'aquell arbre. Sentint el bramul de l'aigua passar per sota dels nostres peus, junt amb els espetecs dels llamps que queien amb ganes.

No sé si l'efecte de la veu que vam sentir, tant la Mireia com jo, l'hi va quedar immers en el seu cap. La realitat semblava que no hi havia pensat més o no hi volia pensar... Defugia qualsevol tom que es produïa en plantejar-nos amb la Mireia, tornar un dia al poble.

Fins i tot, la Mireia, cercava excuses convincents per no pujar-hi. Jo, al contrari, estava inquiet... Volia saber!, doncs, sempre hi ha un motiu per tal que flueixin els esdeveniments. I per mi aquella veu misteriosa que ens va empènyer a refugiar-nos a l'interior d'aquell arbre, havia de tenir nom i cognom. Alguna cosa que em fes comprendre, el que per mi havia estat sempre incomprensible.

Per aquesta raó no havia trencat el fet d'anar al poble, amb l'excusa d'obrir la casa que encara hi teníem, malgrat l'opinió de la dona més estimada, que sempre m'incitava a vendre-la.

— Però no veus que ja mai hi anirem! Almenys amb mi, si tu hi vols anar amb els teus "amiguets"!
Era curiós, en tals ocasions els amics esdevenien "Amiguets"
A vegades la situació era compromesa, llavors callava. La Mireia tenia raó.
Amb en Sala del poble, havíem creat una espècie de club per anar a caçar conills, quan s'aixecava la veda. No és que a mi m'entusiasmes el fet de matar un ser viu, però... era una excusa, de cara als altres, i de cara a mi mateix.
Confesso que a vegades malgrat estar enfrontat amb un orellut a punta de canó, desviava el punt de mira.
—No sé per què vens a caçar!—deien— Hauries d'exercitar una mica la punteria! No n'encertes ni una!

UN DIA VAIG SOMNIAR

UN DIA VAIG SOMNIAR.

Pujava les empinades escales de ferro. Em sentia inquiet. Per a mi, començava una aventura inimaginable. Mai m'hauria pensat que la meva sol·licitud hagués estat acceptada per les altes esferes.
El meu somni per fi anava a començar.
Quant vaig travessar la porta i aquesta es va tancar darrere meu amb un soroll de descompressió, vaig comprendre que l'aventura ja no tenia retorn.

Havia de concentrar-me, el primer de tot, amb els panells d'instruments, quadrants, manòmetres... Manòmetres? No!, números digitalitzats, lluents, verds, vermells, palanques que m'omplien la vista, botons que senyalaven diferents posicions... No estava prou segur d'haver entès totes les instruccions.
Tenia un nus a l'estómac que tenallava la voluntat, vaig començar a suar amb gran intensitat ja abans de posar-me el casc que em permetria respirar i ajustaria la pressió del meu vestit estrany. Sí!, em sentia estrany, però ho desitjava. Em sentia pressionat, pel vestit, però també per la responsabilitat.
Aquella responsabilitat que havia desitjat d'ençà que tenia ús de raó. Si és que el meu somni tenia alguna raó...

Sempre havia pensat a anar més lluny de les estrelles. Mirava aquelles llumetes ancorades en la volta fosca del firmament i pensava jo aniré allà dalt algun dia, sí! I allà era, a punt de començar aquella aventura. Tot el que vaig sentir abans de tenir la sotragada que rebia el meu cos enfonsant-se en el seient va ser pànic. Pànic? Per què? Tot estava estudiat i mil·limetrat, no era pas la primera vegada que una persona abandonava aquest planeta per endinsar-se en l'obscuritat i la incertesa d'un món exterior.
Allà al lluny podia veure la platejada Lluna, i els puntets, com estrips del firmament.

Hauria desitjat veure la terra allunyar-se de mi però no podia. Era qüestió de la posició, ja tindria una visió més extraordinària d'aquest nostre planeta blau.

Tot al meu voltat semblava tremolar. No era així com havia pensat que seria.
Havia estat un viatge curt? Potser massa curt pel que tenia previst. Què passava? A l'exterior se sentia el que semblaven forts cops, en el fuselatge de la nau. Per l'ull de bou que em donava la visió de l'exterior, no podia veure què era el que podia estar xocant amb la nau, produint aquells cops. Va ser llavors que els cops els vaig sentir com sacsejades de l'aparell. Vaig agafar fortament el comandament de la nau i, amb una mà a la palanca, m'hi vaig disposar a fer una maniobra que m'allunyés d'aquella situació. Sabia que el firmament estava ple de deixalles. Possiblement havia anat a un indret ple de deixalles còsmiques... O deixalles d'altres llançaments.

Si allò era tan prop de la Terra, quan arribés a un grup d'asteroides, prop de Saturn, què passaria? Sabia que creuant l'anell podria esdevenir perillós, qualsevol dels seus asteroides, em podia destruir la nau i potser el que era més perillós encara, desviar la meva òrbita cap a quadrants inimaginables. Potser cap a un forat negre que fes totalment impossible el meu hipotètic retorn.

Doncs jo, malgrat tot, voldria tornar a casa alguna vegada. Jo, en aquella casa al poble, hi gaudia, hi tenia amics i, sobretot, el Dolç. El Dolç no era allò que sentia a l'interior del meu cap?

Ja em figurava que sortint de l'òrbita de la Terra, fins i tot podies tenir al·lucinacions. Era com si el meu gos bordés dintre mateix del meu cap.

Vaig mirar el rellotge de la nau, les agulles ni tan sols s'havien mogut. Vaig pensar que alguna cosa no anava prou bé. Les agulles marcaven dos quarts d'onze. Les deu trenta, com dirien a Cab Canaveral. Això que m'hi havia esmerçat molt, en pintar-les.

Segur que no havia resistit l'efecte de la sortida de l'atmosfera terrestre, igual que tots aquells aparells que tenia davant, botons vermells, verds, grocs, blaus... els blaus bé ve no sabia per què podien servir, però en el quadre hi quedaven prou bé en aquell color.

Aquella bombeta del panell en el cercle vermell, va començar a encendre's de manera intermitent. Vaig pensar que era qüestió de la pila... havia agafat una pila del despertador de la mare, quan s'assabentés em cauria una de bona... Però jo ja estaria lluny. Bé..., això esperava!

En aquell moment, la nau va començar a trontollar d'una manera descontrolada. Segur que era l'indicador vermell que s'encenia i apagava sense treva. Perill! Perill!
De sobte, vaig tenir la impressió de què la nau anava enrere. Queia...! Atreta per l'atracció de la Terra, em vaig prémer ben fort el casc. Per l'espiell de la nau, hi vaig veure com les fustes pesaven. S'havien trencat els suports, el cop va ser fort.

Em feia mal el cul, les espatlles, el cap... Sort d'aquell casc de víking que em va salvar d'un bon trau al cap. Amb el cop a terra, l'ull de bou es va obrir, i l'aire d'aquell dia d'estiu va arribar als meus pulmons verdaderament alleugerits.

També hi van arribar els crits de la mare...
—Però... què hi fas dins la rentadora vella? Et vols fer mal? Només fas que donar-me disgustos! Qui t'ha menat posar-te dins la rentadora?

Tot fregant-me el cul que em feia mal, vaig pensar que potser hauria fet millor una expedició a la piscina per trobar les restes del Titànic...

Les llepades d'alegria del Dolç van compensar un xic el fracàs de l'expedició galàctica. Potser hauria d'esperar més per ser admès en els programes estel·lars.

© Gorka Bas

Nit d'insomni en el bosc. 2a part.

Nit d'insomni en el bosc 2ª part


Continua de: Nit d'insomni en el bosc (1a part)

Aquella nit s'havia eternitzat, en l'espera de les primeres llums del dia.
Em va costar obrir la cremallera de la tenda. Allò encara em va inquietar més. Sempre m'havia anat bé i suau, que l'hi passava? A la fi, forçant-la, va obrir-se. Tal com pensava. Sense ni tan sols haver tret el cap de dintre, el dia era núvol, desagradable.
Semblava que al cel, curull de núvols, s'havien aplegat sobre meu. I l'aire havia fet acte de presència, amenaçador. Pot ser que plouria d'un moment a l'altre, potser havia de recollir la tenda abans que ho comences a fer, doncs, si es mullava, la feina seria meva. Vaig pensar que podia fer com altres vegades... esperar que escampés, que assequés la tela abans de plegar-la, però això volia dir estar pràcticament tot el dia allà...De cop i volta -Vatua el fum!- 
Allà, a l'altre costat del rierol hi havia algú! Era una impressió. Darrere d'aquells matolls... semblava una ombra. Anava mig acotada, com si no s'atrevís a deixar-se veure aprofitant els matolls que mig el tapaven de la meva vista.
Vaig ser decidit. Altres vegades potser no ha estat el més habitual en mi, però em tenia inquiet. Si fos algú que es mostrés normal aniria sense embuts a donar-l'hi la mà, però el pensament d'una nit d'insomni... és difícil no tenir un esperit de superació suficient per a allunyar la por... Por?
I de què podia tenir por? Influència del cinema, amb pel·lícules escabroses? De situacions que ens mostren els diaris cada dia? És un món de culte a la por.
No m'hi vaig pensar gaire. Vaig travessar el rierol, sense prendre gaires precaucions. De què m'haurien servit?

Quelcom em va colpejar el pit. Era el temor que interiorment sentia i em fuetejava la cara, el cos, les cames... Davant meu, degudament amagats darrere dels matolls..., sense gosar obrir boca..., la mirada de tres infants. Amb els ulls ben oberts i espantats. La petita, a la falda d'una dona que em mirava tan espantada com ells. A terra, el cos d'algú mig tapat amb una manta.
Vaig intentar somriure, malgrat la sorpresa que em produïa la situació.
Aquella dona, sense saber expressar-se, l'assenyalava. Uns pantalons tacats de sang s'oferien a la vista, per sota de la manta.
Aquell home estava ferit. Podia ser la cama trencada. Vaig fer un gest per dir a la dona que m'apropava a veure'l... Els seus ulls es mostraven més oberts, si cabia.
—Què els ha passat?

Vaig comprendre que no m'entenien. Que, potser, portaven caminant tanta estona que la vida ja s'escapava per la seva pell.
Devia tenir la tíbia o el peroné o ambdós trencats. Una lleugera punta li estripava la pell. Era fàcilment visible.
Pobre home, no podia seguir d'aquella manera!
És curiós que, per molt que hagis oblidat, el que s'aprèn de jovenet, torna al teu coneixement amb claredat meridiana, en el cas d'una urgència.
Calia fer un torniquet. Calia també una vena, un apòsit que quedés ben subjecte... unes branques per mantenir la cama.
Aquella dona semblava adonar-se del que jo volia. Un tros del seu vestit es va fer com a vena i un viatge a la tenda, ajudat pel més gran dels nens presents, va proveir amb un tros de cordino que sempre porto a la motxilla. El vent de la tenda també va fer un bon servei.
Com que les circumstàncies sempre vénen acompanyades d'altres circumstàncies, les primeres gotes de pluja van fer-se presents.

Entre tots, especialment del noi més gran, vam traslladar al pare i germans a la tenda que tenia muntada.
Era d'ús comú el telèfon mòbil però jo em negava a fer-lo servir i menys anar a la muntanya amb aquell enginy. El poble d'on provenia distava una hora de camí. Calia fer alguna cosa. Aquell home, malgrat el torniquet que l'hi havia fet, anava perdent sang.
Una hora de camí, suposant que tornés -com era de precepte- amb algun dels cotxes del poble. Havia de comptar prou bé amb hora i mitja... calia no perdre temps.
Per sort, dintre dels alts i baixos del camí eren majors aquests últims, que vaig emprendre mig corrent.
Havia trigat menys d'hora i mitja. Mullat, suant, amb el dolor de rampes a les cames, una falta de costum, que vaig pensar hi havia de resoldre fent més exercici de llavors ençà.

Havia tornat amb l'algutzir del poble fins on tenia la tenda.
—Uns desplaçats, que han pogut arribar fins aquí.
Jo callava pensant amb el dolor i la por que havia vist en els seus ulls.
—Manel, m'assegures que seran ben tractats?
—No pateixis. Cal procedir d'aquesta manera. Els portarem a curar, que és el primer i després... un centre...
—Estan cansats, adolorits... es mereixen...
—No hi podem fer res més.
Arribant a la tenda ningú s'hi podia veure. La tenda semblava intacta, fins i tot, hi havia el vent que havia tret per assegurar la lligadura de la cama.
—Mira que si t'ho has inventat tot...
—T'asseguro que els he deixat aquí.
—Fixa't bé, que ho tinguis tot.
—Sí, ho tinc tot...

Mentrestant, en Manel parlava per la ràdio donant el comunicat
—Hi ha un home ferit, no poden ser gaire lluny. Jo m'hi dirigeixo pel camí, aneu por la carretera fins al trencall del pont nou.
El que no vaig dir amb en Manel era que la motxilla havia desaparegut. Les coses com el llibre, els pantalons curts estaven ben plegats a la capçalera, on havia estat la motxilla... Faltava aquesta, segur que els hi farà bona falta per seguir el camí. La llanterna, el ganivet de muntanya, algun "ganyip" que sempre porto, segur que també els hi farà servei.
En el fons del meu cor desitjava que tot els hi anés bé.
De llavors ençà somnio moltes nits amb aquelles mirades, aquells ulls tristos, mig plorosos, espantats. Mai més en vaig saber res.
Encara guardo aquella creu ortodoxa que, possiblement amb agraïment i amor, em van deixar sobre el llibre.

                                                                    

 © Gorka Bas

Nit d'insomni en el bosc. 1a part.

Nit d'insomni en el bosc

El soroll em va sorprendre. Feia una hora que havia decidit posar-me dins el sac de dormir. Era una nit magnífica, sols se sentia el soroll propi de la nit. El vent suau lliscant per entre les fulles dels arbres tot fent una composició orquestrada amb l'acompanyament, sempre inquietant, dels grills.
Abans de fer-ho, vaig treure el cap per la cremallera de la tenda. Un xic més enllà, una lluerna senyalant al possible amant la seva posició.
Era la vida, en la nit del bosc!
A l'altre cantó dels arbres de ribera, el fet de serpentejar del rierol, brillant per la llum de la lluna plena, que acarona els camins. Al fons, com teló misteriós i definitiu, el perfil de les muntanyes que delimiten la vall.
Els estels apagats per la claror de la Lluna feien un cel negre on les ombres d'uns núvols desfets, solquen l'espai. Tot està bé...
Havia decidit -com ho havia fet en altres vegades-, sortir de la petita ciutat en què vivia.
M'agradava anar a la muntanya i, per sobre de tot, descobrir la intensitat de la nit. Per aquesta raó feia freqüents sortides en solitari, plantava la petita tenda i m'acomodava en la nit.

L'endemà tot era nou. A vegades, un dia brillant, d'altres, amb la tenebra del núvol amenaçador. M'agradava aquella incertesa i havia de fer un temps terrible per pensar a recollir la tenda.
Com deia, anava a estirar-me quan, el que semblava soroll d'una branca trencada, omplí la nit. Havia de ser una bestiola gran per poder fer aquell soroll. S'havien introduït ossos al Pirineu, però allà en quedava molt lluny... podria ser que algú estigues per aquell indret i, atret per la tenda...
Vaig agafar de la motxilla la llanterna... seria amic?, o enemic? No podia ser... No hi havia enemics a la muntanya, la gent procurava ajudar-se.
Sempre hi havia trobat de companyonia... gent que feia camí.
Jo, al contrari d'aquella primera impressió, vaig pensar que algú s'havia perdut en el bosc.

De sobte, creuant el platejat rierol il·luminat per la llum de la Lluna, l'ombra d'un ser humà, s'escapava corrent, travessant el rierol.
No acostumo a ser poruc però, allò, em va fer posar nerviós.
—Qui és? Qui hi ha per aquí? —vaig cridar amb totes les forces.
Evidentment la llanterna no abastava la distància i l'ombra, de sobte, va desaparèixer darrere els matolls.
No cal dir que aquella nit, que podia haver estat una magnífica nit per relaxar-me i descansar, va esdevenir una nit d'insomni, d'oïda atenta, d'inquietud constant, per poder captar el soroll més insignificant.

Una de les coses que no em falta mai a la motxilla en aquestes ocasions és un llibre. Ni tan sols encendre la llanterna per llegir una estona, apartà del meu pensament que allà a fora hi podia haver algú perdut o vigilant.

Continua...