EL PIANO ENAMORAT (5a PART)

EL FANTASMA.

Els ulls s'apagaven. Sentia com si quelcom sortís d'ella, com si s'escapés del seu interior. La Lluna, en el firmament, era plena.

Els lladrucs, a poc a poc, s'apagaven i una certa pau anava omplint la seva ànima. No sentia res, sols una insistent melodia que venia d'aquell punt de l'horitzó. Un punt de llum blanca que anava creixent i embolcallant-ho tot.

No en va ser conscient, però semblava que aquell dit es movia a ritme de la música. No sentia lladrucs. La llum intensa semblava apagar-se. On era? Ja no hi havia pedra que aturés la caiguda del seu cos. Semblava haver volat... Tot era imprecís, estrany.

Aixecà uns centímetres el tamboret, les seves mans acariciaven el teclat tan estimat.

El piano va vibrar. Els vidres del terra brillaven amb la llum d'aquella lluna plena. La cortina voleiava amb l'aire que va omplir el lloc. Fins i tot, semblava que es volia emportar tota aquella pols acumulada. La partitura del terra va fer més paleses les notes que un dia van ser escrites en el pentagrama.

Una aranya peluda es va amagar en aquell forat de la fusta, ben a prop de la corda, que vibrava amb el cop del martellet. L'aranya no se sentia trista ni ofesa... La noia era de nou allà, teclejant el piano.

Tot el mitja cua semblava redreçar-se. Potes fermes. La fusta començava a brillar de nou, com en els vells temps. 

La melodia s'escampava des de la malmesa finestra, per aquell carreró. La ciutat no era lluny. Les xemeneies deixaven anar el fum de les llars.

Els camps de deportats quedaven lluny... En la foscor del temps, de les consciències. Mentrestant, un noi acabat d'arribar del front, sentia aquella melodia de pau, assegut davant del seu piano.

Gorka Bas^®. 2018.

EL PIANO ENAMORAT (3a PART)

LA POR.

La solitud d'aquell lloc es va veure trencada per aquella presència. Era una figura transparent, etèria. Semblava no caminar, suspesa a escassos centímetres del terra. Tot i això, avançava cap aquell piano.

El mitja cua va tenir un ensurt.

La peluda va córrer immediatament, tan ràpid com li permetien les vuit potes que l'aferraven a la corda del do menor. Allà, en aquell forat de l'estructura de fusta, hi trobaria un espai, prou segur, on amagar-se.

¿Què passava? Tant de temps, de silenci i solitud! Qui gosava trencar aquell estat?

La noia havia estat presa per aquells soldats. Potser no els agradava la melodia que estava tocant en aquell moment.

Els plors silenciosos, lliscant galtes avall, semblaven altres melodies que es confonien amb queixes i plors d'altra gent.

Aquell camió en el qual l'havien fet pujar, hi feia fred. Ella tenia fred. Un fred de por. On se l'emportaven? Potser aniria al lloc on, dies abans, havien portat als seus pares?

Sentia la fresa i la por de la soledat sense els seus. La fresa i la por d'aquella arma del soldat, que restava a escassos centímetres del seu cap. El mirava.

Ell estava espantat. Potser tan espantat com ho estava ella. Estirà la mà i agafà la del noi. El soldat es va sorprendre, desfent-se'n.

Aquella cria! No feia més que plorar i mirar-lo, callada. Va moure l'arma que va tornar a apuntar aquell cap, just al costat d'aquella trena rossa. No semblava jueva.

El gest dubitatiu del soldat va creuar la seva fisonomia. Era un bon noi. Segur que, potser, a casa seva també tocava el piano.

Gorka Bas^®. 2018.