Barcelona en ple segle XX

Va ser un despertar sobtat.

Sol passar...

El son mes profund no és suficient per evitar el sotrac dels sentits.

Però... què era allò que m’alertava d’aquella manera?

Què era allò que sentia? No ho podia entendre.

Era com el ressò de grans passes.

Gemec metàl·lic? Un renillar de cavalls?.

Cada cop es sentia mes fort, més a prop. Em vaig girar.  Una suor freda, perlejà el meu front.

Darrera, plens de majestat, retallats en el cel blau.

Guerrers de casc metàl·lic, ulls negres profunds, cuirassa blanca, vermella, de tots colors... reflex del Sol radiant.

Venien cap a mi.

Amenaçadors.

Amb mirar inquisitiu.

Plomall voleiant al vent.

Guerrers medievals? Guerrers de l’espai?

En un Barcelona en ple segle XX?

Em sentia amb el cor encongit, mirant aquell estol.

Sortint del meu astorament, amb la por d’un irremeiable final.

Vaig córrer cap a l’espadat. Sota els meus peus, un riu d’asfalt, on els cotxes i la gent eren flux inacabable.

Aferrant-me a un pols de vida, em vaig revoltar, disposat a defensar-me.

Va ser llavors que ho vaig veure clar.

Era allà, davant meu a l’altre costat d’aquell riu humà.

Drac! de mirar ferotge, d’ondulacions radiants i plenes de colors.

Aixecant el seu cos per sobre d’elms de mil guerrers vençuts.

I jo, estorat... com a testimoni d’un somni del temps.