EL RIEROL
Ja feia
estona que havia deixat enrere aquell drac. Estava a punt de creuar el petit
rierol que desembocava a l'estany.
El cavaller va
aturar el cavall.
L'animal ho va
aprofitar per veure de les cristallines aigües, mentre el genet mirava les
torres del castell al capdamunt del turó.
Estava cansat. Pel
camí, ja semblava que el cap l'hi marxava, i la vista s'ennuvolava.
No tenia la certesa que la seva presència fos ben rebuda en aquell lloc, especialment, quant
transmetés les novetats.
La guerra no
era el mateix, vista des de la protecció d'un castell que enmig del camp de
batalla, on s'aplegaven cossos jacents, desmembrats; on els crits dels
moribunds es barrejaven amb les malediccions dels que no estaven resignats a
la seva sort.
Boques
silenciades, a voltes, en la seva joventut.
Caps sense cos, en els que onejaven cabelleres blanques tacades de sang.
Caps sense cos, en els que onejaven cabelleres blanques tacades de sang.
Corbs negres
que picotejaven... voltors que, a les altures, esperaven en silenci, un senyal.
