Es va llepar la
cua verda. Semblava que s'havia clavat alguna cosa. No era estrany, aquell
estol semblava voler abatre'l.
Ell no havia
fet res. Potser estar en un lloc de pas on aquells éssers havien decidit
passar. Fins llavors, tot era molt tranquil. Hi havia caça suficient per
alimentar-se. Conills, guineus, algun llop despistat...
Ell considerava, allò, el seu territori.
Els homes més
propers ho sabien i procuraven no molestar-lo. És clar que, per tal que el
deixessin tranquil, havia hagut de rostir aquell petit remat de bens. Per
cert, estaven exquisits després de rostir-los amb la seva llengua de foc. Llàstima que, a vegades, no sabia controlar aquell foc interior. Ja li deia la
seva mare. "Procura fer el menys mal possible. Pensa que si ho vols tot de cop,
no et durarà gaire, i et posaràs gras com un bacó".
La seva mare!
Quants records en aquella dilatada vida... De drac!
El que més li
molestava era aquell espant que produïa quan anava prop d'un dels poblats.
La mare li
havia explicat, què eren els homes.
Una raça que
s'havia expandit d'allò més. Que vivia en pobles que es construïen ells
mateixos. Primer eren com cosins germans, després van lluitar per els forats
que servien d'aixopluc, en els espadats, però després aquells homes van anar
baixant cap el pla.
La seva vida
havia estat bona fins aquell dia en que varen aparèixer aquells estols,
fortament armats. Eren homes, i no tenien llengües de foc, però portaven el foc
amb ells i ho mataven i cremaven tot.
En un principi
va pensar que allò estava bé. Ell tenia queviures suficients, no havia de
caçar a ningú doncs aquell estol ja ho feia per ell. Sols havia de rostir
algun tros que, per el seu gust, havia quedat poc fet.
Però encara no
comprenia el per què aquells homes s'havien girat en contra d'ell. I, quan planava per recollir l'aliment, van començar a llençar-li aquelles punxes
molestes, que després li costava de desempallegar-se'n.
A partir de
llavors es va sentir empès a fugir de la corrua de gent armada, que volia
acabar amb ell.
Cinglera avall
va arribar a un lloc meravellós. Muntanyes a prop per refugiar-se i emprendre
el vol. Gent pacífica que cuidava els seus animals, no els hi costarà gaire de
facilitar-li una peça diària per subsistir.
Un riuet
acollidor, on enfonsar el seu cos, i refrescar d'aquesta manera el seu interior que, com foc a vegades, se li feia insuportable.
Aquell dia, en
el gorg, va veure'l per primera vegada.
Va fer un vol de reconeixement. Se'l mirava amb una certa basarda. La closca semblava estar dura, uns trossos relluïen al sol, altres havien agafat un to de la terra per on passava. No semblava perillós. A més, a ell ja feia dies que li molestava la punxa que tenia a la cua, no hi havia manera de treure-se-la.
Va fer un vol de reconeixement. Se'l mirava amb una certa basarda. La closca semblava estar dura, uns trossos relluïen al sol, altres havien agafat un to de la terra per on passava. No semblava perillós. A més, a ell ja feia dies que li molestava la punxa que tenia a la cua, no hi havia manera de treure-se-la.
Aquell Home
de... llauna?... Vatua el fum dels seus queixals! No semblava que volgués marxar. I, a
ell, li aniria molt bé poder enfonsar la cua en aquell doll d'aigua fresca.
L'observava
darrera uns grans matolls. Pensava que aquell home de llauna semblava pacífic,
però duia una llança. Una punxa més gran que la que tenia clavada a la cua. A més, en aquell moment, no tenia gana. S'havia menjat un bou sencer, i la seva gana
ja era satisfeta.
A l'home
d'aquella casa no li va semblar prou bé, doncs se li va girar llençant-l’hi
pedres... però ell feia dos dies que no havia provat res i tenia gana.
Aquell maleït home de cuirassa dura... restava allà. Semblava descansar, però a ell li
feia la punyeta. Només tenia ganes de enfonsar la cua en aquella aigua
cristallina.
Es va decidir,
sortint del seu amagatall. S'apropà a l'aigua, i va enfonsar d'immediat la cua
en les fresques aigües. El cavall, sorprès per l'aparició, emprengué un suau
galop. L'home de llauna aixecà el cap.
Millor seria
posar-se dur d'entrada, va pensar el drac, tot posant la pitjor cara possible. Va apropar el seu cap al temps que enfonsà la cua el rierol.
—M'has espantat
el cavall! —li va dir l'home de llauna.
—És teva la
bestia que ha sortit corrent?
—És el meu
cavall!
—No et durarà
gaire. Està més mort que viu... i, de què et serveix el cavall?
—Em porta i és
amic meu.
—Amic...? I de
mi... no t'espantes de mi? —va dir el drac posant la pitjor cara de que era
capaç.
—M'haig
d'espantar?
—Sóc un
drac... Ui! Ara veig que tu també llences punxes...
—Jo?
Punxes...? Què hi tens a la cua?
—Ja ho veus... em
fa mal.
—Sí... la tens
ben clavada... estigues quiet!
L'home de
llauna va agafar la fletxa ben fort amb les mans i l’hi arrancà.
—M'has fet mal!
—Enfonsa la cua
a l'aigua fresca i la tens allà dintre una bona estona.
—Aquí et torna
el cavall, me'l dones per menjar demà?
—És el meu
cavall!
—És un animal.
—No puc anar
sense ell. A més t'he ajudat! Em sembla que... hauries... d'agrair...
—Si ja sé... Tu
no sembles de l'estol de gent que avança pel congost. Ells ho cremen tot.
—Són per el
congost? Haig de marxar per avisar al castell que hi ha allà a dalt.
El noi marxà tot seguit, malgrat les reticències del drac
que ja es veia amb un cavall per sopar, i un amic per parlar, un amic...! Ja era
una cosa que no es trobava gaire
—Vols que et
porti?
—Només
faltaria això!
—No veus que
no t'aguantes?
—Haig
d'arribar al castell.
—Com tu
vulguis... segueix el rierol. Hi arribaràs.
Penosament el cavaller, amb esforç, pujà al cavall, però va durar poc... Caminava paral·lel al
rierol. Cada vegada li costava més de centrar l'atenció. Va arribar un moment
en que el terra semblava que li anava d'un cantó a l'altre, i la vista se
li ennuvolava.
Seria el millor
que podia fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada