HALLOWEEN

Era un dia clar. Ho havia fet moltes vegades. Tot i així, fa respecta. L’espai, ja de per si, és fred. Els fluorescents de llum blava, tendeixen a accentuar la sensació freda.

No vaig haver d'esperar massa. A la pantalla va sortir, clar i net.

Núm. 425. Box 4.

Box 4. M’endinso en el passadís, on les senyoretes de bata blanca esperen l'aportació sanguinolenta dels pacients.
Box 4. Restava buit quant vaig arribar allà. L’espai semblava més càlid amb els fluorescents de llum groguenca, al contrari dels que hi havien en els passadissos.

No em ve gaire de nou anar en aquells llocs. Tot sovint el metge que em tracta, em mana fer una anàlisi de sang. Sembla que no sé quin problema tinc amb certes plaquetes.

No gaire alta, bata blanca, cabell negre... un somriure amb uns llavis perfectes.

—Segui, posi el braç aquí sobre. Veig que no es la primera vegada que es fa una anàlisi de sang.

—Digue'm de tu, sisplau... Per diverses circumstàncies m’ha tocat fer-ho sovint.

—No et faré mal. No miris, i si et mareges digues-m'ho.

—Ni m’he sentit la punxada, es veu que té els ullals molt ben esmolats.

—Ullals?

—Les que esteu en aquesta planta sou com vampiresses, us alimenteu de la sang.

—Encara no es Halloween.

—Endevino que on ets, es una celebració força popular?

—Xile.

—Fa molt que estàs a Barcelona?

—Ja fa uns anys, i aquí m’he sentit mol acomboiada.

—Som bona gent. I si hi ha algun nuvi...

—No es això.

—Aquesta música que sona...

—És música ambient, és una atenció... per mi genial, m’agrada la música clàssica.

—Haydn?

—Mozart, Haydn, m’encanten.

—Tants tubs... vols dir que tindré suficient sang?

Estava encantat, la seva rialla em produïa una gran atracció. Confesso que no sóc llençat amb les dones, però em sentia capaç de tot veient aquelles dents tan blanques, aquells ulls riallers.

—Així que t’agrada Barcelona?

—Aquí he trobat amics...

—Perdona, pregunto massa. Normalment no sóc tan llençat.

—A la meva terra hi he deixat el que més estimo, i això em fa mal.

—Algú...

Allà hi he tingut de deixar dos fills amb els avis.

—T’enyores?

—Si.

—I... Perdona.

—Vols saber si hi ha algú mes íntim?... No, Ja no hi és! És una història desafortunada... No hi vull pensar!

Somreia. Aquell somriure confesso que em tenia captivat.

Havíem acabat.

Assegut en aquella cadira em trobava absort amb aquella vampiressa que estava davant meu, i somreia...

—A quina hora plegues?

—Ara mateix, surt al carrer...

—Ho sento t’he fet enfadar?,

—No, espere'm a la porta. Surto de seguida.

El pit em va fer un salt. Em sentia sorprès. El cor em bategava ben fort.

La vaig veure venir pel vestíbul. Sí. Allà asseguda aguantant-me l’agulla em va encantar, veient-la venir cap a la sortida, em va semblar sensacional. S’havia canviat, ja no portava la bata blanca. S’havia posat unes sabates altes, al moneder penjat de l’espatlla. Era extraordinària.

La sorpresa va ser quan, arribant a la meva alçada, se m’agafà del braç.

—Anem... al pàrquing.

Un Seat de color negre. Un cop a dintre va invitar-me a entrar.

No m’esperava que pogués tenir una aventura. Jo que més aviat en sóc contrari. Estava més mort que viu, quan em vaig seure al seu costat.

Va acostar-se a mi, la seva cara em fregà amb els seus llavis. Va ser llavors que ho vaig veure tot ben clar. No tenia voluntat. M’havia menjat la voluntat.Vaig estar quiet, immòbil total, mentre els seus ullals es clavaven netament, sense cap mena de dolor al meu coll.

Tot al meu entorn s’estava esvaint. Els ulls van deixar de veure. L’última imatge... els seus ullals plens de sang, mentre jo somreia agraït.

“Sembla que l’endemà van trobar un automòbil de color negre, marca Seat, amb una persona dintre que semblava dormir plàcidament. La policia científica va observar, que en el coll hi tenia uns senyals inequívocs que semblaven produïts pes uns ullals, molt ben esmolats. El cos restava sense gota de sang a les venes...”

“El Halloween s’havia cobrat una nova víctima.”

                                                               Gorka Bas