LA POR.
La solitud d'aquell lloc es va
veure trencada per aquella presència. Era una figura transparent, etèria.
Semblava no caminar, suspesa a escassos centímetres del terra. Tot i això,
avançava cap aquell piano.
El mitja cua va tenir un ensurt.
La peluda va córrer
immediatament, tan ràpid com li permetien les vuit potes que l'aferraven a la
corda del do menor. Allà, en aquell forat de l'estructura de fusta, hi trobaria
un espai, prou segur, on amagar-se.
¿Què passava? Tant de temps, de
silenci i solitud! Qui gosava trencar aquell estat?
La noia havia estat presa per
aquells soldats. Potser no els agradava la melodia que estava tocant en aquell
moment.
Els plors silenciosos, lliscant
galtes avall, semblaven altres melodies que es confonien amb queixes i plors
d'altra gent.
Aquell camió en el qual l'havien
fet pujar, hi feia fred. Ella tenia fred. Un fred de por. On se l'emportaven?
Potser aniria al lloc on, dies abans, havien portat als seus pares?
Sentia la fresa i la por de la
soledat sense els seus. La fresa i la por d'aquella arma del soldat, que
restava a escassos centímetres del seu cap. El mirava.
Ell estava espantat. Potser tan
espantat com ho estava ella. Estirà la mà i agafà la del noi. El soldat es va
sorprendre, desfent-se'n.
Aquella cria! No feia més que
plorar i mirar-lo, callada. Va moure l'arma que va tornar a apuntar aquell cap,
just al costat d'aquella trena rossa. No semblava jueva.
El gest dubitatiu del soldat va
creuar la seva fisonomia. Era un bon noi. Segur que, potser, a casa seva també
tocava el piano.
Gorka Bas®. 2018.
Gorka Bas®. 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada