Un ascensor petit

Tot va començar aquella tarda d’estiu a l’ascensor de la nostra casa, que queda un xic petit.

Vaig tenir que sortir per deixar-la que entrés, ella i el carro de la compra.

Feia calor aquell dia, era evident que no venia de gust posar-se un tipus de roba, podríem dir-ne més discreta. Això ve a raó del que va passar seguidament.

La senyora Clara, veïna del segon tercera, era una dona de les que es fan veure. Natges generoses, pits generosos, amb un escot podríem dir generós, encara que tant a prop d’ella potser t’agradaria que en fos un xic menys.

Els nostres vestits lleugers van quedar de seguida en contacte, jo no em podia tombar, ella havia hagut de entrar primer, per tant, jo quedava amb les natges de la senyora Clara, comprimides en la meva pelvis, cosa que amb feia notar perfectament la forma del seu cul, en la meva sensibilitat.

Jo procurava mirar cap endavant, sense baixar la mirada puig m’hagués portat inexorablement, ai las! a una altre regatera, un xic oberta, reflectida en el mirall del fons de l’ascensor, que amb duia sense remissió, a veure la rodonesa final de les sines, insinuants en la lleugera tela, del vestit cenyit, potser una talla més petita del que raonablement  hauria de ser.

La meva mirada havia d’agafar una altra direcció, i no podia fer més que mirar endavant, més enllà de la senyora,

El mirall del fons de l’ascensor reflectia, els nostres rostres, mirant endavant no feia més que mirar la cara de la meva veïna, no em desagradava doncs la senyora Clara era una dona que encara es feia veure molt bé, i quant dic molt bé, és, molt bé!.

Tenyida de ros, amb rissos sense arrels, que em va fer pensar en que devia venir de la perruqueria.

És una cosa que es fa a vegades; les mestresses de casa agafen el carretó de la compra, i acaben a la perruqueria, abans de pujar a casa.

— No es pot anar a comprar! Tot és tant car! Estimat, m’he gastat tot el que portava, i encara he deixat a deure deu euros a la peixateria.

El marit content i enganyat, era tan maca la seva dona!, tan polida i arreglada!... Ella es treia deu euros de propina, per alguns altres capricis que poguessin venir.

Però aquest no era el cas de la senyora Clara, ella era viuda, jo no havia arribat a conèixer al marit, ni a les reunions de veïns, ni amb problemes, que sempre hi han a l’escala.

Havia dit, que la meva sensibilitat havia quedat atrapada en la regatera que feien les dues natges, d’aquell cul generós?

No hi ha cosa més terrible que et pugui passar allò i tinguis la mirada d’ella clavada al mirall, on esteu els dos reflectits.

Hauries d’estar en un perfecte repòs. Però, allò es movia!

L’ascensor no era precisament dels més nous de la ciutat!

Jo ja notava els moviments que allò feia, però ella també!

Si em mirava al mirall, només sabia veure la meva cara vermella, com un perdigot.

La suor freda, em va començar a perlejar el front.

Heu pensat mai amb el llarg que pot arribar a ser un trajecte d’ascensor, en aquestes condicions?

Però a vegades, aquestes circumstàncies no ho són tot... el més terrible que us pot passar, perquè després del sotrac que fa el mitjà de locomoció quan s’atura al pis corresponent, hi ha el que representa sortir del fatídic mitjà.

— Esperi’s que sortiré jo, si no d’aquí no en sortim ningú.

Au, tira marxa enrere, amb el refrec evident que això comporta.

Si l’ascensor és d’obertura completa com acostumen a ser modernament, l’evacuació podríem dir que es automàtica, però no sempre es així.

Si has ocupat tot l’espai cúbic, com era el cas i les portes són del tipus antic que s’obren endins, la cosa ja supera la tragicomèdia.

— A veure senyora Clara tiri’s un xic a la dreta sinó, no puc obrir la porta.

— Potser ens haurem de quedar aquí dintre.

A sobre! Si la senyora té esquitxos de conyeta encara és més difícil.

— Si, dona ja ho veurà... No ens posem nerviosos. L’hauré de estrènyer una mica.

— Estrenyi! Estrenyi!

— És que si no...

— No em sentia tan ben comprimida, des que el marit...

— Només faltava aquesta!

Potser si m’acotava una mica podria tenir un xic d’espai passant el cap, per la regió lumbar, amb la cara fregant l’alçada de la columna.

Aquesta posició t’apropa perillosament a la regió on l’esquena perd el seu nom.

Si s’està comprimit com estàvem, fer una mica de força, a vegades... si, a vegades succeeix! Silenciós... però va succeir!.

Els narius demanen una sortida urgent de la situació, el perfum t’envaeix. La porta mig oberta sense acabar de fer-ho, prement l’esquena, la regatera ufanosa allà davant, sense poder acabar de tombar la cara, la suor ja no era freda, si no calenta, i molt calenta.

La sensibilitat havia abandonat el seu lloc, però el nas substituí plenament l’espai.

És llavors, que a més de la suor d’angúnia, els ulls decideixen actuar per el seu compte, omplint les conques, de llàgrimes, ja no veus res, sols la boira, o el vidre entelat de les ulleres.

Llavors pots pensar que tot està perdut. Penses on carai he posat el mòbil? Trigaran massa els bombers?

Cal obrir l’altre fulla de la porta, per posar un peu cap aquell cantó, i alliberar la tensió. Si!, tens la solució, però el difícil és posar-ho en pràctica.

Els minuts passen i la situació es anguniosa, l’aire irrespirable, i la tragèdia comença a perfilar-se, especialment quan comences a sentir que algú està cridant.

— Ascenssooor!

Mai hauria pensat que en fos capaç!

Vaig empènyer amb totes les forces, el cul de la senyora. Penetrat per el meu nas, no era cap cosa fàcil.

El soroll amb va ensordir, i l’airet sortint directament a l’olfacte m’ofegà.

Un peu fora, ja no podia ser tant difícil. Però acotat com estava tenia poc angle de maniobra, calia posar-me dret per poder passar el genoll, no havia de ser tant difícil... el nas arrossegà la part de faldilla amunt, havia de fer-ho. I de sobte la incomprensió.

— Però, què fa?...  Socors! Amb volen violar!

Violar?

— Que carai!  Senyora! Posi la cama cap a l’altre cantó o d’aquesta no en sortirem!

— Pep?  Que són aquets crits? Ets tu?

El que em faltava, la meva estimada senyora, que no sé per quins setze ous va sortir a l’escala.

Certament que el crit de socors que va emetre la senyora Clara, va ser clarament audible a tota la finca.

Primer va ser algun dels veïns del replà.

— A veure, vostè giri la cama... (Aquell que tot ho sap)

— No, la senyora que intenti passar el carro... (L’altre sapiens.)

Mentrestant jo amb les faldilles de la senyora, per damunt del nas i les seves natges escalfant-me la cara.

Faltava el senyor Fidel, vaig sentir les seves mans a la meva esquena. Empenta definitiva.

Jo no soc precisament un fideu, per el contrari la cosa també hauria estat més fàcil, vaig sentir un cert alliberament en la meva panxa, i un “raac” escruixidor en la vora dels pantalons, tot s’alliberava, el senyor Fidel es tirava enrere. La costura dels pantalons, havia alliberat tensions.

Un llampec de pensament, em va fer maleir l’haver-me posat aquells calçotets de Nadal, ple de cors vermells, devia estar un xic ridícul, encara que en el seu moment vaig estar molt content del detall de la meva esposa. Va ser un Nadal aquell, que encara el recordo, vam fer tard al dinar dels seus pares... ben contents! i tots preguntant el perquè arribàvem tard.

Però ara la circumstància era diferent, s’havia alliberat un cert volum que em permetia caure de cul aterra,  puig els peus no els podia moure.

L’aire de l’escala formant una xemeneia de ventilació es un gran ressort per segons quines circumstàncies, el que permet que altres, com el senyor Fidel i el de la segona porta, agafant els meus braços em van treure arrossegant el meu cul, per el replà de l’escala. La senyora Clara va poder sortir molt tibada, tirant-se la faldilla avall amb cara llarga, culpant a tots els presents de la insòlita circumstància.