Crispí. El fantasma enamorat. (1a. part)

Crispí (El fantasma enamorat)-1

Estava avorrit. Feia tant de temps que l'únic que l'importava era donar ensurts a la gent, riure-se'n i veure com fugien esperitats, que no pensava en què podia fer per distreure's i sortir d'aquella roda en què s'havia convertit la seva existència de fantasma.

La seva vida feia temps s'havia convertit en un seguit de rutines.

Després d'arrossegar cadenes la major part de la nit, pel castell, anava a la seva cambra favorita, per ajaçar-se una mica.

Ja feia temps que havia canviat les cadenes rovellades, per unes altres més noves i lleugeres.

No n'estava segur però, després de fer un parell de proves, va considerar que si bé no feien tant soroll com les altres, si hi afegia el seu udol, quedava prou bé en el silenci de la nit.

Però... A qui volia espantar? Era una pregunta que últimament es feia amb una certa freqüència.

Si no tenia públic... Quin objecte tenia en passejar-se tota la nit arrossegant aquelles cadenes? Allò era com un gos que es mossegava la cua.

Si espantava la gent, cada cop el castell era menys freqüentat.

Si la gent no hi anava, a qui coi volia espantar?

El dilema arribava a ser insoluble. El treia freqüentment de polleguera i no el deixava dormir, si bé es retirava cada cop més tard, quasi en sortir el Sol, per tal de tenir més són.

Sí! He dit dormir... o és que us penseu que els fantasmes no es mereixen un bon descans després d'arrossegar les pesades cadenes, amunt i avall del castell?

A en Crispí li costava adormir-se. Feia amb tanta intensitat la seva feina...! Anar amunt i avall des de les masmorres fins a l'últim graó de la torre... que l'exercici el deixava esgotat.

Eren moltes les vegades que en arribar a l'últim graó, s'hi havia quedat una estona, pensatiu, davant d'aquella porta que donava accés a l'exterior. No li hauria costat gens travessar-la, com ho feia en qualsevol dels murs i portes interiors, que eren més gruixuts, i fer una visita a l'exterior del castell...! 

Però... En aquells moments, quelcom dolorós, inexplicablement l'hi venia al cap. Era la figura seriosa i misteriosa del vell capità... És clar que el vell capità, en un moment inesperat, també va marxar. Bé, marxar era un dir...

Era un episodi en què no volia pensar, però que el va tenir molt preocupat durant molt temps. De llavors ençà, tots els seus pensaments, arribaven fins aquella porta, al capdamunt de l'escala, i que un dia va tancar, Si no hagués estat tan rabiüt, en aquell moment...!

Sabia perfectament que deixava el seu rival a l'exterior. Ell seria, a partir d'aquell moment, l'únic Senyor del castell. Tancant la porta posava fi a una etapa, que havia estat dolorosa!

© Gorka Bas