Ajaçat mirant el cel,
on els estels
parpellegen
amb esplendor.
En la perspectiva
dels anys llunyans
retrobo en el passat,
allò, que sols aquell
qui ha dormit
sota els estels,
en una serena nit
d’octubre.
Sols el qui ha sentit
el remor del toixó,
el soroll de l’aigua,
incansable,
el vent fugisser
arrapant-se a les branques,
el batec d’ales de l’òliva
llançant-se sobre la presa.
Sols el qui ha sentit
el cant del grill,
persistent,
que dóna la mida
al silenci,
sols el qui ha sentit
el batec del seu cor,
per una remor desconeguda.
Sols el qui ha caminat,
en la nit profunda
sota un cel ple d’estrelles,
sols el qui ha sentit
el murmuri del vent,
sols el qui ha sentit
la por del silenci
ple de sorolls.
No l’hi calen altes muntanyes,
sols el bategar del cor,
sols els estels de la nit,
sols l’olor de la palla mullada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada