EL SOLDAT
Es van aturar. ¿On eren?
Amb empentes i crits els van fer baixar del camió. Era un bosc de castanyers.
L'aire de la nit va omplir els seus pulmons. La noia s'ho mirava, un xic sorpresa. No havia vist mai un paisatge semblant. Els havien fet descalçar.
Ella tenia fred i sentia en els peus, les fortes punxades de les closques de castanyes, que omplien el terra.
Els lladrucs dels gossos li feien molta més por, tot fent-li oblidar les punxades als peus.
En fila índia, els van fer avançar fins on semblava que s'acabava la terra. Els estels brillaven a l'horitzó. A una ordre, els van fer girar d'esquena vers el que podia ser l'abisme. Tenien davant l'escamot de soldats. Li hauria agradat distingir al jove soldat.
Al crit de ferms, es posaren en posició.
Allà el va veure. Era el segon per l'esquerra de la primera fila. Quedava davant seu, un xic desplaçat. Els gossos, a banda i banda, no paraven en els seus lladrucs.
Aquell soldat que semblava més important, va alçar la mà.
—Punkt! Feuer!! —Va cridar de cop. El soroll metàl·lic dels percussors es va deixar sentir, omplint la nit. Els estels brillaven en el firmament. Els lladrucs van emmudir, com si els gossos s'adonessin del que acabava de succeir.
La noia va rodolar uns metres, pendent avall fins que aquella gran pedra va amortir la seva caiguda deixant-la allà, al mig. No sentia res. Sols la foscor. I aquell dolor que semblava que l'hi cremés al costat... Tot s'havia acabat... La melodia s'allunyava d'ella.
Imaginava els seus dits polsant les tecles d'aquella incerta melodia... Potser, algun dia, podria retrobar el vell piano i fer lliscar els seus dits per les seves tecles. Les llàgrimes omplien el rostre.
Gorka Bas®. 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada