Adela o El misteri del PC (ve de la segona part)
Irene era funcionària a l’ajuntament del poble.
— Irene, maca, a l’arxiu municipal o a la parròquia o no sé on... podria trobar, alguna notícia que fes referència a suïcidis, en el pont gran?
— Què et vols dedicar a la novel·la negra?
— No, però he tingut una visió...
— Una visió? Ja estem, Adela! Si és el que jo he dit sempre, sola a la masia... Acabaràs malament!...
L’Adela no va voler explicar a la Irene el que li havia succeït aquella nit. Havia de poder trobar una explicació raonable o potser es començava a tornar boja. Qui sap si la Irene al cap i a la fi tindria raó. Encara s’escruixia quant pensava en l’escriptura que anava sorgint de la pantalla, sense teclejar res, com si arribessin aquelles paraules del més enllà.
Una febre malaltissa s’havia apoderat d’ella. Havia començat per deixar l’ordinador en funcionament totes les nits. Se sorprenia moltes vegades, havent-se aixecat a altes hores, per anar a veure la pantalla. Res!... Què havia passat aquell dia? Quines circumstàncies s’havien donat?
Eren moltes les preguntes, que l'Adela es feia, quan pensava seriosament en aquell fet. Fins aquell dia que...
— Adela! Has rebut aquest comunicat.
L’Edu la va mirar un xic encuriosit o potser fins i tot alarmat.
— Adela no t’atreveixes?
Atrevir-se? No! No s’atrevia... Què volia aquell comunicant? Havien passat dies...
— Adela, té, –l’Edu l’hi allargà la nota– Et... passa alguna cosa?
L’Edu sempre tant pendent d’ella... Només una paraula: “Investiga”
Què havia d’investigar? La veritat es que ja en tenia prou amb trobar cada setmana el motiu literari, el conte ideal que pogués agradar a la majoria dels seus oients.
— Adela, t’envio un parell de dades, son dos casos, en que sembla que va quedar involucrat el famós pont.
La nota era de la Irene, directament al seu ordinador, per correu electrònic. L’Adela va imprimir l’escrit, de la seva amiga, i el va arxivar, obrint una carpeta en el mateix ordinador, amb el títol de MISTERIS. I convertit en dos arxius, els casos a que la Irene feia referencia.
Un, feia esment a un home, l’altre a una dona jove, d’uns vint-i-cinc anys, la mateixa edat d’ella. No hi constava cap nom, cosa que l’hi va estranyar.
Havien passat dies del comunicat de la Irene. Aquell dia tornava tard de la ciutat, havia estat parlant davant del micròfon molta estona. Era un conte una mica llarg, l’Adela ho reconeixia, però no es va limitar a l’esquema que havia previst, semblava com si les paraules fruïssin soles, sense haver-les pensat prèviament, tenia la necessitat de parlar, d’explicar...
L’Edu la mirava abstret des de la “peixera”. Abstret i una mica admirat... Admirava la capacitat d’improvisació que tenia la noia.
Mai ho havia volgut reconèixer, però l’Edu era el millor “fan” dels contes de l’Adela. Quan es va donar compte de l’hora, va fer un gest. Havien de tallar, s’havien allargat més del temps de que disposaven, i en tota l’estona ella seguia amb la seva historia...
“Anava per un carrer del poble. Era fosc i el vent era massa fort, casi s’enduia de costat al vianant que s’atrevia per aquell indret.Per un costat del carrer, edificacions. Per l’altre, la tàpia de pedres baixes que donava al camp. En aquell tros hi bufava el vent fort, molt fort. Ja havien dit per la ràdio que era un estat d’emergència, millor que la gent no sortís de casa.De sobte, aquella ombra en mig del carrer.Aquell om que movia les branques, amb fúria, empeses pel fort vent.
Es va pujar el coll de la jaqueta. Tenia fred.Havia deixat el cotxe a l’altre sortida del passatge per poder-se arribar a la biblioteca.Li havia entrat, de cop, la necessitat de parlar a la Irene, del que li havia passat.Encara no li havia explicat a ningú com, aquella nit, de cop i volta, l’ordinador s’havia posat en funcionament.Havia de fer una gran volta, per evitar aquell camí. Deixaria el cotxe a l’altre extrem de carreró. Era molt poc tros.Les branques de l’om brandaven, d’un a altre costat.Passaria ràpid.Va esquivar la primera, però quant pensava que ja l’havia passat, una segona branca li va donar un cop al cap que la va deixar sense sentit. No sabia com havia passat, li feia mal tot i, a més, sentia per tot el cos, allò que semblava enfonsar-se en la seva pell."
La humitat i fredor. De cop aquell nas fred que la tocava, després el lladruc del gos, ja no recordava res més.
Els llums fluorescents, a sobre el seu cap, l’ombra que s’atansava i tornava a retirar-se.
— Es posarà be, ha de tenir paciència.”
EPÍLEG:
La Irene va obrir el correu electrònic. Era estrany! Un correu de l’Adela! Com podia ser? Ella mateixa havia anat mesos enrere a l’enterrament de l’Adela.
Obria diàriament el correu, allò era totalment irregular. Com havia pogut quedar-se un correu retingut d’aquella manera?
L’Adela s’havia suïcidat, llançant-se daltabaix del pont gran. Havia estat hospitalitzada anteriorment, de petites agressions d’origen desconegut. La seva declaració mostrava símptomes de poca credibilitat, en que involucrava a un desconegut, que la va atacar i violar.
En l’informe mèdic pertinent, no hi constava cap prova de violació. La noia havia rebut un fort cop al cap, motiu probable que la va fer caure en mig d’uns esbarzers, possiblement per la falta de llum, en el carrer en que presumptament es van desenvolupar els fets. El més probable era que empesa pel fort vent que feia en aquell indret, va caure enmig de les espinoses plantes, amb les que s’havia fet multitud de ferides, lleus.
L’informe forense, tancava les seves conclusions, amb la creença que, el fet que es llences daltabaix del pont, es devia a un possible trastorn mental.
Mesos després, a la baixada de can Cabre, s’hi va tallar un om, que quedava massa al mig, a la vegada que l’ajuntament aprovava posar un segon llum, que completés al de la cantonada de la biblioteca.
FI.
Gorka
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada