L'Aleu va sortir de casa,
era un dia de sol. Tenia uns dies de assumptes propis. No tenia res a fer,
s'havia fet la idea de anar a passejar fins el Parc de la Ciutadella o potser
correria una mica. Ho feia els diumenges, però aquell era un dia especial.
El sol li va fer pessigolles al nas, potser més que córrer se sentiria més amb la primera intenció caminar. És bo caminar. Tot contemplant la ciutat, mirant a la gent, es va posar a caminar carrer avall. Tot era bonic, alegre. La vida era meravellosa!
El sol li va fer pessigolles al nas, potser més que córrer se sentiria més amb la primera intenció caminar. És bo caminar. Tot contemplant la ciutat, mirant a la gent, es va posar a caminar carrer avall. Tot era bonic, alegre. La vida era meravellosa!
Baixava tot content! Ho
veia tot com aquell que descobria la vida a cada instant... ni es va adonar que estava cantant.
A cada pas, a cada instant, hi veia un motiu nou. Un món conegut i desconegut alhora.
Els arbres verdejaven, el
cel era més blau. Un gos li va remenar la cua.
En aquell carrer estret
encara s'hi podia sentir el cant d'algun ocell.
A l'altra banda del carrer,
dos homes es donaven la mà.
A la mateixa vorera per on
baixava l'Aleu, i davant d'ell, no gaire avall, una vella escombrava la
vorera.
Es va aturar. Li sabia
greu trepitjar allò que la bona dona havia escombrat.
Que poques són ja les
velles que escombren les voravies!
Un home que, ben segur
anava darrera d'ell, l’avança, trepitja aquell tros de voravia escombrada i
llença la punta de una cigarreta.
Mai fins llavors li
havia semblat, a l'Aleu un gest com aquell, tant brutal i desconsiderat!. És com dir a la vella.
—Per què escombres vella inútil?... Deixa'ns
en pau amb les teves manies de neteja! Deixa'ns barrejar-nos amb la nostra
barroera brutícia!
L'Aleu va prémer les
dents. La vella el va mirar resignada tot movent el cap i, penosament, va fer unes
passes enrere per escombrar de nou.
Al costat de la casa de la
vella, una altre casa nova. D'anònima simetria. Freda, envidriada, on no hi caben
les velles que escombren voravies.
La porta sempre tancada,
impenetrable, amb porter electrònic. Al costat, una porta de garatge.
Nova societat, de sentit
vertical, de màquines escombracarrers, de vidre i acer, de voravies brutes.
L'Aleu entristit, i un xic
avergonyit d'aquesta societat que ha ajudat a crear, va continuar carrer
avall.
Gorka Bas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada