Molt enredat (II).

Molt enredat (segona part).

Crec que encara és hora que pugui tancar la boca. Quan vaig veure sortir en Lleó del lavabo, no volia ni mirar-lo... El que sí que puc dir és la cara d'estranyesa que feia en travessar la porta.
—Lleó... No és el que sembla!
—On tens aquella ampolla de conyac amagada?
—Amagada...
—Si, ja ho sé que la tens amagada, ja ho sé que la Marga és molta Marga, però... en aquest moment... necessito una bona copa.
—Has vist... Un fantasma?
—Sí. Els fantasmes són tant... tant... i, és més, es dutxen... tal com he vist que ho feia allà dintre!... Ai, Benet! Necessito una bona copa...!
Vaig córrer cap a llibreria. No aconseguia treure el llibre que amagava l'ampolla de conyac del darrere. —Vaig a cercar dues copes.
Era necessari allunyar del pensament del Lleó, el que havia vist sens dubte... Dutxant-se! Però... que pensava aquella noia...? A sobre, m'estava posant en un compromís! Aquella dona havia de sortir de casa meva immediatament!
Quan vaig tornar de la cuina, en Lleó no era a la sala. Crec que la jaqueta del pijama es podia esprémer de la suor que em donava l'angúnia.
—Lleó! Lleó on ets?
De sobte, m'apareix en Lleó seguit de la noia.
—Una neboda, que ha vingut inesperadament. —Vaig apressar-me a dir, tot picant l'ull.
—Una neboda...! I com es diu la teva neboda?
—Nancy... —va dir ella.
—O sigui que aquesta és la teva neboda Nancy... I tu... Ets el seu oncle! Molt bé... Molt bé.
Allò no hi havia qui ho arreglés, per això vaig optar per dir la veritat, almenys podria ser més creïble.

—Estava aquí tan tranquil... i ha entrat per la terrassa...
—La teva neboda... ha entrat per la terrassa.
El nus a la gola era cada vegada més enfarfegat... no em sortien les paraules.
—Ha arribat a Barcelona d'imprevist —se'm va acudir.
—I... Ha entrat per la terrassa...? Com et dius, nena? Mary Popins?
—Nancy... per servir-los.
—Per cert, algú de vostès em pot cordar la cremallera del darrere?
Jo estava a punt d'explotar, els nervis...
—Deixa, noia, ja te la cordo jo, aquesta cremallera... El teu oncle sembla mig perdut. Crec, amic meu ,que aquesta situació requereix una bona explicació.
—Ella, t'ho podrà explicar millor, doncs jo, veuràs... Estava tan tranquil i de sobte...
—Deixa que ho expliqui ella.
—Veurà... és una història molt llarga...
—Expliqui, expliqui, tenim tota la nit... Veritat Benet? Per cert podries portar una altra copa... i si tens alguna cosa... Unes olives, unes escopinyes...
L'alarma ressonà pel meu cap. En Lleó ja era el Lleó de sempre, pensant en què en podria treure d'aquell enrenou. I el pitjor era que si aquella circumstància arribava a oïdes de la Marga, un plàcid estiu com es presentava, podria esdevenir un infern insuportable, i total per res, jo no havia fet res!

—Així que has entrat per la terrassa! I d'on venies?
—Del pis del costat...
—De la terrassa del costat? Que déu ser un sisè pis.
—No sé. Només sé la impressió que et dóna, és aterridora! Imagini's saltar per sobre la barana divisòria... i amb aquests talons! La cosa imposa.
—M'ho imagino, i que hi feia a l'altra terrassa?
Vaig tornar de la cuina, carregat amb una copa i un parell de llaunes. La noia estava en plena explicació.
—Estava amb el senyor d'aquí al costat i ha arribat l'esposa... Imagini's! He sortit com he pogut...
—Així vostè i el senyor d'aquí al costat...
—Li feia companyia... Veurà, m'ha enviat la senyora Constança.
—Constança? No la conec.
—De l'agència de senyoretes... Miri, aquí té una targeta..., fem un magnífic servei. Aquesta tarda m'ha telefonat la senyora Constança i m'ha dit, Nancy, tinc un client per aquesta nit, m'ha donat l'adreça i jo he vingut.
—A fer companyia...
—Naturalment!
—Nancy... vull dir... senyoreta —vaig dir— jo no vull que em comprometi, ho entén? Com més aviat surti d'aquest pis, millor.
Ni jo mateix sabia el que em feia, sols volia que aquell malson s'acabés.
De sobte, un soroll desacostumat es va sentir per la terrassa.
—Per Déu, Adriana!... Què vols fer un escàndol?
Va aparèixer per la terrassa en Tomàs, el veí del costat, tot mirant enrere amb l'aspecte amoïnat, del qui el persegueixen.
—Perdonin... —va dir el nou arribat— Amagui'm...!
No calia preguntar... la veu al seu darrere no parava de cridar.
—Escàndol? Ja et donaré jo si t'arreplego.
En Lleó sempre ha estat un home amb més recursos, és a dir, amb el cap més fresc que jo mateix. Va empènyer la noia cap a la primera porta que va trobar i la va fer entrar a empentes.
—La meva dona ha aparegut de cop i volta! I ha perdut una peça.
—La seva dona?
—No la peça era de la noia! Però la meva dona l'ha trobat! Ho entén?
Tot podria haver estat un mal entès, de mica en mica vaig encalmar-me, calia aturar aquell desgavell, però la visió d'aquella dona esperitada entrant per la terrassa em va espantar a mi mateix. El cert és que pensava si jo fos el veí i la Marga hagués arribat moments abans...

—Ai mare que no hi ha qui la pari!...—Aquell —Ai, mare que no hi ha qui la pari!... —Aquell home semblava desesperat.
—La sortida?
Maquinalment vaig senyalar la porta de l'escala. Sols sentir el cop de porta, em va aparèixer l'Adriana. Quedant-se un poc aturada per encarar-se'm, tot seguit.
—Ha passat per aquí el meu marit?

Tenint encara la mà senyalant la porta, suposo que per intuïció, es va precipitar darrere, cap a la porta del pis.
En Lleó, i jo també, de manera automàtica, vam exhaurir totalment, i a la vegada, la copa que dúiem a la mà.
No va trigar a aparèixer de nou el veí del costat.

—Ja ha marxat...? L'Adriana ha tornat a casa i jo... Necessito una copa —prenent la que en Lleó havia servit per a la Nancy, la va beure de cop
—Digui!, on em podria amagar...?
—Enlloc! —vaig cridar fora de mi.—Benet, no et posis nerviós. Vingui amic meu. —va dir en Lleó— Entri per aquesta porta.
Va ser molt just. Entrar el Tomàs al bany i aparèixer per la terrassa, novament, la dona.
—Ha passat per aquí?
—No.
—Sí.
—Sí o no?

—Ha passat tan de pressa que ni tan sols s'ha deixat veure.
—L'han amagat...! Estic segura que l'han amagat...! Em deixaran seure un moment?
Novament el pànic se'm va fer present.
—No.
—Però que dius, Benet? Per favor, senyora, segui... Senyora s'ho ha de prendre d'una altra manera... Tingui... prengui's una copa. Ja veurà com tot ho veurà d'un altre color.
—Tots els homes són tallats igual.
No vaig poder més... El meu sentit de la innocència em revoltava l'estómac
—Mir, senyora, jo estava tranquil·lament assegut en aquesta butaca. I...
Fent un bot l'Adriana es va posar dempeus.
—Ja sé el que faré...! L'esperaré aquí, així quan torni a passar...
El so del timbre de la porta ens deixà a tots com estàtues.

Fi de la segona part.