Va mirar per la
finestra. La foscor de l’indret absorbia la poca claror de la Lluna entre
boires.
Estava acostumada
a aquell silenci, i no tenia notícia que a la carretera més propera hi
tinguessin que fer alguna obra de reparació. De totes maneres la carretera més
propera era darrera del turó, no hi podia arribar cap soroll.
La masia estava
aïllada. Massa aïllada, li havia advertit la seva amiga del poble. La Irene
sempre li havia retret que es quedés sola en aquella masia, per molt que hagués
estat dels pares i on hi havia viscut tota la vida.
—Tant sols haver
de passar pel camí del cementiri, –havia comentat la Irene–, em faria
esborronar.
— Al cementiri
només hi ha morts, –havia replicat l’Adela–.
Tot semblava
tranquil. S’entornà al llit.
La son semblava
volgué apoderar-se de les seves parpelles.
De nou sonà un fort
cop... On? On s’hi sentia aquell soroll? Quant de temps havia passat?
Aquell cop no
havia estat tant suau i persistent, havia estat tan fort i sec que la va despertar
amb un ensurt. En un acte reflex, va encendre el llum, tot era en ordre. Per la
finestra, ja no entrava la llum de la Lluna. Va apagar el llum i es va apropar
a la finestra.
S’havia girat un
xic d’aire. L’om de la vora del camí brandava les branques, cap a un cantó i
cap a l’altre. Els pollancres de
la riera que passava més enllà, restaven encara il·luminats per la blavosa llum
de la Lluna.
Era estrany. No
es movien…
Si les branques
de l’om es movien pel vent, com podia ser que els pollancres, restessin quiets?
Normalment era a l’inrevés. La mica d’aire que corria prop de la masia sempre
es detectava primer als pollancres que a l’arbre més proper, malgrat que era el
primer en quedar totalment immers en la foscor, per la posició del turonet del
darrera, i del volum físic de la mateixa construcció de la casa, que amagava la
claror de la Lluna. Ben segur que en aquella hora tota la claror d’aquesta, es
filtrava per la petita finestra del bany i la gran obertura del paller.
Moltes vegades en
que no podia dormir, pujava al paller, s’estirava a la palla escampada pel terra,
i contemplava la lluna embadalida, tot fent volar la imaginació.
Moltes de les
histories, havien sortit d’una nit d’insomni, veient la clara lluna dominant la
nit.
Es va quedar una
bona estona parant l’oïda amatent a qualsevol soroll que es pogués sentir.
Res! El silenci semblava
haver cobert totes les ombres de la nit.
Fins i tot va
baixar a la planta baixa… Tot era tancat i ben tancat.
No obstant en
tornar a l’habitació la sensació de que alguna cosa estranya passava no la
deixava tranquil·la.
Tota aquella
obertura!... potser havia entrat una òliba cercant un ratolí.
L’Adela estava
acostumada a la soledat del camp i la quietud de la nit. S’agità de nou al
llit. I tornà novament el soroll, un cop fort. Hauria de donar la raó al seu germà
partidari de tancar aquell gran finestral.
Va anar al bany.
Per la finestra, la lluna, en el seu màxim esplendor… uns núvols prims
enteranyinaven, l’àurea de claror d’aquesta. Una nova historia va començar a
plantejar la seva imaginació.
Sentia necessitat
d’escriure, va anar a l’habitació que tenia habilitada per estudi. La claror de
la pantalla de l’ordinador atenuava la foscor de l’estància. S’havia deixat
l’ordinador engegat? No era gens habitual en ella.
A mida que es va
anar acostant, s’adonà que alguna cosa passava. Un text a mig escriure... i les
lletres anaven sorgint amb fluïdesa, com si alguna mà invisible l’anés
teclejant.
En un principi es
va espantar.
Internet!, segur
que algun text estava entrant per Internet. s’acostà a la pantalla, la connexió
era tancada i el text anava sorgint.
Amb una certa
angunia va començà a llegir.
“Ara fa molts anys. El camí era fosc. La
Lluna encara no s’havia mostrat plena i el núvol dominava sobre els estels.
Tenia por! Per què? No ho sabria dir, vaig apressar el pas, de sobte m’havien
entrat unes ganes boges d’arribar a casa, ben segur, allà hi trobaria la
tranquil·litat que s’havia escapat de la meva ànima.
Havia fet el camí, infinitat de vegades.
Quina era aquella intranquil·litat que m’agafava de cop i volta?
Per la baixada de can Cabre, vaig estar
temptada de córrer fins a l’altre cantonada, on l’única llum d’aquella bombeta,
podia donar un xic de tranquil·litat al pensament desorbitat.
Va ser de cop, sense adonar-me, ni de
com ni de on, va sortir aquella silueta, que s’abrandava sobre meu. Em vaig
sentir alçada, empesa vers aquell marge de pedra.”
L’escriptura
havia parat. Com si l’escriptor medités la continuació. El cor de l’Adela
s’agitava convulsivament. Va esperar una estona, no podia deixar de mirar la
pantalla que restava silenciosa.
Què estava
passant? Qui podia haver entrat a l’ordinador? I com? Qui estava escrivint en
aquella pàgina en blanc?
“Em va violar... Vaig sentir-me llençada
a l’altre cantó del marge de pedra, amb feien mal tots els ossos, semblava que
els meus crits no els sentia ningú.
La proximitat d’aquella cara em cremava,
com un foc intens, que cerqués els meus llavis, les meves parpelles.
No sé el que va durar aquell turment,
vaig perdre tota noció del que m’envoltava, sols una cremor interior, i després
el vuit absolut.
Quan el sol va fer-me pessigolles a la
cara, el meu cos va semblar reviscolar- El just per adonar-me d’on era.
Estirada al mig d’aquells esbarzers, les
punxes s’endinsaven en la meva pell. Les cames estaven sagnant. Quant més em
movia mes s’endinsaven en la carn… traient les forces d’on vaig poder, vaig
cridar.
Quan temps? No ho sé, ni ho vaig saber
mai.
El tractor devia d’estar mol a la vora,
podia sentir el soroll.
Recordava de la nit, que anava per el
poble… era en un carrer… La baixada de can Cabre. I ara? On era ara?
El soroll d’aquell motor era cada cop més
proper, vaig intentar cridar més fort encara i, de sobte aquell animal,
ensumant les meves carns plenes de sang.
Cremades per el sol.
Aquell morro fred i humit, salvador…
Udol… Novament foscor…
De sobte, tot era clar. El llum fluorescent
sobre el meu cap.
Em feia mal tot el cos. Una estranya
ombra que s’apropava i s’allunyava...
– Es posarà be, però cal que reposi”
Ja no vaig tenir repòs. Mai més vaig
tenir repòs.
Desitjava el repòs, que ningú em donava…
– Mira-la... Ves a saber... Les coses no
passen perquè si... Si no es busquen...
El pont era allà... massa alt deien
uns... al capdavall, hi podia trobar el repòs."
