Es va llepar la
cua verda. Semblava que s'havia clavat alguna cosa. No era estrany, aquell
estol semblava voler abatre'l.
Ell no havia
fet res. Potser estar en un lloc de pas on aquells éssers havien decidit
passar. Fins llavors, tot era molt tranquil. Hi havia caça suficient per
alimentar-se. Conills, guineus, algun llop despistat...
Ell considerava, allò, el seu territori.
Els homes més
propers ho sabien i procuraven no molestar-lo. És clar que, per tal que el
deixessin tranquil, havia hagut de rostir aquell petit remat de bens. Per
cert, estaven exquisits després de rostir-los amb la seva llengua de foc. Llàstima que, a vegades, no sabia controlar aquell foc interior. Ja li deia la
seva mare. "Procura fer el menys mal possible. Pensa que si ho vols tot de cop,
no et durarà gaire, i et posaràs gras com un bacó".
La seva mare!
Quants records en aquella dilatada vida... De drac!
El que més li
molestava era aquell espant que produïa quan anava prop d'un dels poblats.
La mare li
havia explicat, què eren els homes.
Una raça que
s'havia expandit d'allò més. Que vivia en pobles que es construïen ells
mateixos. Primer eren com cosins germans, després van lluitar per els forats
que servien d'aixopluc, en els espadats, però després aquells homes van anar
baixant cap el pla.
Els dracs, amb
les seves ales curtes, havien de sortir de les altures per poder agafar el vol.
