Molt enredat (II).

Molt enredat (segona part).

Crec que encara és hora que pugui tancar la boca. Quan vaig veure sortir en Lleó del lavabo, no volia ni mirar-lo... El que sí que puc dir és la cara d'estranyesa que feia en travessar la porta.
—Lleó... No és el que sembla!
—On tens aquella ampolla de conyac amagada?
—Amagada...
—Si, ja ho sé que la tens amagada, ja ho sé que la Marga és molta Marga, però... en aquest moment... necessito una bona copa.
—Has vist... Un fantasma?
—Sí. Els fantasmes són tant... tant... i, és més, es dutxen... tal com he vist que ho feia allà dintre!... Ai, Benet! Necessito una bona copa...!
Vaig córrer cap a llibreria. No aconseguia treure el llibre que amagava l'ampolla de conyac del darrere. —Vaig a cercar dues copes.
Era necessari allunyar del pensament del Lleó, el que havia vist sens dubte... Dutxant-se! Però... que pensava aquella noia...? A sobre, m'estava posant en un compromís! Aquella dona havia de sortir de casa meva immediatament!
Quan vaig tornar de la cuina, en Lleó no era a la sala. Crec que la jaqueta del pijama es podia esprémer de la suor que em donava l'angúnia.
—Lleó! Lleó on ets?
De sobte, m'apareix en Lleó seguit de la noia.
—Una neboda, que ha vingut inesperadament. —Vaig apressar-me a dir, tot picant l'ull.
—Una neboda...! I com es diu la teva neboda?
—Nancy... —va dir ella.
—O sigui que aquesta és la teva neboda Nancy... I tu... Ets el seu oncle! Molt bé... Molt bé.
Allò no hi havia qui ho arreglés, per això vaig optar per dir la veritat, almenys podria ser més creïble.

—Estava aquí tan tranquil... i ha entrat per la terrassa...
—La teva neboda... ha entrat per la terrassa.
El nus a la gola era cada vegada més enfarfegat... no em sortien les paraules.
—Ha arribat a Barcelona d'imprevist —se'm va acudir.
—I... Ha entrat per la terrassa...? Com et dius, nena? Mary Popins?
—Nancy... per servir-los.
—Per cert, algú de vostès em pot cordar la cremallera del darrere?
Jo estava a punt d'explotar, els nervis...
—Deixa, noia, ja te la cordo jo, aquesta cremallera... El teu oncle sembla mig perdut. Crec, amic meu ,que aquesta situació requereix una bona explicació.
—Ella, t'ho podrà explicar millor, doncs jo, veuràs... Estava tan tranquil i de sobte...
—Deixa que ho expliqui ella.
—Veurà... és una història molt llarga...
—Expliqui, expliqui, tenim tota la nit... Veritat Benet? Per cert podries portar una altra copa... i si tens alguna cosa... Unes olives, unes escopinyes...
L'alarma ressonà pel meu cap. En Lleó ja era el Lleó de sempre, pensant en què en podria treure d'aquell enrenou. I el pitjor era que si aquella circumstància arribava a oïdes de la Marga, un plàcid estiu com es presentava, podria esdevenir un infern insuportable, i total per res, jo no havia fet res!

—Així que has entrat per la terrassa! I d'on venies?
—Del pis del costat...
—De la terrassa del costat? Que déu ser un sisè pis.
—No sé. Només sé la impressió que et dóna, és aterridora! Imagini's saltar per sobre la barana divisòria... i amb aquests talons! La cosa imposa.
—M'ho imagino, i que hi feia a l'altra terrassa?
Vaig tornar de la cuina, carregat amb una copa i un parell de llaunes. La noia estava en plena explicació.
—Estava amb el senyor d'aquí al costat i ha arribat l'esposa... Imagini's! He sortit com he pogut...
—Així vostè i el senyor d'aquí al costat...
—Li feia companyia... Veurà, m'ha enviat la senyora Constança.
—Constança? No la conec.
—De l'agència de senyoretes... Miri, aquí té una targeta..., fem un magnífic servei. Aquesta tarda m'ha telefonat la senyora Constança i m'ha dit, Nancy, tinc un client per aquesta nit, m'ha donat l'adreça i jo he vingut.
—A fer companyia...
—Naturalment!
—Nancy... vull dir... senyoreta —vaig dir— jo no vull que em comprometi, ho entén? Com més aviat surti d'aquest pis, millor.
Ni jo mateix sabia el que em feia, sols volia que aquell malson s'acabés.
De sobte, un soroll desacostumat es va sentir per la terrassa.
—Per Déu, Adriana!... Què vols fer un escàndol?
Va aparèixer per la terrassa en Tomàs, el veí del costat, tot mirant enrere amb l'aspecte amoïnat, del qui el persegueixen.
—Perdonin... —va dir el nou arribat— Amagui'm...!
No calia preguntar... la veu al seu darrere no parava de cridar.
—Escàndol? Ja et donaré jo si t'arreplego.
En Lleó sempre ha estat un home amb més recursos, és a dir, amb el cap més fresc que jo mateix. Va empènyer la noia cap a la primera porta que va trobar i la va fer entrar a empentes.
—La meva dona ha aparegut de cop i volta! I ha perdut una peça.
—La seva dona?
—No la peça era de la noia! Però la meva dona l'ha trobat! Ho entén?
Tot podria haver estat un mal entès, de mica en mica vaig encalmar-me, calia aturar aquell desgavell, però la visió d'aquella dona esperitada entrant per la terrassa em va espantar a mi mateix. El cert és que pensava si jo fos el veí i la Marga hagués arribat moments abans...

—Ai mare que no hi ha qui la pari!...—Aquell —Ai, mare que no hi ha qui la pari!... —Aquell home semblava desesperat.
—La sortida?
Maquinalment vaig senyalar la porta de l'escala. Sols sentir el cop de porta, em va aparèixer l'Adriana. Quedant-se un poc aturada per encarar-se'm, tot seguit.
—Ha passat per aquí el meu marit?

Tenint encara la mà senyalant la porta, suposo que per intuïció, es va precipitar darrere, cap a la porta del pis.
En Lleó, i jo també, de manera automàtica, vam exhaurir totalment, i a la vegada, la copa que dúiem a la mà.
No va trigar a aparèixer de nou el veí del costat.

—Ja ha marxat...? L'Adriana ha tornat a casa i jo... Necessito una copa —prenent la que en Lleó havia servit per a la Nancy, la va beure de cop
—Digui!, on em podria amagar...?
—Enlloc! —vaig cridar fora de mi.—Benet, no et posis nerviós. Vingui amic meu. —va dir en Lleó— Entri per aquesta porta.
Va ser molt just. Entrar el Tomàs al bany i aparèixer per la terrassa, novament, la dona.
—Ha passat per aquí?
—No.
—Sí.
—Sí o no?

—Ha passat tan de pressa que ni tan sols s'ha deixat veure.
—L'han amagat...! Estic segura que l'han amagat...! Em deixaran seure un moment?
Novament el pànic se'm va fer present.
—No.
—Però que dius, Benet? Per favor, senyora, segui... Senyora s'ho ha de prendre d'una altra manera... Tingui... prengui's una copa. Ja veurà com tot ho veurà d'un altre color.
—Tots els homes són tallats igual.
No vaig poder més... El meu sentit de la innocència em revoltava l'estómac
—Mir, senyora, jo estava tranquil·lament assegut en aquesta butaca. I...
Fent un bot l'Adriana es va posar dempeus.
—Ja sé el que faré...! L'esperaré aquí, així quan torni a passar...
El so del timbre de la porta ens deixà a tots com estàtues.

Fi de la segona part.

Molt enredat (I).

Molt enredat (Sainet...)

Era un estiu calorós. Havia enviat la Marga al poble. Allà hi estaria molt millor que a la ciutat, fresqueta, relaxada. Els nens correrien lliures pel poble, cosa que a la ciutat era molt més difícil. Havien tornat de colònies i a casa, seriosament, no hi havia per on agafar-los.

Per tant, allà, amb els nens podria desfruitar de l'estiu, encara que fos anant a la piscina o passejant a la tarda pel bosc proper, fins a la font de Sant Paulí, on els xops donaven una frescor certament especial. O, encara més atraient, anant en bici fins a la masia Petita de Dalt, d'on es dominava la plana amb les serpentines que formaven la carretera comarcal i la llera del riu.

Jo, si haig de ser sincer, també estava millor si ells eren al poble, lluny de la ciutat. A la ciutat m'hi trobava molt bé, sense que ningú em controlés. No és que, quan ella no hi era, fes res especial. Sempre he estat un bon minyó. Amb un llibre, la televisió, encara que donessin els pitjors programes, ja en tenia prou... bé i amb la visita, de tant en tant, dels amics gots, com els nomenava la Marga despectivament.

Una partida de cartes, aquell cigar que, ocasionalment, em permetia... i que, si hi fos ella, em resultaria impossible de consumir... Jo no sóc d'aquells de "sexe, beguda i rock and roll".

Aquella mateixa nit era perfecta. Havia obert totalment la porta de la terrassa. Sense por dels mosquits. Si la Marga hagués estat aquí, ja podia sentir el seu rondinar.

—Tanca la porta, entraran mosquits... i ja saps que després no podré dormir!

Com si allà, al poble, no hi haguera mosquits!... I tant que n'hi havia! Unes bèsties tremendes que et podien xuclar la sang, de viu en viu, sense deixar-ne gota, però per ella aquells eren uns animalons del camp, que no feien res.

Qui s'hagi trobat en situació semblant m'entendrà perfectament.

Amb la nit al davant, mig dormitava tot mirant la TV. Estava tranquil, fent el temps necessari per a gitar-me al llit, doncs per altres eren vacances, però no per mi, que em tocava anar a l'oficina tota la setmana... Diguem que també..., sí, també eren unes altres vacances... diferents, però al cap i a la fi vacances. De nens, de controls que, a vegades no venien d'aquí, a voltes d'alguna discussió...

No és que no m'estimi la meva dona... No, no és això, però hi ha vegades...

Amb els meus pensaments estava quan vaig sentir una remor... un soroll a la terrassa. Només girar el cap i em veig una noia vestida irregularment... bé, potser podria dir desvestida de manera irregular, que m'entrava per la porta oberta. Semblava un xic amoïnada, com si fugís d'alguna cosa.

—Ep! On va vostè?

—Senyor, ajudi'm!

—Què és el que passa?

—Em persegueixen.

—En un sisè pis? Qui la pot perseguir?

—Veurà... jo estava en el pis del costat, que dóna a la terrassa, quan ella ha arribat.

—Ella?

—Si la dona d'aquí al costat.

—L'Adriana? No pot ser, és a fora.

—Sí, ella sí, però ell no... I estàvem tranquil·lament...

—Amb en Tomàs?

—Miri, no l'hi sabria dir el nom. A fons no el conec... no m'ha donat temps...

—Temps de què?

—De conèixer-lo a fons.

—Però, a veure... Vostè qui és?

—Bé, a mi m'ha enviat la senyora Constança.

—No la conec.

—Ah! Doncs si vol, l'hi donaré una targeta, té un bon servei.

—Servei de què?

—De senyoretes de companyia, de què vol que sigui?

—... Ja! I vostè estava acompanyant al Tomàs, que viu aquí al costat.

—Veig que hi va entrant.

—No! No hi vull entrar! Però, escolti...! Aquí l'única que està entrant a casa meva és vostè. I ningú l'ha convidada.

—Em farà fora sabent que em pot costar la vida?... Miri... Deixi'm vestir i surto, per la porta de casa seva, cap a l'escala i...

Va ser llavors que les coses es van precipitar. El timbre de la porta va sonar. L'Adriana, que era a fora, va aparèixer pel pis del costat, però aquell so de la porta... i si fos la Marga...? No podia ser, era al poble... Però... El timbre va començar a sonar insistentment tot fent les tres trucades típiques que tenim establert els de casa.

—No! Vostè no surt per aquella porta.

La situació era massa forta per a mi, encara que no fos la Marga podia ser un membre de la família. Aquell trucar...

—Doncs què faig?

—Torni a la terrassa, per on ha entrat!

—No...! No ho puc fer! No m'hi puc enfrontar... Comprengui... sóc una professional!

Novament el timbre, que es mostrava impacient.

—Entri al lavabo!... Ràpid!

La noia em va obeir i va entrar al lavabo. En obrir la porta se'm presenta el Lleó, un bon amic i company de corrandes, partides i cigars fumats en secret.

L'hi podria explicar tot, però vaig pensar que millor que marxés ràpidament del pis. "Ulls que no veuen... cor que no sent". La noia podria marxar i jo quedaria millor i tranquil. I ningú n'havia de fer res.

En Lleó, sí, un bon amic però molt donat a emprenyar la gata, va entrar en tromba.
—Què et passa? Què estàs sord? Per què no obries? Deixem passar que tinc molta urgència.

Esperitat es va dirigir al lavabo. La suor freda em va començar a regalimar pel rostre... el coll de la jaqueta del pijama semblava escanyar-me, malgrat estar descordada del tot.

Fi de la primera part.