L'esfera planetària

Em vaig convèncer que aquell era un planeta especial.

Havia de ser un matí. Es feia difícil esbrinar-ho.

Feia anys que havíem sortit del nostre planeta amb la missió d’explorar una secció molt concreta i desconeguda de l’Univers.

Des de la nau matriu havíem detectat un gran sector ric amb hidrogen i oxigen. Podria ser el símptoma de grans quantitats d’aigua, en aquell planeta que se’ns presentava com el gran desconegut, en el llindar allunyat d’aquella nova galàxia.

No hi havia sol, segurament ni tant sols lluna. El cel era com pinzellades ràpides, curtes, infinites i indefinides. Com taques sospeses en un cel per les que circula atret per aquella massa.

En un principi m’hi vaig posar content.

Verdor als meus peus... volia dir vida.

Però de sobte, l’optimisme se’m va fer feixuc, semblava que inexorablement era atret per un pou sense fons.

L’esfera amb la que viatjava, queia lentament, suspesa d’aquell paracaigudes.

Havia vist passar la nau matriu, ben a prop meu, esmicolada.

S’havia disparat el ressort, que va llençar fora la nau, l’esfera de salvament, abans de que l’engolís aquella onada gegant, de corrents electromagnètics.

La segona cosa de la que vaig ser conscient va ser el constatar que aquell paracaigudes, aguantava bé l’esfera de la violenta caiguda que hauria tingut i me’n vaig alegrar, tot que suspès d’aquella manera en aquell cel estrany que no sabia on m'hi podria portar.

Aquells fets em donaven una certa seguretat que en arribar en aquella, diguem terra, hi tindria aigua i oxigen. Els aparells indicaven una gran concentració d’hidrogen, tot i comportar de la mateixa manera un elevat nivell de d’oxigen.

Una mostra del que em podria trobar me la donaven les pantalles dels sensors exteriors. Semblava com si estigués entrant en un cràter format per plantes, plantes de les més variades formes i colors. Plantes mogudes per un vent, que si bé feia brandar un xic l’esfera, la sostenia estable.

Aquella planta va passar a frec del vidre de l’escotilla principal. Era una planta?  Era un rostre? Què era aquella forma indefinida?

A mida que l’esfera s'hi anava endinsant en aquella espècie d’embut vegetal, la llum es feia més intensa. Era evident que com més endins anava, més llum percebia.

La llum m’oferia una extensa variació de colors i formes.

Pensava en que en qualsevol moment arribaria a una espècie de terra sòlida que, per el meu raonament, havia d’existir.

L’existència de tota aquella verdor no es podia sostenir del no res. I la terra, tal i com la coneixia en el meu origen, era l’únic element capaç de sostenir-ho.

No hi vaig tenir cap sotrac, tot era suau.

Vaig estar molta estona quiet, sense fer cap acció per sortir de l’interior de l’esfera.

A l’exterior es produïa una moviment suau i constant. Com si una suau brisa, fes moure aquell entorns.

Confesso que em va costar sortir de la seguretat del meu catau. Tenia un cert respecte a l’entorn. Eren plantes, sí... però, de fet, éssers vius. O es que havia caigut en un planeta de grans dimensions, on la meva mida, insignificant em donés una petita mesura de mi mateix.

Em trobava potser enmig d’un bosc? D’un camp on hi vivien uns éssers de grans dimensions? Fins i tot mitològics?

El silenci era total, només el soroll de l’aire. Com un alè, passant per entre tiges gegants. Tiges que en moltes ocasions s’alçaven dretes i fermes fins a altes dimensions, perfilant-se en el que a la terra en diríem cel i aquí, pel que veia, aquest cel era una àmplia gamma de diferents colors, una multitud estranya, de pinzellades encastades les unes a les altres.

Vaig sortir de la nau prenent totes les precaucions de que era capaç... A mida que avançava en el meu caminar s’anava formant, als meus peus, un estret corriol, com si aquells éssers planta, s’apartessin al l’intuir que podia trepitjar alguna de les seves acolorides parts.

Sortint d’aquell indret, un estret corriol es negà a portar-me al fons del que estava veient. Flors, tiges acabades amb fulles o flors, dels més variats colors. Va ser com si retirés la seva consistència i em llancés en un precipici

Mentre lliscava per aquella pendent, em topava amb les plantes del camí.

–Perdona! –vaig sentir-me dir a mi mateix.

Vaig acabar el periple al peu d’un rierol i vaig haver de pessigar-me amb força, per estar segur que seguia despert. L’indret fins on arribava la meva vista, era extraordinari. Ple de colors, de petits camins que s’obrien davant meu, i sorolls. 

Per fi soroll que podia percebre, un rierol, mes enllà... Darrera unes tiges, va aparèixer un estany, on hi desembocava una gran cascada. Semblava com si el soroll ho vulgués omplir tot. M'hi vaig haver de tapar les orelles, era ensordidor.

No vaig resistir la temptació apropant la meva cara a l’aigua. La vaig enfonsar, bevent amb verdadera golafreria d’aquella aigua fresca. Si era estrany estar entre aquelles grans i inquietants plantes, més estrany em va semblar obrir els ulls dintre de l’aigua. Era com obrir els sentits a un nou microcosmos format per infinitat de líquens, de tots colors, vermells, verds, blancs. Arrapats a la terra del fons.

–Gorka, tenim detectada l’esfera, estigues a punt, la nau de rescat arribarà d’un moment a l’altre...

Va ser com un xoc. Afanyant-me com vaig poder vaig retrocedir per els corriols que m’havien portat a aquell indret. El lloc més complicat va ser agafar la pendent però... oh, sorpresa! Semblava que el pendent que m’havia fet baixar fins al rierol, s’aplanava per facilitar la pujada.

Allà estava l’esfera! Va ser el temps just, tancar la porta de seguretat i sentir un sotrac extraordinari, per la mira de la nau vaig poder veure com volava per l’espai. Aquells tres pals semblaven atreure l’esfera.

Vaig passar ben a prop. Les mans del porter van fregar la pilota.

–GOOOOL! Es va sentir per tot el camp.

                                                                  

Gorka Bas