EL PIANO ENAMORAT (5a PART)

EL FANTASMA.

Els ulls s'apagaven. Sentia com si quelcom sortís d'ella, com si s'escapés del seu interior. La Lluna, en el firmament, era plena.

Els lladrucs, a poc a poc, s'apagaven i una certa pau anava omplint la seva ànima. No sentia res, sols una insistent melodia que venia d'aquell punt de l'horitzó. Un punt de llum blanca que anava creixent i embolcallant-ho tot.

No en va ser conscient, però semblava que aquell dit es movia a ritme de la música. No sentia lladrucs. La llum intensa semblava apagar-se. On era? Ja no hi havia pedra que aturés la caiguda del seu cos. Semblava haver volat... Tot era imprecís, estrany.

Aixecà uns centímetres el tamboret, les seves mans acariciaven el teclat tan estimat.

El piano va vibrar. Els vidres del terra brillaven amb la llum d'aquella lluna plena. La cortina voleiava amb l'aire que va omplir el lloc. Fins i tot, semblava que es volia emportar tota aquella pols acumulada. La partitura del terra va fer més paleses les notes que un dia van ser escrites en el pentagrama.

Una aranya peluda es va amagar en aquell forat de la fusta, ben a prop de la corda, que vibrava amb el cop del martellet. L'aranya no se sentia trista ni ofesa... La noia era de nou allà, teclejant el piano.

Tot el mitja cua semblava redreçar-se. Potes fermes. La fusta començava a brillar de nou, com en els vells temps. 

La melodia s'escampava des de la malmesa finestra, per aquell carreró. La ciutat no era lluny. Les xemeneies deixaven anar el fum de les llars.

Els camps de deportats quedaven lluny... En la foscor del temps, de les consciències. Mentrestant, un noi acabat d'arribar del front, sentia aquella melodia de pau, assegut davant del seu piano.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (3a PART)

LA POR.

La solitud d'aquell lloc es va veure trencada per aquella presència. Era una figura transparent, etèria. Semblava no caminar, suspesa a escassos centímetres del terra. Tot i això, avançava cap aquell piano.

El mitja cua va tenir un ensurt.

La peluda va córrer immediatament, tan ràpid com li permetien les vuit potes que l'aferraven a la corda del do menor. Allà, en aquell forat de l'estructura de fusta, hi trobaria un espai, prou segur, on amagar-se.

¿Què passava? Tant de temps, de silenci i solitud! Qui gosava trencar aquell estat?

La noia havia estat presa per aquells soldats. Potser no els agradava la melodia que estava tocant en aquell moment.

Els plors silenciosos, lliscant galtes avall, semblaven altres melodies que es confonien amb queixes i plors d'altra gent.

Aquell camió en el qual l'havien fet pujar, hi feia fred. Ella tenia fred. Un fred de por. On se l'emportaven? Potser aniria al lloc on, dies abans, havien portat als seus pares?

Sentia la fresa i la por de la soledat sense els seus. La fresa i la por d'aquella arma del soldat, que restava a escassos centímetres del seu cap. El mirava.

Ell estava espantat. Potser tan espantat com ho estava ella. Estirà la mà i agafà la del noi. El soldat es va sorprendre, desfent-se'n.

Aquella cria! No feia més que plorar i mirar-lo, callada. Va moure l'arma que va tornar a apuntar aquell cap, just al costat d'aquella trena rossa. No semblava jueva.

El gest dubitatiu del soldat va creuar la seva fisonomia. Era un bon noi. Segur que, potser, a casa seva també tocava el piano.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (2a PART)

EL PIANO.

Aquell dia va ser l'últim que vaig notar els seus dits a les meves tecles.

—Estàs enamorat d'ella.

—Em fa pena. Ella pujava, acaronava les meves tecles i jo m'hi sentia bé, mentre ella tocava.

Però jo, havia d'estar en un racó... tota la meva teranyina vibrava. Se'm trencava. Era interminable la feina per refer la meva obra.

—No havies de ser aquí.

—No creguis. També em va fer pena quan se l'emportaven.

—Els humans tenen coses inversemblants.

La van baixar per l'escala arrossegant sense tenir en compte els seus plors..., les seves paraules.

—Jueva! Jueva! —Repetien, mentre ella relliscava uns quants graons per l'empenta que aquells l'hi donaven.

—Tu vares poder marxar escales avall i veure el que va passar...

—Seguint–la a ella.

—Però vas tornar.

—Havia vist prou. M'hauria agradat que la meva mida, fos molt més gran.

—Què n'hauries fet?

—Poca cosa. Ho sé! Però, com a mínim, aquells haurien tingut uns dies de mal aire amb el verí que els hi hauria pogut inocular.

—Encara sento aquelles melodies...

—No són veritat...

—No! Ho sé! Sento quelcom a les meves fibres.

—Fibres? A tu i a mi ja no ens en queden. Són gastades.

—Som trastos vells!

—Calla! Sento quelcom especial... No sé què tinc!

Era com si, de sobte, s'hagués fet de nit. La llum ja no entrava per la deteriorada finestra. Els trossos del terra havien deixat de brillar... Un silenci, estrany, havia esdevingut.

Gorka Bas^®. 2018.

Crispí. El fantasma, el capitài la Gisela. (2a. part)

Crispí. El fantasma, el capità i la Gisela. (2a. part)

Freqüentment em preguntava, si va ser voluntat del capità el fet d'obrir la porta, i deixar al castell... Perquè ho va fer?

Per fugir d'aquesta presó en què havien estat tancats?

Jo havia de donar un càstig exemplar, a aquell lladre de capità.

Però en trobar mig oberta aquella porta, em va fer posar molt nerviós. Em va deixar ben espantat. Vaig apressar-me a tancar-la.

Què m'havia mogut a fer-ho? Aaah...! El capità no havia merescut altra cosa. M'havia pres la Gisela.

Era realment empipador, quan ens creuaven per algun dels passadissos, haver de veure com ella mostrava la seva tendresa pel capità i, en canvi, el menyspreu per mi.

És clar que érem fantasmes i havíem transcendit a un altre nivell. Un nivell en el qual ens havíem de comportar eternament... Una eternitat en què no podria suportar veure com aquella dona, actualment translúcida i a la que havia estimat en vida, ara mostrava aquella indiferència per mi.

Malgrat tot no pensava que tancant aquella porta la fes fora a ella.

Tampoc estava segur de desfer-me definitivament del capità.

Al cap i a la fi, era un fantasma com jo mateix que podia travessar portes i parets, per molt gruixudes que fossin. Però no pensava que també feia fora a l'estimada Gisela.

A partir d'aquell dia no els vaig poder trobar, ni al capità, ni a ella. A totes les estances i racons del castell.

Ja feia molts anys em vaig envalentir, per esbrinar que és el que havia passat...! No volia saber, no estava preparat pel pitjor.

On era la Gisela?

Vaig baixar a les masmorres, per veure expressament si aquells dos esquelets, continuaven en el seu lloc... No! Els grillons eren buits... era una mostra de la transformació que havien sofert. Vaig entrar a la masmorra, la meva condició de fantasma, i l'orgull ferit, no m'havien permès fer aquell pas, però vaig poder comprendre definitivament el que havia fet.

Ara, tot eren records. De temps i temps. Ara, tot era allà. Tancat en aquells murs, amb els dubtes que em donaven... Aquell turment etern...

Quan més capficat estava en els meus pensaments, vaig sentir les pessigolles.

Em vaig girar apressadament. L'aranya, vella i lletja, havia llençat un dels seus fils enganxifosos, que en girar-me se m'havien penjat del nas.

—Maleïda aranya! Estic tip de trobar-me les teves teranyines a la cara, quan vaig amunt i avall. —vaig exclamar empipat.

—T'atreveixes a maleir-me...? A hores d'ara ja hauries d'estar acostumat...

—Faig el cor fort però, quan et veig de cara, em fas una certa basarda.

—No et puc fer res...! No pateixis, no et faré cap mal.

—La punyeta em fas!

—Podria teixir una tela tan forta, que no en poguessis sortir...

—Ja te'n guardaràs prou! Tinc molts altres mitjans.

—Ja saps que a l'hora d'espantar a la gent, sóc un perfecte complement per a tu. La gent s'enganxa amb els meus fils...

—Però tu què en treus?

—Molt! Hi ha gent que en entrar per la porta gran, els segueixen mosques i altres insectes o animalons de tota mena, que representen menjar per a mi. No veus el grassonet que estic? A més, m'agrada fer-te la punyeta.

—Ets un paràsit...

—No m'insultis. No sóc cap paràsit. Sóc una aranya, tant fantasma i vella com tu.

—Si jo t'expliqués...

—Mira, ara deixem-ho... Jo me'n vaig a dormir una mica... però tu no vinguis...! M'empipa quan et deixes anar des de dalt del dosser, fins a tocar-me el nas.

—Tens pessigolles?

—Sí! Em fas pessigolles...!

—Però ara..., tens coses ben estranyes!... Què hi fas aquí palplantat davant d'aquesta porta?

—La veritat és... que no ho sé.

—No ho vols saber! El teu orgull t'ha tancat tot raonament... Vols fer com el vell capità? Què et penses que així tornarà la Gisela?

—Sortint de tu aquest nom em fa mal... És veritat que va sortir per aquesta porta?

—I... Encara no ha tornat... El vell capità enyorava el mar...! Jo el volia seguir, saps? És el meu secret, però jo estimava al capità!

—Tu?

—Sí. Jo hauria marxat amb ell. Fins i tot em vaig amagar en una de les seves corretges, però de res em va servir... La Gisela, sempre la Gisela...! L'espantaven les aranyes... No em va caure mai bé aquella dona... vaig tenir la desgràcia, o pot ser la sort, que em va veure de seguida, doncs potser llavors jo hauria estat un bon menjar per aquells peixots. Saps què et dic? Hi ha massa aigua en el mar!

—Parla'm de la Gisela, jo la vaig estimar...

—Prou que ho sé... Tots estaven enamorats de la Gisela. Haig de reconèixer que era tota una dama, molt bonica, encara que jo no sóc qui millor ho pugui dir.

—Què va passar?

—No et facis l'innocent...! Pots contar... el que acostuma a passar en aquests casos.

—I què és el que acostuma a passar en aquests casos?

—Sembla estrany que siguis un fantasma. Potser per això no pots pensar més enllà. Ets un marit gelós i malcarat, amb el que ningú volia tenir res a veure. La Gisela era una dona boniqueta... el capità un fadrí eixerit. En el castell, hi ha moltes cambres amagades.

—Sí, era la meva tragèdia...

—Es van enamorar. La cosa va durar... No ho recordes? Però, aquell dia... això ho hauries de saber prou bé, no et refiaves de ningú. Els vas vigilar i quan vares tenir la certesa, vas fer tancar al capità a la masmorra, deixant-lo a pa i aigua.

—Però ella, no!, ella havia de restar al castell.

—Se't va escapar de les mans... Ella va protestar molt i va dir que si no alliberaves al capità de la cel·la, es tancaria amb ell. No t'ho vares creure, però així ho va fer.

—No havia d'haver-ho fet... Jo l'estimava.

—Sí, tu l'estimaves, això ho has repetit fins a la sacietat, des de llavors... però la teva mentalitat...! Et pensaves ser qui sap què! Allò et va ofuscar, no podies pensar...! Amb un règim com aquell, només a pa i aigua, poc van durar... Havies de fer com jo... Jo m'ho feia venir bé, saps? Jo estimava al capità i aquella Gisela em queia molt malament.

—Tu vas tenir res a veure?

—No!, però no va ser per falta de ganes.

—Podríem fer una segona part! M'està entrant una son...!

—A tu el que t'ha passat... Sempre veus només allò que t'interessa veure.

—He dit que ho deixem!

—Però el que ve és molt interessant....

—Un altre dia! M'ho expliques un altre dia.

—Però, no!, ara ho tinc tot al pap! Deixa'm continuar, és el tros que més m'agrada.

—Prou!

—Res de prou!

—Què fas?

—Apoderar-me de la teva orella ara. No podràs deixar d'escoltar-me... Saps una cosa? Jo vaig estar en els últims moments del capità i de la Gisela, quan el vaixell va arribar al fons del mar. Els dos amants em feien enveja. Jo estava amb el capità, però aquells peixots em van mirar molt malament. Sempre he estat grassoneta i, qui sap, que es devien pensar en veure'm. Així és que, apel·lant la meva constitució d'aranya fantasma, vaig preferir materialitzar-me fora del vaixell. Em va costar, ja que estàvem un xic allunyat de la terra ferma. Em va fer falta recordar tots els meus coneixements de segles d'existència.

-I què va ser de la Gisela?

—Els dos enamorats van quedar allà, fortament abraçats, en aquell vaixell enfonsat en el mar. Pot ser que encara siguin els fantasmes del vaixell. Veus? Tants esforços, tant patir i ni un ni l'altre podem gaudir d'un futur amb esperança. 

Tot i que la nostra és una vida eterna.

                                            Gorka Bas 2017