El Cavaller de Llauna. Tercera part.

Continua d'El Cavaller de Llauna. (2a. part).

EL CASTELL

El cavaller amb les atencions de la jove castellana i la serventa va anar enfortint-se.
—Senyora, us agraeixo molt el que estigueu tant preocupada per mi, gràcies a vos amb sento fort i a punt per emprendre la meva tasca, però necessito...
—I es pot saber quina és la vostra tasca si no és la de posar-vos bé i agafar forces?
—Necessito parlar amb el castellà. Donar les gràcies per l’acolliment, i transmetre les novetats de que sóc portador.

Un nou personatge va entrar en aquell moment a l’habitació, amb total majestat.
—Què fa el cavaller malalt?

El to de veu l’hi semblà un tro.
—Volíeu parlar amb el castellà? Doncs just en aquest moment entra a l’estança. Però, pare, no crideu tant fort, encara està dèbil.
—Filla meva, el teniu massa acomboiat, ben segur que si el tinguéssiu a l’aire agafaria més forces.
—El cavaller desitja parlar amb vos.
—Aquest cavaller déu tenir un nom...
—I una tasca. Sí, senyor... em dic Yuri de Macedònia i vinc lluitant amb els exèrcits cristians, contra els sarraïns que s’estan establint per terres de La Sénia, i sense enfilar les muntanyes segueixen per el riu, fent assentaments, i destruint tot el que no s’avingui a la seva sobirania.
—Caldrà prendre mesures.
—Una part dels exèrcits invasors avancen pel congost.
—Bé, cavaller Yuri, espero que pugui comptar amb vos, entre els meus cavallers.


Els sarraïns avançaven pel congost sense rebre cap resistència. Allà feia posar més i més nerviós al Comte que veia perillar les seves terres.
No obstant aquelles guerres d’abans no eren com les d’ara, portaven el seu temps.
Calia avançar... guanyar les lluites... convèncer als cavallers de les properes contrades... sotmetre als indecisos, passant per les armes si calia als mes reticents. Era el dret de conquesta.

Una altra circumstància va fer posar en alerta a la gent del castell. Un bèstia terrible havia aparegut en aquelles terres. Uns deien que venia del mateix congost, altres que l’havien vist volar prop del rierol, diverses vegades.
—Filla meva has de perdre el costum de anar-te a banyar al gorg, pot ser perillós.

Però, el camí del rierol fins al gorg, era un passeig ideal per una noia bonica, que sempre l’havia fet sense entrebancs. Era verdaderament perfecte, per que un cavaller, que s’estava refent, de l’esgotament de lluites i ferides, la pogués acompanyar, a la vegada que amb la seva presència pogués protegir-la de possibles perills.

En Yuri havia vist en les seves sortides de l'habitació, on semblava que la dolça Elisenda el tenia sotmès a la cura de descans, a la bestia volar al lluny. Era el drac, el seu amic?... Va pensar que ja feia dies d’aquella circumstància, i que l’hi agradaria saber, malgrat el temor que tenia de descobrir-ho, què s’havia fet del seu cavall. Havia servit per un sopar del drac?
No ho va descobrir fins que, en un dels passejos per el rierol acompanyant a la bella Elisenda, es va trobar prou fort per arribar al gorg. Allà el va veure. El cavall gaudint de l'herba fresca. En veure’l, l’animal es posà a trotar vers el seu encontre.
—D'on ha sortit aquest cavall? —Preguntà la noia.
—És el meu. Va quedar mig mort en quant vaig arribar aquí.
—És veritat... Un dels servents m’ho va dir que havien deixat un cavall, en la prada, quan us van venir a recollir per portar-vos al castell. El van donar per mort.
—Doncs algú devia alliberar al pobre animal, de la sella i corretges.

No l’havien vist, absorts com estaven amb el cavall, però aquest semblava inquiet. Marxà del seu costat per apropar-se, cap aquells grans matolls que no quedaven lluny.

Una cara verda, rugosa, d’ulls vermells, sortí d’entremig.
—Em va costar treure a la teva bèstia totes aquelles corretges.
—Tu?
—Sí,... Ei! Qui és aquesta? És la teva femella? Ep!, digues que no s’espanti, si és amiga teva.

Tremolosa la bella Elisenda es refugià en el cavaller.
—No tinguis por Elisenda, no et farà res.
—M’empipa! —Va dir el drac.
—El què t’empipa?
—Que tothom em tingui por d’aquesta manera. Jo sols engoleixo animals quan tinc gana, no és pas tan difícil d’entendre.
—I ara, no tens gana?...—Va dir més morta que viva, l’Elisenda.
—Ets amiga d'ell? Doncs, no has de tenir por!
—Estava ben cregut que t’hauries cruspit el cavall.
—Som molt amics, ara. En confiança..., em va costar que s’empassés les herbes que l’hi donava, perquè es rafés. Me les feia menjar de petit la meva mare, quan tenia mal de panxa.
—Sembla que li han anat prou bé.
—Veig, amic meu, que a tu tampoc t’ha anat gens malament aquesta femella.
—Es diu Elisenda.
—Jo no em dic res. Això dels noms... —Va dir el drac.— En canvi, tu sempre seràs, per a mi, el Cavaller de Llauna.
—Em promets que no faràs res a la gent del castell?
—Si tota la gent del castell és tant bonica com ella, crec que el que faré serà enamorar-me’n. Per cert, coneixes un cavaller que porta un escut negre?
—Cavaller de l’escut negre? Vols dir el cavaller de Picafort?
—Picafort? Bé..., no sé. Però vull avisar-te. Em fa mala espina. L’he vist alguna vegada entrar i sortir del castell, quan volava per sobre.
—És un cavaller del castell.—Va dir l’Elisenda
—Ja! Però... Què hi té a veure amb l’estol de gent que avança pel congost? Aquells que ho estan cremant tot?
—Que jo sàpiga no hi té res a veure.

Yuri content d’haver retrobat el cavall i l’Elisenda, va tornar al castell, tot i que les paraules del drac, vers el cavaller de l’escut negre, el van tenir preocupat molts dies.

Cada cop es veia amb més ànims de fer coses i la presència del nou cavaller era més sol·licitada a les reunions de la taula de cavallers.

Les discussions anaven des de com aturar l’estol enemic, fins als afers domèstics del castell i de les contrades.
—Crec que caldria negociar amb l’exèrcit sarraí... —Va dir un dia el cavaller de l’escut negre.— Es impossible aturar-lo, millor és estar amb ells que en contra d’ells. La guerra és imminent, i encara que rebéssim ajuda dels comptats veïns, no ens en sortiríem. Jo puc aplegar un estol de Tivissa, però...

Els compromisos s’anaven tancant.

Però un altre compromís volia tancar el cavaller Picafort, el de l’escut negre.

Feia temps que havia demanat al comte la mà de la seva filla, cosa que era aplaçada una i altra vegada, per el desig de la noia. I, en l’últim temps, per el sentiment, cada cop més clar, de l’Elisenda vers el nou cavaller recent arribat de terres llunyanes.

Continua...