El Cavaller de Llauna. Segona part

Continua d'El Cavaller de Llauna. (1a. part).

EL RIEROL

        Ja feia estona que havia deixat enrere aquell drac. Estava a punt de creuar el petit rierol que desembocava a l'estany.

El cavaller va aturar el cavall.

L'animal ho va aprofitar per veure de les cristallines aigües, mentre el genet mirava les torres del castell al capdamunt del turó.

Estava cansat. Pel camí, ja semblava que el cap l'hi marxava, i la vista s'ennuvolava.

No tenia la certesa que la seva presència fos ben rebuda en aquell lloc, especialment, quant transmetés les novetats.

La guerra no era el mateix, vista des de la protecció d'un castell que enmig del camp de batalla, on s'aplegaven cossos jacents, desmembrats; on els crits dels moribunds es barrejaven amb les malediccions dels que no estaven resignats a la seva sort.

Boques silenciades, a voltes, en la seva joventut. 
Caps sense cos, en els que onejaven cabelleres blanques tacades de sang.

Corbs negres que picotejaven... voltors que, a les altures, esperaven en silenci, un senyal.

Després de la breu parada, posar-se de nou en marxa era un esforç massa gran. El cavall també estava cansat, quasi no es podia posar a caminar.

El cavaller va pensar que potser aniria bé de reposar una mica. Potser sota l'alzina? Es deixaria caure enmig d'aquella prada, a la vora de l'estany. Feia un dia bo però, a l'ombra, el fred arribaria a traspassar les malles. Millor seria deixar-se caure al sol, gaudir de l'escalfor que oferia l'astre rei.

Va mirar el castell que s’aixecava en el cim, ja no quedava massa lluny... podria arribar... allà l’hi donarien aixopluc, podria tenir una mica de menjar.

Va pensar per primera vegada que portava molts dies de marxa, menjant sols alguna peça de fruita, alguna garrofa que, un arbre oblidat, encara tenia en les seves branques.

El cavall s’aclofà, en quant va intentar muntar-lo de nou. El pobre animal ja no podia més. 

Fer-lo carregar amb el seu pes i, a més, amb el de l'armadura, era un esforç massa superior. Fins i tot per un animal com aquell. Hauria de sacrificar-lo? Continuar a peu?

       El drac hauria tingut raó quan li deia que el pobre cavall no aguantaria?, Però... deixar-lo per alimentar aquell drac... Eren moltes aventures, molt temps que caminaven junts... perills salvats en centenars de batalles. En canvi era poc el que faltava per arribar.

La solució l'hi va semblar massa extrema.

Però en quant es va voler posar en peu de nou, el món l'hi va començar a donar voltes, semblava com si el cap el volgués abandonar... s'adonà, no que la debilitat el deixaria estés a terra, si no, que el terra anava cap a ell.

Va despertar ajaçat en una llitera. La foscor imperava en l'estança. Sentia bullir el seu cap. Novament va sentir que l'alè s'escapava del seu sentit i, de nou, l’embolcallà la foscor.

Sentia la llum a les seves parpelles encara tancades però, a les orelles hi arribaven dolces paraules.

Dolces paraules?

Sí, alguna donzella parlava no gaire lluny d’ell, escoltava però no podia sentir el que deia.

Novament la foscor total.

No sabia el temps que havia passat.

Un beuratge calent mullava els seus llavis. Fent un esforç entreobrí els ulls, l'hi costava engolir el que la seva benefactora, s'entestava en apropar-li als llavis. El sol que mig entrava per entre les cortines de la finestra, el feien parpellejar.

Va pensar que havia estat apunt d'arribar a aquell castell proper, i no havia pogut. Després, tot s'havia fos en el seu cap. Recordava com el terra s'apropà, i el cop que el deixà sense sentit.

Li feia mal el cap. No, tot el cos li feia mal! Hauria de dir alguna cosa... Preguntar.

Però no l'estaven ajudant? Havia d'agrair a qui fos el seu benefactor, després demanaria per el castellà i, en senyal de reconeixement i obediència, clavaria el genoll al terra en mostra de gratitud i vassallatge.

Sabia que el castellà era partidari del seu amo i esperava que així continués sent, doncs en els temps que corrien, podria ben ser, que uns nous interessos s'haguessin produït.

Va poder veure amb claredat, les gracioses mans que li havien donat l'aliment. Eren gràcils. Va voler alçar el cap però, la debilitat no l’hi va permetre. L'ombra de la gràcil figura, sortí de la cambra i, de nou, es va sentir sol.

On era realment?

Era en el castell proper?
Havia caigut en poder dels sarraïns? Sabia que després de la victoriosa batalla, haurien avançat potser, fins i tot, havien conquerit aquell castell.

Avançaven per el congost, li havia dit el drac.

Però també sabia de la bonhomia dels sarraïns.

Mataven als enemics en el camp de batalla, però podien ser molt respectuosos amb les infortunades víctimes.

Quant feia que estava en aquella llitera?

Encara no havia pogut fer-se càrrec d'on era, ni de com havia arribat en aquell lloc. Qui estava amb ell? L'estaven mirant? Per fi, podia distingir una mica al seu voltant.

Era una estança amb domassos, plena de magnífiques teles.

Un servent l'estava observant. En veure’l eixorbit va sortir tot seguit per deixar pas, en un no res, a una bella jove de cabellera rossa i llarga.

—Gràcies a Déu, foraster. Com us trobeu avui?

El cavaller va voler donar una explicació del que hi feia allà... preguntar on era exactament? Eren tantes les preguntes que voldria fer! Però el jove cavaller sols tenia ulls a la cara i ànima al pit per admirar tanta formosor com tenia davant.

La dama va encarregar-se de forçar l'aliment del cavaller.

Era un formós cavaller, jove, de faccions agradables, pell adobada, possiblement per infinitat de batalles. Se’l veia esgotat.

Una última cullerada i el seu cap tornà a enfonsar-se en l'esponjós coixí. Els ulls li traïen i quedà de nou adormit.

—S’ha tornat a dormir.

—Està esgotat, Elisenda, deixem-lo descansar.

—Sembla que no tingui un bon son.

—Sembla inquiet!

La noia i la donzella es quedaren observant al cavaller.

Continua...