Adela o El misteri del PC. (Segona part)

Adela o El misteri del PC (ve de la primera part)

Va mirar per la finestra. La foscor de l’indret absorbia la poca claror de la Lluna entre boires.

El soroll havia parat.

Estava acostumada a aquell silenci, i no tenia notícia que a la carretera més propera hi tinguessin que fer alguna obra de reparació. De totes maneres la carretera més propera era darrera del turó, no hi podia arribar cap soroll.

La masia estava aïllada. Massa aïllada, li havia advertit la seva amiga del poble. La Irene sempre li havia retret que es quedés sola en aquella masia, per molt que hagués estat dels pares i on hi havia viscut tota la vida.

—Tant sols haver de passar pel camí del cementiri, –havia comentat la Irene–, em faria esborronar.

— Al cementiri només hi ha morts, –havia replicat l’Adela–.

Tot semblava tranquil. S’entornà al llit.

La son semblava volgué apoderar-se de les seves parpelles.

De nou sonà un fort cop... On? On s’hi sentia aquell soroll? Quant de temps havia passat?

Aquell cop no havia estat tant suau i persistent, havia estat tan fort i sec que la va despertar amb un ensurt. En un acte reflex, va encendre el llum, tot era en ordre. Per la finestra, ja no entrava la llum de la Lluna. Va apagar el llum i es va apropar a la finestra.

Fora, tot era foscor.

S’havia girat un xic d’aire. L’om de la vora del camí brandava les branques, cap a un cantó i cap a l’altre. Els pollancres de la riera que passava més enllà, restaven encara il·luminats per la blavosa llum de la Lluna.

Era estrany. No es movien…

Si les branques de l’om es movien pel vent, com podia ser que els pollancres, restessin quiets? Normalment era a l’inrevés. La mica d’aire que corria prop de la masia sempre es detectava primer als pollancres que a l’arbre més proper, malgrat que era el primer en quedar totalment immers en la foscor, per la posició del turonet del darrera, i del volum físic de la mateixa construcció de la casa, que amagava la claror de la Lluna. Ben segur que en aquella hora tota la claror d’aquesta, es filtrava per la petita finestra del bany i la gran obertura del paller.

Moltes vegades en que no podia dormir, pujava al paller, s’estirava a la palla escampada pel terra, i contemplava la lluna embadalida, tot fent volar la imaginació.

Moltes de les histories, havien sortit d’una nit d’insomni, veient la clara lluna dominant la nit.

Es va quedar una bona estona parant l’oïda amatent a qualsevol soroll que es pogués sentir.

Res! El silenci semblava haver cobert totes les ombres de la nit.

Fins i tot va baixar a la planta baixa… Tot era tancat i ben tancat.

No obstant en tornar a l’habitació la sensació de que alguna cosa estranya passava no la deixava tranquil·la.

Al paller!

Tota aquella obertura!... potser havia entrat una òliba cercant un ratolí.

L’Adela estava acostumada a la soledat del camp i la quietud de la nit. S’agità de nou al llit. I tornà novament el soroll, un cop fort. Hauria de donar la raó al seu germà partidari de tancar aquell gran finestral.

Va anar al bany. Per la finestra, la lluna, en el seu màxim esplendor… uns núvols prims enteranyinaven, l’àurea de claror d’aquesta. Una nova historia va començar a plantejar la seva imaginació.

Sentia necessitat d’escriure, va anar a l’habitació que tenia habilitada per estudi. La claror de la pantalla de l’ordinador atenuava la foscor de l’estància. S’havia deixat l’ordinador engegat? No era gens habitual en ella.

A mida que es va anar acostant, s’adonà que alguna cosa passava. Un text a mig escriure... i les lletres anaven sorgint amb fluïdesa, com si alguna mà invisible l’anés teclejant.

En un principi es va espantar.

Internet!, segur que algun text estava entrant per Internet. s’acostà a la pantalla, la connexió era tancada i el text anava sorgint.

Amb una certa angunia va començà a llegir.

“Ara fa molts anys. El camí era fosc. La Lluna encara no s’havia mostrat plena i el núvol dominava sobre els estels. Tenia por! Per què? No ho sabria dir, vaig apressar el pas, de sobte m’havien entrat unes ganes boges d’arribar a casa, ben segur, allà hi trobaria la tranquil·litat que s’havia escapat de la meva ànima.
Havia fet el camí, infinitat de vegades. Quina era aquella intranquil·litat que m’agafava de cop i volta?
Per la baixada de can Cabre, vaig estar temptada de córrer fins a l’altre cantonada, on l’única llum d’aquella bombeta, podia donar un xic de tranquil·litat al pensament desorbitat.
Va ser de cop, sense adonar-me, ni de com ni de on, va sortir aquella silueta, que s’abrandava sobre meu. Em vaig sentir alçada, empesa vers aquell marge de pedra.”

L’escriptura havia parat. Com si l’escriptor medités la continuació. El cor de l’Adela s’agitava convulsivament. Va esperar una estona, no podia deixar de mirar la pantalla que restava silenciosa.

Què estava passant? Qui podia haver entrat a l’ordinador? I com? Qui estava escrivint en aquella pàgina en blanc?

“Em va violar... Vaig sentir-me llençada a l’altre cantó del marge de pedra, amb feien mal tots els ossos, semblava que els meus crits no els sentia ningú.
La proximitat d’aquella cara em cremava, com un foc intens, que cerqués els meus llavis, les meves parpelles.
No sé el que va durar aquell turment, vaig perdre tota noció del que m’envoltava, sols una cremor interior, i després el vuit absolut.
Quan el sol va fer-me pessigolles a la cara, el meu cos va semblar reviscolar- El just per adonar-me d’on era.
Estirada al mig d’aquells esbarzers, les punxes s’endinsaven en la meva pell. Les cames estaven sagnant. Quant més em movia mes s’endinsaven en la carn… traient les forces d’on vaig poder, vaig cridar.
Quan temps? No ho sé, ni ho vaig saber mai.
El tractor devia d’estar mol a la vora, podia sentir el soroll.
Recordava de la nit, que anava per el poble… era en un carrer… La baixada de can Cabre. I ara? On era ara?
El soroll d’aquell motor era cada cop més proper, vaig intentar cridar més fort encara i, de sobte aquell animal, ensumant les meves carns plenes de sang.
Cremades per el sol.
Aquell morro fred i humit, salvador… Udol… Novament foscor…
De sobte, tot era clar. El llum fluorescent sobre el meu cap.
Em feia mal tot el cos. Una estranya ombra que s’apropava i s’allunyava...
– Es posarà be, però cal que reposi”
Ja no vaig tenir repòs. Mai més vaig tenir repòs.
Desitjava el repòs, que ningú em donava…
– Mira-la... Ves a saber... Les coses no passen perquè si... Si no es busquen...
El pont era allà... massa alt deien uns... al capdavall, hi podia trobar el repòs."

Adela o El misteri del PC (continua)