Crispí. El fantasma enamorat. (1a. part)

Crispí (El fantasma enamorat)-1

Estava avorrit. Feia tant de temps que l'únic que l'importava era donar ensurts a la gent, riure-se'n i veure com fugien esperitats, que no pensava en què podia fer per distreure's i sortir d'aquella roda en què s'havia convertit la seva existència de fantasma.

La seva vida feia temps s'havia convertit en un seguit de rutines.

Després d'arrossegar cadenes la major part de la nit, pel castell, anava a la seva cambra favorita, per ajaçar-se una mica.

Ja feia temps que havia canviat les cadenes rovellades, per unes altres més noves i lleugeres.

No n'estava segur però, després de fer un parell de proves, va considerar que si bé no feien tant soroll com les altres, si hi afegia el seu udol, quedava prou bé en el silenci de la nit.

Però... A qui volia espantar? Era una pregunta que últimament es feia amb una certa freqüència.

Si no tenia públic... Quin objecte tenia en passejar-se tota la nit arrossegant aquelles cadenes? Allò era com un gos que es mossegava la cua.

Si espantava la gent, cada cop el castell era menys freqüentat.

Si la gent no hi anava, a qui coi volia espantar?

El dilema arribava a ser insoluble. El treia freqüentment de polleguera i no el deixava dormir, si bé es retirava cada cop més tard, quasi en sortir el Sol, per tal de tenir més són.

Sí! He dit dormir... o és que us penseu que els fantasmes no es mereixen un bon descans després d'arrossegar les pesades cadenes, amunt i avall del castell?

A en Crispí li costava adormir-se. Feia amb tanta intensitat la seva feina...! Anar amunt i avall des de les masmorres fins a l'últim graó de la torre... que l'exercici el deixava esgotat.

Eren moltes les vegades que en arribar a l'últim graó, s'hi havia quedat una estona, pensatiu, davant d'aquella porta que donava accés a l'exterior. No li hauria costat gens travessar-la, com ho feia en qualsevol dels murs i portes interiors, que eren més gruixuts, i fer una visita a l'exterior del castell...! 

Però... En aquells moments, quelcom dolorós, inexplicablement l'hi venia al cap. Era la figura seriosa i misteriosa del vell capità... És clar que el vell capità, en un moment inesperat, també va marxar. Bé, marxar era un dir...

Era un episodi en què no volia pensar, però que el va tenir molt preocupat durant molt temps. De llavors ençà, tots els seus pensaments, arribaven fins aquella porta, al capdamunt de l'escala, i que un dia va tancar, Si no hagués estat tan rabiüt, en aquell moment...!

Sabia perfectament que deixava el seu rival a l'exterior. Ell seria, a partir d'aquell moment, l'únic Senyor del castell. Tancant la porta posava fi a una etapa, que havia estat dolorosa!

© Gorka Bas

Molt enredat (I).

Molt enredat (Sainet...)

Era un estiu calorós. Havia enviat la Marga al poble. Allà hi estaria molt millor que a la ciutat, fresqueta, relaxada. Els nens correrien lliures pel poble, cosa que a la ciutat era molt més difícil. Havien tornat de colònies i a casa, seriosament, no hi havia per on agafar-los.

Per tant, allà, amb els nens podria desfruitar de l'estiu, encara que fos anant a la piscina o passejant a la tarda pel bosc proper, fins a la font de Sant Paulí, on els xops donaven una frescor certament especial. O, encara més atraient, anant en bici fins a la masia Petita de Dalt, d'on es dominava la plana amb les serpentines que formaven la carretera comarcal i la llera del riu.

Jo, si haig de ser sincer, també estava millor si ells eren al poble, lluny de la ciutat. A la ciutat m'hi trobava molt bé, sense que ningú em controlés. No és que, quan ella no hi era, fes res especial. Sempre he estat un bon minyó. Amb un llibre, la televisió, encara que donessin els pitjors programes, ja en tenia prou... bé i amb la visita, de tant en tant, dels amics gots, com els nomenava la Marga despectivament.

Una partida de cartes, aquell cigar que, ocasionalment, em permetia... i que, si hi fos ella, em resultaria impossible de consumir... Jo no sóc d'aquells de "sexe, beguda i rock and roll".

Aquella mateixa nit era perfecta. Havia obert totalment la porta de la terrassa. Sense por dels mosquits. Si la Marga hagués estat aquí, ja podia sentir el seu rondinar.

—Tanca la porta, entraran mosquits... i ja saps que després no podré dormir!

Com si allà, al poble, no hi haguera mosquits!... I tant que n'hi havia! Unes bèsties tremendes que et podien xuclar la sang, de viu en viu, sense deixar-ne gota, però per ella aquells eren uns animalons del camp, que no feien res.

Qui s'hagi trobat en situació semblant m'entendrà perfectament.

Amb la nit al davant, mig dormitava tot mirant la TV. Estava tranquil, fent el temps necessari per a gitar-me al llit, doncs per altres eren vacances, però no per mi, que em tocava anar a l'oficina tota la setmana... Diguem que també..., sí, també eren unes altres vacances... diferents, però al cap i a la fi vacances. De nens, de controls que, a vegades no venien d'aquí, a voltes d'alguna discussió...

No és que no m'estimi la meva dona... No, no és això, però hi ha vegades...

Amb els meus pensaments estava quan vaig sentir una remor... un soroll a la terrassa. Només girar el cap i em veig una noia vestida irregularment... bé, potser podria dir desvestida de manera irregular, que m'entrava per la porta oberta. Semblava un xic amoïnada, com si fugís d'alguna cosa.

—Ep! On va vostè?

—Senyor, ajudi'm!

—Què és el que passa?

—Em persegueixen.

—En un sisè pis? Qui la pot perseguir?

—Veurà... jo estava en el pis del costat, que dóna a la terrassa, quan ella ha arribat.

—Ella?

—Si la dona d'aquí al costat.

—L'Adriana? No pot ser, és a fora.

—Sí, ella sí, però ell no... I estàvem tranquil·lament...

—Amb en Tomàs?

—Miri, no l'hi sabria dir el nom. A fons no el conec... no m'ha donat temps...

—Temps de què?

—De conèixer-lo a fons.

—Però, a veure... Vostè qui és?

—Bé, a mi m'ha enviat la senyora Constança.

—No la conec.

—Ah! Doncs si vol, l'hi donaré una targeta, té un bon servei.

—Servei de què?

—De senyoretes de companyia, de què vol que sigui?

—... Ja! I vostè estava acompanyant al Tomàs, que viu aquí al costat.

—Veig que hi va entrant.

—No! No hi vull entrar! Però, escolti...! Aquí l'única que està entrant a casa meva és vostè. I ningú l'ha convidada.

—Em farà fora sabent que em pot costar la vida?... Miri... Deixi'm vestir i surto, per la porta de casa seva, cap a l'escala i...

Va ser llavors que les coses es van precipitar. El timbre de la porta va sonar. L'Adriana, que era a fora, va aparèixer pel pis del costat, però aquell so de la porta... i si fos la Marga...? No podia ser, era al poble... Però... El timbre va començar a sonar insistentment tot fent les tres trucades típiques que tenim establert els de casa.

—No! Vostè no surt per aquella porta.

La situació era massa forta per a mi, encara que no fos la Marga podia ser un membre de la família. Aquell trucar...

—Doncs què faig?

—Torni a la terrassa, per on ha entrat!

—No...! No ho puc fer! No m'hi puc enfrontar... Comprengui... sóc una professional!

Novament el timbre, que es mostrava impacient.

—Entri al lavabo!... Ràpid!

La noia em va obeir i va entrar al lavabo. En obrir la porta se'm presenta el Lleó, un bon amic i company de corrandes, partides i cigars fumats en secret.

L'hi podria explicar tot, però vaig pensar que millor que marxés ràpidament del pis. "Ulls que no veuen... cor que no sent". La noia podria marxar i jo quedaria millor i tranquil. I ningú n'havia de fer res.

En Lleó, sí, un bon amic però molt donat a emprenyar la gata, va entrar en tromba.
—Què et passa? Què estàs sord? Per què no obries? Deixem passar que tinc molta urgència.

Esperitat es va dirigir al lavabo. La suor freda em va començar a regalimar pel rostre... el coll de la jaqueta del pijama semblava escanyar-me, malgrat estar descordada del tot.

Fi de la primera part.