Nit d'insomni en el bosc. 2a part.

Nit d'insomni en el bosc 2ª part


Continua de: Nit d'insomni en el bosc (1a part)

Aquella nit s'havia eternitzat, en l'espera de les primeres llums del dia.
Em va costar obrir la cremallera de la tenda. Allò encara em va inquietar més. Sempre m'havia anat bé i suau, que l'hi passava? A la fi, forçant-la, va obrir-se. Tal com pensava. Sense ni tan sols haver tret el cap de dintre, el dia era núvol, desagradable.
Semblava que al cel, curull de núvols, s'havien aplegat sobre meu. I l'aire havia fet acte de presència, amenaçador. Pot ser que plouria d'un moment a l'altre, potser havia de recollir la tenda abans que ho comences a fer, doncs, si es mullava, la feina seria meva. Vaig pensar que podia fer com altres vegades... esperar que escampés, que assequés la tela abans de plegar-la, però això volia dir estar pràcticament tot el dia allà...De cop i volta -Vatua el fum!- 
Allà, a l'altre costat del rierol hi havia algú! Era una impressió. Darrere d'aquells matolls... semblava una ombra. Anava mig acotada, com si no s'atrevís a deixar-se veure aprofitant els matolls que mig el tapaven de la meva vista.
Vaig ser decidit. Altres vegades potser no ha estat el més habitual en mi, però em tenia inquiet. Si fos algú que es mostrés normal aniria sense embuts a donar-l'hi la mà, però el pensament d'una nit d'insomni... és difícil no tenir un esperit de superació suficient per a allunyar la por... Por?
I de què podia tenir por? Influència del cinema, amb pel·lícules escabroses? De situacions que ens mostren els diaris cada dia? És un món de culte a la por.
No m'hi vaig pensar gaire. Vaig travessar el rierol, sense prendre gaires precaucions. De què m'haurien servit?

Quelcom em va colpejar el pit. Era el temor que interiorment sentia i em fuetejava la cara, el cos, les cames... Davant meu, degudament amagats darrere dels matolls..., sense gosar obrir boca..., la mirada de tres infants. Amb els ulls ben oberts i espantats. La petita, a la falda d'una dona que em mirava tan espantada com ells. A terra, el cos d'algú mig tapat amb una manta.
Vaig intentar somriure, malgrat la sorpresa que em produïa la situació.
Aquella dona, sense saber expressar-se, l'assenyalava. Uns pantalons tacats de sang s'oferien a la vista, per sota de la manta.
Aquell home estava ferit. Podia ser la cama trencada. Vaig fer un gest per dir a la dona que m'apropava a veure'l... Els seus ulls es mostraven més oberts, si cabia.
—Què els ha passat?

Vaig comprendre que no m'entenien. Que, potser, portaven caminant tanta estona que la vida ja s'escapava per la seva pell.
Devia tenir la tíbia o el peroné o ambdós trencats. Una lleugera punta li estripava la pell. Era fàcilment visible.
Pobre home, no podia seguir d'aquella manera!
És curiós que, per molt que hagis oblidat, el que s'aprèn de jovenet, torna al teu coneixement amb claredat meridiana, en el cas d'una urgència.
Calia fer un torniquet. Calia també una vena, un apòsit que quedés ben subjecte... unes branques per mantenir la cama.
Aquella dona semblava adonar-se del que jo volia. Un tros del seu vestit es va fer com a vena i un viatge a la tenda, ajudat pel més gran dels nens presents, va proveir amb un tros de cordino que sempre porto a la motxilla. El vent de la tenda també va fer un bon servei.
Com que les circumstàncies sempre vénen acompanyades d'altres circumstàncies, les primeres gotes de pluja van fer-se presents.

Entre tots, especialment del noi més gran, vam traslladar al pare i germans a la tenda que tenia muntada.
Era d'ús comú el telèfon mòbil però jo em negava a fer-lo servir i menys anar a la muntanya amb aquell enginy. El poble d'on provenia distava una hora de camí. Calia fer alguna cosa. Aquell home, malgrat el torniquet que l'hi havia fet, anava perdent sang.
Una hora de camí, suposant que tornés -com era de precepte- amb algun dels cotxes del poble. Havia de comptar prou bé amb hora i mitja... calia no perdre temps.
Per sort, dintre dels alts i baixos del camí eren majors aquests últims, que vaig emprendre mig corrent.
Havia trigat menys d'hora i mitja. Mullat, suant, amb el dolor de rampes a les cames, una falta de costum, que vaig pensar hi havia de resoldre fent més exercici de llavors ençà.

Havia tornat amb l'algutzir del poble fins on tenia la tenda.
—Uns desplaçats, que han pogut arribar fins aquí.
Jo callava pensant amb el dolor i la por que havia vist en els seus ulls.
—Manel, m'assegures que seran ben tractats?
—No pateixis. Cal procedir d'aquesta manera. Els portarem a curar, que és el primer i després... un centre...
—Estan cansats, adolorits... es mereixen...
—No hi podem fer res més.
Arribant a la tenda ningú s'hi podia veure. La tenda semblava intacta, fins i tot, hi havia el vent que havia tret per assegurar la lligadura de la cama.
—Mira que si t'ho has inventat tot...
—T'asseguro que els he deixat aquí.
—Fixa't bé, que ho tinguis tot.
—Sí, ho tinc tot...

Mentrestant, en Manel parlava per la ràdio donant el comunicat
—Hi ha un home ferit, no poden ser gaire lluny. Jo m'hi dirigeixo pel camí, aneu por la carretera fins al trencall del pont nou.
El que no vaig dir amb en Manel era que la motxilla havia desaparegut. Les coses com el llibre, els pantalons curts estaven ben plegats a la capçalera, on havia estat la motxilla... Faltava aquesta, segur que els hi farà bona falta per seguir el camí. La llanterna, el ganivet de muntanya, algun "ganyip" que sempre porto, segur que també els hi farà servei.
En el fons del meu cor desitjava que tot els hi anés bé.
De llavors ençà somnio moltes nits amb aquelles mirades, aquells ulls tristos, mig plorosos, espantats. Mai més en vaig saber res.
Encara guardo aquella creu ortodoxa que, possiblement amb agraïment i amor, em van deixar sobre el llibre.

                                                                    

 © Gorka Bas