EL PIANO ENAMORAT (5a PART)

EL FANTASMA.

Els ulls s'apagaven. Sentia com si quelcom sortís d'ella, com si s'escapés del seu interior. La Lluna, en el firmament, era plena.

Els lladrucs, a poc a poc, s'apagaven i una certa pau anava omplint la seva ànima. No sentia res, sols una insistent melodia que venia d'aquell punt de l'horitzó. Un punt de llum blanca que anava creixent i embolcallant-ho tot.

No en va ser conscient, però semblava que aquell dit es movia a ritme de la música. No sentia lladrucs. La llum intensa semblava apagar-se. On era? Ja no hi havia pedra que aturés la caiguda del seu cos. Semblava haver volat... Tot era imprecís, estrany.

Aixecà uns centímetres el tamboret, les seves mans acariciaven el teclat tan estimat.

El piano va vibrar. Els vidres del terra brillaven amb la llum d'aquella lluna plena. La cortina voleiava amb l'aire que va omplir el lloc. Fins i tot, semblava que es volia emportar tota aquella pols acumulada. La partitura del terra va fer més paleses les notes que un dia van ser escrites en el pentagrama.

Una aranya peluda es va amagar en aquell forat de la fusta, ben a prop de la corda, que vibrava amb el cop del martellet. L'aranya no se sentia trista ni ofesa... La noia era de nou allà, teclejant el piano.

Tot el mitja cua semblava redreçar-se. Potes fermes. La fusta començava a brillar de nou, com en els vells temps. 

La melodia s'escampava des de la malmesa finestra, per aquell carreró. La ciutat no era lluny. Les xemeneies deixaven anar el fum de les llars.

Els camps de deportats quedaven lluny... En la foscor del temps, de les consciències. Mentrestant, un noi acabat d'arribar del front, sentia aquella melodia de pau, assegut davant del seu piano.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (3a PART)

LA POR.

La solitud d'aquell lloc es va veure trencada per aquella presència. Era una figura transparent, etèria. Semblava no caminar, suspesa a escassos centímetres del terra. Tot i això, avançava cap aquell piano.

El mitja cua va tenir un ensurt.

La peluda va córrer immediatament, tan ràpid com li permetien les vuit potes que l'aferraven a la corda del do menor. Allà, en aquell forat de l'estructura de fusta, hi trobaria un espai, prou segur, on amagar-se.

¿Què passava? Tant de temps, de silenci i solitud! Qui gosava trencar aquell estat?

La noia havia estat presa per aquells soldats. Potser no els agradava la melodia que estava tocant en aquell moment.

Els plors silenciosos, lliscant galtes avall, semblaven altres melodies que es confonien amb queixes i plors d'altra gent.

Aquell camió en el qual l'havien fet pujar, hi feia fred. Ella tenia fred. Un fred de por. On se l'emportaven? Potser aniria al lloc on, dies abans, havien portat als seus pares?

Sentia la fresa i la por de la soledat sense els seus. La fresa i la por d'aquella arma del soldat, que restava a escassos centímetres del seu cap. El mirava.

Ell estava espantat. Potser tan espantat com ho estava ella. Estirà la mà i agafà la del noi. El soldat es va sorprendre, desfent-se'n.

Aquella cria! No feia més que plorar i mirar-lo, callada. Va moure l'arma que va tornar a apuntar aquell cap, just al costat d'aquella trena rossa. No semblava jueva.

El gest dubitatiu del soldat va creuar la seva fisonomia. Era un bon noi. Segur que, potser, a casa seva també tocava el piano.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (2a PART)

EL PIANO.

Aquell dia va ser l'últim que vaig notar els seus dits a les meves tecles.

—Estàs enamorat d'ella.

—Em fa pena. Ella pujava, acaronava les meves tecles i jo m'hi sentia bé, mentre ella tocava.

Però jo, havia d'estar en un racó... tota la meva teranyina vibrava. Se'm trencava. Era interminable la feina per refer la meva obra.

—No havies de ser aquí.

—No creguis. També em va fer pena quan se l'emportaven.

—Els humans tenen coses inversemblants.

La van baixar per l'escala arrossegant sense tenir en compte els seus plors..., les seves paraules.

—Jueva! Jueva! —Repetien, mentre ella relliscava uns quants graons per l'empenta que aquells l'hi donaven.

—Tu vares poder marxar escales avall i veure el que va passar...

—Seguint–la a ella.

—Però vas tornar.

—Havia vist prou. M'hauria agradat que la meva mida, fos molt més gran.

—Què n'hauries fet?

—Poca cosa. Ho sé! Però, com a mínim, aquells haurien tingut uns dies de mal aire amb el verí que els hi hauria pogut inocular.

—Encara sento aquelles melodies...

—No són veritat...

—No! Ho sé! Sento quelcom a les meves fibres.

—Fibres? A tu i a mi ja no ens en queden. Són gastades.

—Som trastos vells!

—Calla! Sento quelcom especial... No sé què tinc!

Era com si, de sobte, s'hagués fet de nit. La llum ja no entrava per la deteriorada finestra. Els trossos del terra havien deixat de brillar... Un silenci, estrany, havia esdevingut.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (1a PART)

EL PIANO ENAMORAT


Era vell. Un mitja cua, l'hi deien. Ja havia perdut la noció del temps que estava allà. Sempre en aquella habitació, amb aquells cortinatges que deixaven entrar just la llum de l'exterior. Aquí potser s'escauria més dir del carrer, però és que aquella finestra no donava al carrer. El que es podia veure des d'aquella finestra, quan no estava tancada, era un carreró estret, ombrívol, que donava a un pati on s'amuntegaven les coses més inútils que s'hi poden trobar.

Algú desaprensiu ja feia temps que, potser per estar cansat de no fer res, llençà una pedra trencant el vidre de la dreta que, esmicolat com havia quedat, restava en el terra omplint-se de pols.

Aquell era un dia qualsevol i el vell piano es disposà a passar-lo el millor possible.

I el millor possible era l'avorriment.

Certament, desitjava que passés alguna cosa. Feia temps que ningú no acariciava les seves tecles i això li donava un enyor que s'hauria fet palès si algú el volia tocar després de tant de temps.

Avui estàs trist... —La veu de la 'potes llargues' sonà des de les cordes on s'hi havia fet el seu lloc.

—No ho puc negar. Des que la nena va marxar de casa, la tristor ha esdevingut per a mi una constant. M'agradaria que algú polsés una tecla, per tal que el martell fes dringar una corda.

—És igual quina sigui?

—Per recordar els vells temps... em seria ben bé igual.

—Saps a quina corda estic —va dir l'aranya.— No la facis sonar... A part de fer-me caure, seria la fi per mi.

—No hauries d'estar aquí.

—A tu, tant et fa!

—Ets peluda.

—I...

—No m'agrades.

—Tu tampoc a mi, i m'aguanto.

—Estàs en una nota que m'agrada...

—Ja volia dir jo... avui ets capaç de jugar-me-la.

Després d'un silenci, el mitja cua sospirà pensant en aquells dies de glòria. Aquells dies en què la nena pujava a l'habitació tancada, s'asseia en aquell tamboret, ajustava la seva alçada i, molt lentament, posava els dits sobre les tecles. 

Temps enrere, encara hi desplegava aquella partitura que ara era a terra, plena de pols i mig rebregada, tal com havia quedat en la caiguda, aquell últim dia.

Aquell últim dia en què les persones estranyes van entrar a l'habitació, van agafar la nena entre dos i se la van emportar escales avall. La nena plorava...

Continuarà.

Gorka Bas^®. 2018.