Aquell dia va ser l'últim que vaig notar els seus dits a les meves tecles.
—Estàs enamorat d'ella.
—Em fa pena. Ella pujava, acaronava les meves tecles i jo m'hi sentia bé, mentre ella tocava.
Però jo, havia d'estar en un racó... tota la meva teranyina vibrava. Se'm trencava. Era interminable la feina per refer la meva obra.
—No havies de ser aquí.
—No creguis. També em va fer pena quan se l'emportaven.
—Els humans tenen coses inversemblants.
La van baixar per l'escala arrossegant sense tenir en compte els seus plors..., les seves paraules.
—Jueva! Jueva! —Repetien, mentre ella relliscava uns quants graons per l'empenta que aquells l'hi donaven.
—Tu vares poder marxar escales avall i veure el que va passar...
—Seguint–la a ella.
—Però vas tornar.
—Havia vist prou. M'hauria agradat que la meva mida, fos molt més gran.
—Què n'hauries fet?
—Poca cosa. Ho sé! Però, com a mínim, aquells haurien tingut uns dies de mal aire amb el verí que els hi hauria pogut inocular.
—Encara sento aquelles melodies...
—No són veritat...
—No! Ho sé! Sento quelcom a les meves fibres.
—Fibres? A tu i a mi ja no ens en queden. Són gastades.
—Som trastos vells!
—Calla! Sento quelcom especial... No sé què tinc!
Era com si, de sobte, s'hagués fet de nit. La llum ja no entrava per la deteriorada finestra. Els trossos del terra havien deixat de brillar... Un silenci, estrany, havia esdevingut.
Gorka Bas®. 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada