EL FANTASMA.
Els ulls s'apagaven. Sentia com si quelcom sortís d'ella, com si s'escapés del seu interior. La Lluna, en el firmament, era plena.
Els lladrucs, a poc a poc, s'apagaven i una certa pau anava omplint la seva ànima. No sentia res, sols una insistent melodia que venia d'aquell punt de l'horitzó. Un punt de llum blanca que anava creixent i embolcallant-ho tot.
No en va ser conscient, però semblava que aquell dit es movia a ritme de la música. No sentia lladrucs. La llum intensa semblava apagar-se. On era? Ja no hi havia pedra que aturés la caiguda del seu cos. Semblava haver volat... Tot era imprecís, estrany.
Aixecà uns centímetres el tamboret, les seves mans acariciaven el teclat tan estimat.
El piano va vibrar. Els vidres del terra brillaven amb la llum d'aquella lluna plena. La cortina voleiava amb l'aire que va omplir el lloc. Fins i tot, semblava que es volia emportar tota aquella pols acumulada. La partitura del terra va fer més paleses les notes que un dia van ser escrites en el pentagrama.
Una aranya peluda es va amagar en aquell forat de la fusta, ben a prop de la corda, que vibrava amb el cop del martellet. L'aranya no se sentia trista ni ofesa... La noia era de nou allà, teclejant el piano.
Tot el mitja cua semblava redreçar-se. Potes fermes. La fusta començava a brillar de nou, com en els vells temps.
La melodia s'escampava des de la malmesa finestra, per aquell carreró. La ciutat no era lluny. Les xemeneies deixaven anar el fum de les llars.
Els camps de deportats quedaven lluny... En la foscor del temps, de les consciències. Mentrestant, un noi acabat d'arribar del front, sentia aquella melodia de pau, assegut davant del seu piano.
Gorka Bas®. 2018.
Gorka Bas®. 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada