Adela o El misteri del PC. (Primera part)

Adela havia nascut al poble vint-i-cinc anys enrere, filla del mas de Cavalls, a uns deu minuts del centre, pel camí que portava al cementiri.

Passat aquest, torçant a l'esquerra, després del roure gran, s'entrava per un corriol de terra, mig dissimulat per les herbes que hi creixien abundants. Després de caminar deu minuts, s'arribava a la masia.

Era una casa de dues plantes mes l'altell, que estava partit per la mitjana. En un cantó per on arribaven les escales, era ple de andròmines que s'havien anat traient de la planta i acumulant en aquell lloc doncs no hi feien nosa. Una porta vella de fusta, donava pas a l'altre cantó de l'altell, que esdevenia paller, amb un ampli finestral per on una politja hi permetia pujar les bales de palla, quant la masia estava en plena efervescència, ja feia d'això uns quants anys.

Quan les bales de palla eren presents, era el lloc on a l'Adela l'hi agradava estar, a la que li quedava més tocant el sostre. Quan les bales van anar desapareixent, sempre hi quedava la quantitat suficient de palla a terra, per poder estar estirada i fins i tot tapar-se una mica en cas que fes fred.

L'Adela sempre havia estat en aquella casa, un xic allunyada del poble, però prou a prop, per no sentir-se sola en aquelles contrades.

S'havia plantejat, moltes vegades, anar a una casa del mig del poble, especialment quant va quedar sola per la tràgica mort dels pares però, de mica en mica, es va anar acostumant a la soledat.

Es va arreglar la primera planta, allà hi tenia de tot. En aquella saleta petita s'hi va fer instal·lar una cuina, amb tots el avenços de que era conscient, a més prou espaiosa per posar-hi una taula, per poder-hi fer la majoria d’àpats.

Si algun dia hi anava el seu germà, que vivia amb la seva dona al poble del costat, amb els dos nens nebots seus, llavors parava la taula gran a l'habitació gran, que era a la vegada el distribuïdor del pis. D'ell en sortien quatre portes, la que es va reservar per la seva habitació, i que era la seva en vida dels pares, i que donava amb una finestra a la façana principal. A la part contrària també sobre la façana era l'habitació que havia estat dels pares, i que havia habilitat com el seu estudi. A l'altre cantó davant per davant de la cuina una tercera habitació amb alcova, la tenia sempre disposada per si algun dia es podien quedar el germà amb la familia. Era l'habitació més gran, on havia estat l'àvia fins a la seva mort.

Entre la cuina i la porta que duia directament des de la planta, el seu germà havia fet un bany on havia estat una comuna i rentamans, amb peces modernes, agafant el que havia estat l'habitació de solter.

Res d'envejar a les revistes americanes. La porta que duia de la planta baixa, seguia per el seu costat cap a la planta alta, majorment tancada, per evitar els corrents d’aire. Allà és on l'Adela l’hi agradava pujar de tard en tard, especialment al vespre, quant la posta de Sol era més bonica. Per aquell gran finestral, que havia servit per pujar les bales de palla, podia veure fins el capdavall de la Vall, com es ponia el Sol darrera de les muntanyes.

El germà l’hi havia insistit per tal de posar una gran finestral per tancar aquella obertura, però fins llavors l’Adela s’hi havia negat.

Li agradava tal i com estaba. Eren tants, els records!

I quan s’hi estirava en aquella mica de palla, que encara hi quedava, s’hi sentia meravellosament bé.

Havia pensat que faria portar una bala, per engruixir la que hi havia, i sentir-ne encara més seu, l’espai.

Un espai de profunda relaxació, de soledat, de meditació, que no hi sabia trobar a l’estudi, per molt que en habilitar-lo l’hagués pensat com a lloc definitiu. I és que quan es tancava a l’estudi, les preocupacions de la feina quotidiana, les reflexions que li donava aquell ordinador, no eren les de profunda reflexió.

Allà calia plasmar a la pantalla la seva fantasia. Les paraules, de vegades altisonants, que els seus lectors volien llegir o, de vegades, escoltar.

L’Adela escrivia. L’Adela llegia, davant d’un micròfon, aquelles idees que colpien a un sector de públic, cada dimarts.

Era puntual. Agafava el cotxe i, pel camí de terra passant vora el cementiri, baixava al poble on agafava la carretera comarcal fins a la ciutat. A l’emissora de Ràdio Comarcal, s’enregistrava i s’emetia el seu conte setmanal.

En moltes ocasions, l’Eduard li havia ofert pujar a la masia i gravar allà, però l’Adela s’hi negava sistemàticament. No era el mateix!

I no és que no volgués que l’Edu pugés a casa seva. Amb l’Edu s’avenia força bé. Era un noi amable, però és que allà dintre d’aquella peixera de l’emissora, les paraules no ressonaven. Se sentia més protegida per dir allò que volia dir. De vegades, no era llegir un text i prou. De vegades se sorprenia a si mateixa, al mig d’una lectura, donant una afirmació que no pensaba. Una afirmació que li havia colpit, al veure el dia anterior l’astre rogenc enfonsar-se en la terra, per deixar pas a una nit d’estels.

Quan no era per l’article setmanal, l’Adela seguia escrivint, volia escriure una novel·la, sentir-se escriptora. A vegades li costava plasmar les seves idees, li era més fàcil l’escriptura de textos curts, histories concretes, per això tenien tant èxit els seus contes per la ràdio.

— Adela, avui has rebut aquesta nota a la redacció.

“Apreciada Adela em va encantar la historia d’ahir...” El fet s’havia repetit amb una certa freqüència en els últims dies, en aquest sentit; l’Adela n’estava cofoia i animada a seguir en el camí.

Aquell dia havia estat del tot normal, fins que l’Edu li va fer arribar aquell nou comunicat.

— “No estàs cansada de ser tant innocent?”

Era només una frase? Un comentari? No manifestava ni si li agradava o no. “Innocent”? A què es volia referir el comunicant?

Al rebre aquella nota, la va fer estar neguitosa tot el dia. Va ser quelcom puntual?

— Ara està de moda la novel·la negra –li va dir l’Edu–, segur que és això. La gent cada vegada vol més acció, vampirs, dimonis,  cossos vivents, misteris...

En certa manera l’Edu tenia raó. La gent era cada cop més estranya. Volia tenir por.

Ella no en sabia d’escriure aquelles coses, la seva manera de pensar la portava a unes actituds suaus, a unes histories tranquil·les, en que sempre guanyava el que era bo, el bonic… on la raó, privava per sobre de les tenebres o de raonaments escabrosos.

Aquella nit estava neguitosa....

Havia anat a dormir normal…

Havia escrit fins a última hora. L’endemà ho llegiria davant del micròfon, un conte més, una historia més. Els seus incondicionals estarien contents. Exceptuant potser aquell que li havia enviat aquell comunicat.

Va començar de cop i volta.

Era un soroll persistent. Uns cops. Pam!... Pam!... Pam!

Es va llevar, no estava acostumada a sentir sorolls que no fossin normals... Pam!... Pam!... Pam...!

Va mirar per la finestra. La foscor de l’indret absorbia la poca claror de la lluna entre boires.

Adela o El misteri del PC (continua)