La gelera (1a part)

Ara semblava molt lluny tot allò.
Irreal.
Tenia fred, i la espessa boira ho cobria tot.
Ni tant sols es veia l'escletxa.
Les llàgrimes l'hi quedaven glaçades sense ni tant sols poder sortir.
La corda li feia mal. Sònia era plenament conscient, no podia ser bo por la criatura que portava dintre.
L’hi hauria d'haver dit abans de marxar, l'hi volia donar la gran sorpresa en el refugi, en un lloc bonic, tot mirant i tenint el cim nevat davant seu. En Rafel no ho podria oblidar mai.
— Rafel estic prenyada.
Si ell ho hagués sabut, no haurien pujat a la muntanya aquell dia.
Els pronòstics ho aconsellaven, però el dia havia sortit clar, el cel enamorava, era un dia d'aquells que donava gust pujar dalt dels cims.
— Fa un dia magnífic, però malfieu-vos si el cim es posa el barret.
Aquell núvol traïdor, s'hi posà al migdia.
— Rafel, hauríem de baixar.
— No pateixis reina, és un llarg de corda i arribarem al refugi, allà estarem segurs.
Un llarg de corda feixuc.
A mig extra plom, caigueren les primeres gotes.
Aviat la paret va esdevenir un infern, i el que era pitjor, el llamp va fer acte de presència.
Havien d'abandonar tot el ferro, però allà, a mitja paret, depenien del metall, pitons, mosquetons, piolet.
Poc temps va tenir en Rafel per poder decidir.
Havia de posar aquell pitó per assegurar, els guants eren xops, notava la fredor del ferro a la ma, el va apuntà a la esquerda de la roca.
En realitat no va poder ni tant sols deixar-lo apuntat, per poder-lo colpejar amb el martell.

El llamp l’hi entrà per el palmell de la ma, travessant el guant xop. L’hi devia sortir per el genoll, a traves dels pantalons xops, quant s’esmerçà per fer aquell difícil pas.
La Sònia per sota, quedà encegada per la intensitat del llamp, s’aferrà fort a la corda, però ja era tard. Va sentir una forta batzegada a la cintura. En un moment, el cos inanimat del Rafel l’hi va passar fregant. Un crit d’esgarrifança va sortir de la seva gola, a la vegada que es va veure arrossegada a l'abisme.
Tres fortes estrebades, l’hi varen senyalar, que els pitons clavats per l’assegurança en la roca, es desprenien del seu enclavament. Ja no hi havia res que pogués aturar la caiguda fins a la gelera.
Per un moment va perdre el sentit de tot el que l'envoltava, la foscor era omnipresent. Sols la blancor de la gelera per sota d'ells, senyalava el que podia ser la fi dels tres.
Dels tres? Amb sorpresa va fer aquella asseveració. Tots tres. Si queien a l’esquerda, ni en Rafel ni ella ni el fetus que portava a dintre, arribarien a ser res.
Aquell pensament la va fer revoltar, no es podia deixar anar, havia de lluitar per aquell fill que portava dintre.
El martell de gel, havia suavitzat el lliscar pel pendent, però seguia inexorablement arrossegada pel pes del cos inert del Rafel. Ella no tenia prou força per aturar aquella caiguda. Va pensat en el piolet que portava lligat a la cintura, el va treure com va poder i, aferrant-se a ell, intentà que la punta del mànec i la de la creu, poguessin endinsar-se a la neu recent caiguda, per sobre del gel endurit.
La frenada no va ser efectiva i lliscava inexorablement al precipici, es remogué de nou, carregant tot el seu cos sobre el piolet, mentres amb ràbia colpejava amb la punta del martell de gel la corda que tibava del seu cos cap a l'abisme.
Va ser de sobte que es va sentir alliberada, quieta. La neu anava caient suaument sobre el seu cos, ja no tenia fred, la suor l’hi perlejava el front. A mesura que sentia la suor, sentia com aquesta, s’anava gelant.
El cel semblava haver entrat en calma. La foscor ho envoltava tot. Sols la lluentor dels llamps per sobre el seu cap, ho feia tot fantasmagòric.
Havia gastat totes les seves forces en parar la caiguda. Ja no l’hi quedava res. Aferrada al piolet, restava immòbil.
No tenia cap possibilitat, almenys si la trobaven a ella, podrien descobrir l'indret on caigué en Rafel i potser recuperar el cos dels tres. Pensava en el nen o nena que hauria pogut ser. La tristesa envaí el seu esperit.

Continua a la  segona part...