Molt enredat (III)

Molt enredat (y tercera part).

El so d'aquell timbre va ser com si un martell s'estavellés en el meu cap. No hi havia prou gent a casa?
Alguna cosa em deia que allò no acabava d'aquella manera.
Només faltaria que arribés la Marga del poble. No! No havia de ser... però era tan desgavellada aquella situació, que ja em temia el pitjor de què podia passar. I jo que pensava tenir una nit de pau i tranquil·litat...!
Aquell havia estat un dia molt accelerat al despatx. Amb la visita dels francesos, les seves propostes de societat... En Tomàs hi era d'acord. En Llorenç en contra. I jo havia de decidir anar per un cantó o per un altre.
Certament que la meva opinió no podia servir per res, però em feia la il·lusió que almenys em tindrien en compte.

—Que esperes algú més? —Va dir en Lleó, que sense encomanar-se a ningú, va anar a la porta per obrir.
—Sí..., vull dir..., no ho recordava... Havíem quedat amb la secretària que, tant punt s'arribés en algun acord, m'ho fes saber tot seguit.

L'Eulàlia sempre ha estat una secretària eficient, amatent, insistent..., tot allò que es pot dir d'una secretària. A més que, malgrat la seva mitjana edat, era una dona de molt bon veure. Sempre havia pensat que en Llorenç tenia enveja i volia promocionar-la cap al seu departament però jo, l'Eulàlia, la considerava una joia en brut.
En veure-la entrar, la meva libido va fer un sotrac, que em deixà esmaperdut. Només em faltava l'Eulàlia en la situació d'aquella nit... sols podia pensar amb la seva reacció, coneixia a la Marga i s'avenien força.
—Potser vinc amb un mal moment?
Va ser automàtic, es va obrir la porta del bany i va sortir l'Adriana.
—Ja us tinc...! Però, vostè... no és la fresca que estava amb el meu Tomàs?
—No! Ella és la meva secretària

—Així, vostè... amb la secretaria...!, i en Tomàs... Això és Sodoma i Gomorra... I el meu Tomàs?... On és?
—Deu haver sortit —Va dir en Lleó, tot sortint de dintre l'habitació.
—Com pot haver sortit...? I per on?
—Per aquí —Tot assenyalant en Lleó.
—Per allà —Vaig assenyalar jo.
—Ai! Verge Santa! Em tornaré boja...! Per aquí! Per allà! —Va exclamar l'Adriana tot esclafint en plors, asseguda a la cadira.
—Pobra dona! —Va dir l'Eulàlia— Què l'hi passa?
—Són coses que passen —Va exclamar en Lleó.
—Coses que passen...? Però en Tomàs no passa! Quan el pugui arreplegar...!
En aquell instant, per la porta de l'habitació, apareix el cap d'en Tomàs.
—Qui em demana...? Ja ha passat tot? —Va dir estranyat.
—El tenien amagat! —Va saltar l'Adriana —Ja deia jo!
En veure la seva dona, en Tomàs es precipita de nou cap a la terrassa seguit de l'Adriana.
—Amagat? —Pregunta l'Eulàlia— Quin és el joc?
Per la porta del bany apareix la Nancy.
—Ja puc sortir? Se'm fa molt llarg estar allà tancada, ja he fet de tot. Abans m'havia dutxat i ara no sé què fer més. M'he arreglat una mica... i... aquesta noia? —Diu tot assenyalant l'Eulàlia— Si volien una altra senyoreta... m'ho podien haver dit. La senyora Constança els hauria fet un bon preu.

—Calli! —Va ser un clam.
—Ja veig senyor Benet... He arribat en un mal moment.
—I... Vostè qui és? —Va dir en Lleó dirigint-se a l'Eulàlia.
—La secretària del senyor Benet...
—Molt bé!... I digui... vostè no acompanya a ningú?
—Ningú m'ho ha demanat...
—I si l'hi demanés jo?
—Sembla simpàtic.
—Ho sóc...! Vol prendre una copa? Potser a la cuina podríem trobar alguna bossa de patates.

El timbre de la porta, va tornar a sonar.
En Lleó i l'Eulàlia, que s'hi havien apropat, van obrir la porta. Torna a aparèixer, de nou, en Tomàs perseguit per l'Adriana dirigint-se directament a la porta de la terrassa.
Jo estava desesperat... Ja no sabia que fer. Tot aquell embolic em superava. Vaig agafar maquinalment els papers, que l'Eulàlia m'havia portat, però vaig veure com en Lleó...
—Lleó! No fugis ara... has d'explicar a l'Eulàlia...
—Jo? A mi no m'enredis.

—Tu tens molta culpa del que està passant!
—Va, Benet, deixa'm acompanyar a aquesta senyoreta... —Agafant a l'Eulàlia del bracet— No sabia el teu afer amb la secretària... —Tot dient això es dirigien cap a la porta.
Vaig començar a estar fora de mi. Almenys, en Lleó, em podria ajudar en tot aquell equívoc... però si sortia de casa, em deixava sol davant del perill, davant la Nancy, davant el Tomàs, de tots!
Em vaig precipitar cap a ell. No m'hi podia deixar d'aquella manera!
—Bona nit! —Va dir una veu forta que em va fer girar el cap. I el que vaig veure em va trasbalsar... era un Guàrdia Urbà, ben uniformat, que havia entrat per la porta del pis.
—La porta era oberta i m'he permès d'entrar.
—Passa alguna cosa, senyor Guàrdia? —Vaig atrevir-me a preguntar, després d'empassar-me saliva.
—Vostè és l'amo del pis?
—Sí, senyor, però...

—Fa una estona que des del carrer estic observant aquest edifici. I sembla que hi ha més circulació per aquestes terrasses, que no té el mateix carrer. Per aquesta raó he pensat que seria una obligació, per la meva part, pujar per tal de posar ordre i evitar accidents. Així és que hem de tenir un cert ordre en les entrades i sortides. Pensin que la barana... pot ser perillosa. És un sisè pis...
—És veritat. Algú podria prendre mal —Vaig afirmar per poder tallar i evitar mals pitjors.
De sobte vaig ser conscient. En Lleó fugia! L'Eulàlia quedava allà estorada amb un cert interès per l'aparició del Guàrdia Urbà! I jo... em va passar la pel·lícula pel cap. Enmig de tot, resultaria el màxim culpable del desgavell.
—No... No i no! Lleó tu no pots marxar ara. Guàrdia no el deixi marxar.
—Hauré d'avisar als mossos, si no em fan cas... A veure... Silenci tothom! —La màxima autoritat, traient el xiulet, el va fer sonar de manera estrident— Vostè on va?
—Jo sortia per la porta..., no vull problemes.
—Doncs surti per allà —indicant la porta del pis.
—Ah, no! Tu no em deixes amb tot aquest merder. Jo avui et mataré! —Vaig exclamar fora de mi, tot anant darrere d'ell.
—Facin cas de les meves indicacions per la circulació —Anava fent amb les mans el Guàrdia.

Va entrar corrent en Tomàs, seguit de l'Adriana
—Stop...! —Els dos es van aturar davant del Guàrdia— Molt bé, passin.
Ara i, a la distància, reconec que llavors el desgavell va ser més gran, no pas per les indicacions del Guàrdia Urbà, que en realitat no va fer més que la seva feina. Regular el tràfic, si no per la precipitació de circumstàncies. Un anar i venir de la porta del pis a la terrassa i d'aquesta a la porta.
—I vostè qui és? —Va preguntar l'Eulàlia a la Nancy.
—Ui! Veurà. És una llarga història.

—Expliqui, expliqui... Sempre m'han agradat les històries.
—I si seiem? Em comencen a fer mal els peus amb aquestes sabates.
—Són molt altes... hi va bé?

—És que, en la meva professió...
—Expliqui, expliqui... Vostè de què fa?
—Haig de començar pel començament... Que l'hi sembla si seiem una mica?

El Guàrdia va fer sonar el xiulet, veient el moviment d'elles.
—Stop! Tenen pas les senyoretes.
La Nancy i l'Eulàlia van passar per seure a les butaques.
Novament el xiulet, restablint la circulació.
— Sempre per la dreta! —S'esforçava el Guàrdia.
—Digui... expliqui-m'ho tot això.
—Ja l'he dit que és una llarga historia. Veurà, la senyora Constança...
—La Senyora Constança... Expliqui, expliqui!... Fan unes patatetes?

Fi.

© Gorka Bas 2017