No és que la feina l’entusiasmés. Li va venir donada a la mort del seu oncle Bernat, que era el director i l’havia fet entrar a la Companyia. De seguida li va agradar la feina. Darrere d’aquella taula de despatx, i davant del possible client, perdia la seva timidesa. Se sentia proper a la gent, doncs li agradava el seu tracte, i se sentia més desinhibit del que era amb el tracte normal i es transformava en una persona amable i servicial.
En Carles feia honor a la seva característica d’home tranquil, pausat, sense buscar-se maldecaps ni coses estranyes. Potser per aquesta raó, encara era solter i sense compromís als seus 35 anys. Potser també influenciava la seva aparença física. No per la seva estatura, més aviat minsa, sino per la seva cara de nen.
En Carles Solana vivia sol en aquella gran ciutat, en un carrer normal de certa circulació, des que el va deixar la seva mare, després d’una malaltia llarga i penosa.
Li agradava la música clàssica, el cinema i el teatre; especialment el cinema on s’identificava plenament. Amb la foscor de l’anonimat que l’envoltava, i amb les històries que li entraven pels ulls.
Preferia una bona pel·lícula, fos en el cinema o en la televisió, a un bon llibre. I, millor encara, s'estimava més una bona pel·lícula que hagués tingut el seu origen en un “west-seller”.
En Carles Solana, no tenia relacions fora de la feina.
Amb el Teo, íntim amic de l’adolescència, hi va perdre tota relació quan aquella noia es va interposar entre ells; els dos es varen enamorar de la Xènia, però aquesta va preferir en Teo.
Potser la ràbia continguda el va marcar després, en la seva relació amb els altres. Especialment amb les noies, a les que veia, que no podien mai arribar a omplir les expectatives que en el seu temps havia sentit.
Ja feia temps que es deixava portar per la rutina. Llevar-se..., esmorzar a la granja de l’Enric..., agafar l’autobús fins a la feina havent comprat, prèviament, el diari al quiosc de l’Antoni.
Havia anat moltes vegades a la reunió de veïns, però per a ell aquella vegada va ser especial.
L’havia vista entrar a la reunió. Aquella noia era bonica. S'hi va asseure al seu costat.
—Perdoni —li va dir en passar—
Desprès va saber que la noia es deia Marta i que hi havia anat a viure, precisament, al pis del costat seu. Era la primera vegada que anava a una reunió.
En Carles Solana s'hi va sentir com si fos una clienta que estigués asseguda davant del seu despatx. Va sortir tota aquella amabilitat i simpatia que sols darrere de la taula era capaç de transmetre.
—Si mai necessita alguna cosa...
Se saludaven a l’ascensor...
—Potser li molesto amb la música massa forta?
—No, m’agrada la música.
Va descobrir que també anava a esmorzar a la granja de l’Enric. Que vivia sola com ell. Que havia arribat feia poc, d’un poblet de Lleida, per ocupar plaça, a l’empresa que havia traslladat les seves oficines a la capital.
Va començar a pensar amb la Marta, allargant l’hora d’esmorzar, per esperar la seva arribada. Es va atrevir a tutejar-la.
Amb en Carles Solana li hauria agradat atrevir-se també a convidar-la.
—Tinc una pel·lícula... que...
Sí. A ella li agradaven també les pel·lícules clàssiques.
Era una xerradeta curta de matí, però que començava a donar un cert ànim per començar el dia.
Aquell dia es va trobar una capsa davant la porta del pis... amb una clau! Que volia dir? Volia dir alguna cosa? De qui podia ser aquella clau? El cor li va començar a bategar fortament. Li va venir de sobte, el que ella l’hi va dir un dia...
—Si he de marxar per uns dies, et podria deixar la clau del pis? Per les plantes... ja saps”
Podia ser un començament!
Va estar una bona estona mirant-se la clau a l’interior d’aquella capseta..., la noia era sensible, l’hi havia posat un llaç.
Aquell gest el va emocionar... potser era per tal que no s’obrís la capsa... i es perdés la clau?
Potser havia tingut que marxar, però... aquell matí s’havien vist! I no l’hi havia dit res.
Si era dintre sempre podia tenir l’excusa...
—Com que un dia em vas dir...
Potser ella també desitjava... Aquell pensament el va fer palpitar més fort.
Amb una certa recança va agafar la clau i, després de trucar al timbre i veure que no contestava, va agafar la clau i la va posar al pany. Va poder constatar que no pertanyia a aquella porta... però l’alè se li va tallar quan, darrere seu, va sentir la veu d'en Joan, el veí del tercer quarta que, somrient-li d’una manera càlida, el mirava amb ullets petits.
—La clau... és meva...
Carles es va adonar que la porta del tercer quarta era oberta. De bat a bat. Una música suau sortia de l’interior.
—Vols entrar? Podríem prendre una copa abans de sopar...
—... Vivaldi? —va preguntar en Carles, tot anant cap al tercer quarta.
—Fa massa temps que no vens a veure’m. T’enyorava —va dir en Joan.
—Sí, ja ho sé, volia venir... —va dir ell, mentre se sentia fortament agafat per la cintura, tot entrant al pis.
Mentre tancaven la porta, l’ascensor arribava a la planta tercera. La Marta va sentir el tancar suau de la porta del tercer quarta...
© Gorka Bas
1 comentari:
Ets terrible, de totes maneres està molt bé, No tens cura,
Publica un comentari a l'entrada