Va ser un despertar sobtat.
Sol passar...
El son mes profund no és suficient per
evitar el sotrac dels sentits.
Però... què era allò que m’alertava
d’aquella manera?
Què era allò que sentia? No ho podia
entendre.
Era com el ressò de grans passes.
Gemec metàl·lic? Un renillar de
cavalls?.
Cada cop es sentia mes fort, més a
prop. Em vaig girar. Una suor freda,
perlejà el meu front.
Darrera, plens de majestat, retallats
en el cel blau.
Guerrers de casc metàl·lic, ulls negres
profunds, cuirassa blanca, vermella, de tots colors... reflex del Sol radiant.
Venien cap a mi.
Amenaçadors.
Amb mirar inquisitiu.
Plomall voleiant al vent.
Guerrers medievals? Guerrers de
l’espai?
En un Barcelona en ple segle XX?
Em sentia amb el cor encongit, mirant
aquell estol.
Sortint del meu astorament, amb la por
d’un irremeiable final.
Vaig córrer cap a l’espadat. Sota els
meus peus, un riu d’asfalt, on els cotxes i la gent eren flux inacabable.
Aferrant-me a un pols de vida, em vaig
revoltar, disposat a defensar-me.
Va ser llavors que ho vaig veure clar.
Era allà, davant meu a l’altre costat
d’aquell riu humà.
Drac! de mirar ferotge, d’ondulacions
radiants i plenes de colors.
Aixecant el seu cos per sobre d’elms de
mil guerrers vençuts.
I jo, estorat... com a testimoni d’un
somni del temps.
